Golfus de Roma: una combinació magistral de gèneres

A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1966), coneguda al territori espanyol com Golfus de Roma a causa de les traduccions inversemblants que perpetraven i perpetren les distribuïdores espanyoles i sovint revelen massa del contingut dels films fent un gran espòiler, és una pel·lícula del gènere musical dirigida pel cineasta anglés Richard Lester. Aquesta obra adapta el musical de Broadway de 1962, que