La revista degana en valencià

Giuseppe Grezzi: «Som l’instrument de la ciutadania per continuar canviant»

«Vaig veure que la justícia social no es pot deslligar del futur del planeta, de la justícia ambiental»

«Fer una València per a les persones que caminen»

«Ara està molt més democratitzat l’espai públic»

«Compren les persones, no els cotxes»

Havia quedat amb un dels regidors de l’Ajuntament de València que no passa desapercebut. I havia quedat amb ell a l’edifici de Tabacalera, on té el despatx. Mai no hi havia entrat i he de reconéixer que és un gran edifici, on et pots perdre amb facilitat. Després de fer algunes voltes, vam entrar al seu espai de treball i el primer que et crida l’atenció són les vistes per la gran finestra. El que més sorprén, però, és la mirada del regidor, d’ulls clars filtrats pels vidres de les seues ulleres; una mirada directa, tranquil·la i amable. L’altra cosa que et sorprén és el seu somriure suau, quasi permanent, que arriba a transmetre’t un cert orgull quan comença a parlar de totes les coses que ja s’han fet realitat en aquests poc més de tres anys de govern.

–Vosté va nàixer a Itàlia. Com arriba a València?

–Vaig vindre per primera vegada l’estiu del 1999 perquè havia conegut una xica valenciana que feia l’Erasmus a Bolonya, i a partir d’aquí, a l’any següent, a mitjan juliol del 2000 em vaig mudar ací.

–Com recorda aquella ciutat que vosté va trobar en arribar?

–Em va paréixer meravellosa i la gent oberta. Venia de vacances, i la veritat és que no coneixia quasi res de València. Coneixia els tòpics i a més vaig començar parlant castellà. Vaig gaudir molt de la ciutat, de la seua família i em va agradar fins al punt de mudar-me a l’any següent. Itàlia ja estava en un moment de decadència important, tenien molts problemes, i València em pareixia una ciutat i un poble amb moltes possibilitats.
Sempre ha estat en moviments socials?

–Sí, des de sempre, des de l’institut. Des dels 16-17 anys ja estava molt actiu. Recorde les vagues que vàrem fer, molt semblants a les que es van fer ací en l’anomenada Primavera Valenciana: tot va començar perquè a l’institut Lluís Vives no tenien calefacció, i jo, a l’any 89 o 90, una de les vagues que vàrem fer al meu institut, quan estudiava a Salern, va ser també perquè no teníem calefacció. Després, la política sempre l’he tinguda propera: el meu pare va ser alcalde del meu poble.

–Com és la seua entrada en la política de partit?

–Sense abandonar mai el compromís social en les mobilitzacions, jo vaig conéixer una gent que varen ser els fundadors d’Els Verds del País Valencià. En aquell moment havien creat com una associació plataforma que es deia València Verda, que va ser el germen un poc del que va determinar després la creació d’Els Verds-Esquerra Ecologista, del qual jo vaig ser un dels fundadors. L’any 2003 em vaig afiliar a Els Verds i l’any següent vaig començar a treballar d’assessor de Carles Arnal, que va ser el primer diputat verd de les Corts Valencianes en 2003-2007. Jo vaig entrar amb ell en el 2004 i vaig començar a exercir també de portaveu d’Els Verds-Esquerra Ecologista de la ciutat de València, però no vaig deixar mai l’activisme social, ambiental, participant en totes les manifestacions, totes les de No a la Guerra, també en totes les plataformes de compromís pel territori fins a col·laboracions en Acció pel Clima, Agró… Vaig participar en moltíssimes.
–Quina importància, quina influència va rebre de la seua família, del seu pare?

–Va tindre un paper decisiu. Com ja he dit adés, el meu pare va ser alcalde del meu poble dos anys només perquè va dimitir per a no doblegar-se als interessos del seu partit. En eixe moment, el meu pare era alcalde de la democràcia cristiana, van voler fer alguna cosa nova i no estava gens clara, el varen deixar en minoria i va dimitir. Ens situem al final dels 70 en un poble de 4.000-5000 habitants. En deixar el càrrec, el meu pare va crear, als anys 80, una associació cultural i social que es reunien en ma casa i va animar tot el debat cultural, social… D’alguna manera, va ser l’oposició real als poders que hi havia en aquell moment.

L’any 80 jo tenia 8 anys, i fins que vaig fer 15-16 anys vaig veure el treball que es podia fer des de l’associacionisme, des d’una voluntat política per defensar idees, la legalitat… una forma diferent de fer política.

–El seu pare arribà a ser alcalde del seu poble (Latronico). A vosté també li agradaria ser alcalde de València?

–No, no ho sé. No m’ho plantege, sobretot perquè seria ja… Per a mi seria un grandíssim honor; vull dir, de ser una ciutat d’acollida que encara que ara em sent com si fos la meua ciutat i a més la gent m’ha acollit com un més i he pogut aportar el que sé, jo crec que ara mateix estem representats per un gran alcalde que esperem que continue en un futur, ja que ha mostrat la seua disponibilitat per a seguir sent el candidat i esperem que fins al 2023 continue aquest govern (estic convençut que ho serà) i després, no sé el que em depararà el futur. El que m’agradaria és seguir quatre anys més en el projecte que tenim: fer de València una ciutat del segle XXI pel que fa a mobilitat, espai públic, més saludable, més segura.

–Des d’idees comunistes de Rifondazione Comunista a l’ecologisme. Explique’ns l’evolució.

–Jo vaig abraçar d’alguna manera les idees comunistes perquè em pareixia l’única força verdaderament transformadora que hi havia a Itàlia després del trencament dels partits tradicionals quan va caure el Mur de Berlín. També és veritat que hi havia un col·lectiu de persones al meu poble que animava eixe debat i aleshores em va paréixer verdaderament revolucionari en el sentit transformador. A més, el primer havia de ser la justícia social, i això era fonamental en una Itàlia en la qual hi havia poca legalitat i justícia social. Hi vaig estar afiliat 4 anys, del 91 al 95. Vaig ser també candidat en una llista del meu poble en una aliança que teníem amb el Partit d’Esquerra Democràtica, però a partir d’aquí vaig estar actiu en moviments; me’n vaig deslligar, diguem-ne, políticament. Vaig emprendre la meua vida, vaig viatjar, fins que vaig arribar ací. Després de reflexions i pensaments vaig veure que la justícia social no es pot deslligar del futur del planeta, de la justícia ambiental. Va ser això, l’evolució del pensament a través de lectures i participacions en tots els moviments que ja he comentat abans…

–Per cert, el govern del Pacte de la Nau té bona salut o comença a tindre massa enfrontaments?

–El primer que s’ha de dir és que és un pacte de govern de tres forces. Tres forces que comparteixen moltes idees, però a la vegada tenen diferències a l’hora dels plantejaments. Són eixes diferències d’opinions, visions… són normals en un pacte d’organitzacions que no són la mateixa. Hi ha hagut diferències, però al final tenim un pensament comú que és la voluntat de perdurar després d’un govern de 24 anys de la dreta, i que està demostrant que pot governar millor i pot fer la vida millor a la ciutadania. Acabem de tancar l’acord de pressupostos i és la primera gran ciutat d’Espanya que ho aconsegueix. A més, l’alcalde té una capacitat de diàleg que fa que aquest pacte tinga voluntat de continuïtat.

–Com a regidor de l’Ajuntament de València li encomanen Mobilitat Sostenible i Espai Públic. Voluntàriament o perquè tocava?

–Els temes de mobilitat i espais públics els havia treballat braç a braç amb Joan Ribó en la legislatura anterior. Jo era el seu assessor. De fet, per primera vegada en aquesta ciutat, en la legislatura del 2011 al 2015 es varen fer moltes accions i propostes de mobilitat per canviar el model: férem la Setmana de la Mobilitat i hi havia més activitats des d’un grup de tres persones, de tres regidors de Compromís, que de la resta dels grups que tenien 20 regidors en el govern. Portàrem experts, férem debats, manifestacions de com podia ser un «Park(in) Day», que consisteix a agafar un lloc d’aparcament i posar una zona de parc, i era per explicar com ocupen els vehicles els espais públics. Tot el projecte de mobilitat el treballàrem en aquesta legislatura. Ha estat una evolució natural; pel tot el que havia treballat i format, havia de ser-ne jo el regidor.

–Valorem una miqueta aquests quasi quatre anys. Què és el que més li ha agradat aconseguir?

–Moltíssimes coses. Primer, establir el fet que cal parlar de mobilitat i accessibilitat en comptes de trànsit. Va ser un dels pilars fonamentals: canviar la percepció, les formes de concebre com es mou la gent per la ciutat. La primera cosa bàsica que portava en el programa era canviar de la Regidoria de Trànsit a la Regidoria de Mobilitat Sostenible i Espai Públic i fer una València per a les persones que caminen. Amb enquestes i estudis es veu que a la ciutat la majoria dels desplaçaments es fan caminant o en bicicleta.

També el desenvolupament de la xarxa dels carrils bici, les línies de l’EMT, contractes de nous treballadors/conductors de l’EMT i, a més, augmentar-ne el pressupost. Hem pogut recuperar espais de qualitat a tots els barris; hem recuperat també l’aparcament de Bruges abandonat des del 2008; el projecte de la plaça de la Reina, de l’Ajuntament, de conversió en zona de vianants dels voltants de la Llotja; pacificació del trànsit en tots els barris; millores en les senyalitzacions… Són moltes coses. A més, València està premiada amb l’EMT com la millor empresa de transport urbà de tot Espanya de l’any 2017, o el premi rebut per l’Anell Ciclista del Ministeri de Medi Ambient.

–En xifres, quants quilòmetres de carril bici ha augmentat, ha fet nous?

–De moment hem augmentat 20 quilòmetres, però tenim els projectes per arribar a més dels 200 quilòmetres.

–I quines són les que encara no s’han fet realitat?

–Per causes de tramitació i de permisos patrimonials s’ha retardat molt el projecte de conversió en zona de vianants de la plaça de la Reina. M’hauria agradat que les obres estigueren en marxa, perquè ja podríem fer realitat una cosa que pràcticament tot el món desitja. Va haver-hi un procés participatiu, que va ser exemplar, en el qual hi havia un decàleg de 21 propostes que nosaltres incorporàrem totalment al projecte i hauria demostrat que es pot fer un projecte d’una qualitat única per posar en valor tot això i tindre una plaça de 10.000 m2 i que, a més, ha eixit d’escoltar la gent. És un dels temes que s’ha quedat ja preparat, però no aconseguirem acabar-lo.

–La reordenació del trànsit a l’avinguda de l’Oest –amb alguns morts inclosos–, la tornaria a fer?

–El tema de l’avinguda de l’Oest estava en el Pla de Mobilitat que va aprovar el PP al 2013 i el van presentar en una roda de premsa a l’octubre de 2013: nosaltres no hem fet res més del que ja estava planificat. Hem fet el que hi posava: primer la conversió a zona de vianants, i després férem els dos sentits. Hem lamentat que hi haja hagut aquests accidents, un d’ells mortal; ho hem lamentat molt, però és veritat que n’han sigut més per una falta d’atenció dels vianants que passaven d’un lloc a l’altre que no per una altra qüestió. No hem fet res més del que estava previst. A més, la reordenació de línies d’autobús i tot el canvi de model ja està previst pel Pla de Mobilitat del 2013.

–Els patinets elèctrics és la desena plaga bíblica? És una moda passatgera?

–Ni una cosa ni l’altra, encara que ho puga paréixer. És veritat que està havent-hi una invasió molt gran com a conseqüència també que ens augmenta molt la tecnologia i ha fet que baixen els preus. Segons la percepció que tenim, al Nadal passat va ser un dels regals més comprats, i aquest any encara anirà a més.

El tema del patinet elèctric, si s’utilitza bé i hi ha una reglamentació que nosaltres hem replegat en la nova ordenança (mantindre la velocitat adequada, respectar els espais per a vianants i de vianants i fer un ús de l’espai públic), d’acord. S’ha de regular bé perquè les empreses de patinets han d’estar ben controlades i saber posar regles a com els utilitzen els usuaris. Gràcies que férem i tenim la xarxa de carrils bici, perquè així es poden utilitzar.

–Què els diu a aquelles persones que afirmen que ara no es pot circular en cotxe pel centre de València, que és impossible, que ells i elles també tenen dret i totes aquestes coses?

–Les dades que tenim demostren el contrari i, de fet, tal vegada, els qui estaven acostumats a circular a més de 50 km/h (que és el límit) ara potser estan frustrats perquè han de respectar límits de velocitat. Com que això és la minoria, la sensació que tenim és que ara està molt més democratitzat l’espai públic. Hem creat espais diferenciats i més segurs per a tots. Exemple del carrer de Colom: abans, les motos estaven per damunt de la vorera i ara hi ha milers de persones caminant amb seguretat i disfrutant de l’espai públic. Circulen bicicletes, motos, vianants i cotxes, encara que aquests últims cada vegada menys perquè l’objectiu és eixe: no utilitzar el primer cinturó de ronda, la ronda del 5 que envolta tot el centre històric, com una ronda de circulació com poden ser les diferents circumval·lacions de la ronda nord, sud i les altres que tenim concèntriques. Compren les persones, no els cotxes.

–Ha estat amenaçat per defendre les seues postures? Ha tingut por en algun moment?

–Més que tindre por, jo he tingut por per la meua família. He rebut comentaris de l’estil de per què era un napolità qui ens havia de gestionar la mobilitat de la ciutat i no un valencià. Sentiment del qual em puc defendre, però que no solament m’afecta a mi. A més, Espanya 2000 em va amenaçar. Vaig agafar temor de com podria afectar la meua família, però sempre intente veure la part positiva, el got mig ple, en el sentit que jo els emmarque en un grup molt limitat de persones perquè, per la meua experiència, la ciutat de València sempre ha sigut molt acollidora encara que s’estan extremitzant molt les coses i de vegades ho patim, com en el 9 d’Octubre –agressions, missatges…–, però jo sempre intente relativitzar.

–Alguna persona diu que l’autèntica revolució d’aquest govern són els canvis «sociològics» que està provocant amb l’ús de la bicicleta. Ho veu així?

–Sí, jo veig una tendència molt clara en eixos canvis d’hàbits, que al final és un canvi sociològic en concebre la ciutat com un espai més saludable, més acollidor i apostar per alternatives de desplaçament. De fet, hi ha una dada que és molt interessant i que nosaltres haurem d’insistir per fer estudis molt més profunds. Quan millora l’economia, malauradament, hi ha una correlació entre la millora de l’economia i l’increment del trànsit. Tenim percentatges d’accés en cotxe des de fora de la ciutat entre un 5 i un 10 %, però, per contra, en els desplaçaments interns hi ha zones que s’està reduint però d’altres com Gran Via Marqués del Túria on tenim uns increments del trànsit en comparació a abans de fer els mesuraments de vora un 1 %. Vull dir, està passant alguna cosa. Mentre que fora s’incrementa, dins s’està reduint. Es veu que la gent de dins s’està deixant el cotxe i agafant bicicletes, patinets, l’autobús… Està ocorrent perquè hem aplicat canvis.

Una cosa que em va fer feliç la setmana passada va ser que vaig veure per primera vegada, al carrer de Xàtiva, un avi portant el seu netet amb cadireta en una bici. No ho havia vist mai.

–Aconseguirà València convertir-se en l’Amsterdam del Mediterrani?

–Això és un procés que dependrà de diversos factors. El sociològic és important, i si pensem que Amsterdam va començar a ser com és als anys 80-90, cal treballar molt. Remarque que crec que València té totes les capacitats i possibilitats. En els propers quatre anys esperem que la consolidació siga definitiva i anar més enllà. Que l’ús de la bicicleta estiga per damunt del 10 %. Si ho assolim, ja estem canviant. Podem ser capital del Mediterrani de la bici.

–Voldria repetir com a regidor?

–Sí, clar que vull repetir. Hem posat moltes coses en marxa i m’agradaria fer realitat les que estan a punt. Tenim força i voluntat, i a més pensem que les coses s’han fet bé. Volem continuar una nova legislatura, que la gent confie en nosaltres i poder seguir governant. Internament, el nostre partit ha de fer les primàries, però m’agradaria continuar perquè som l’instrument de la ciutadania per seguir canviant.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top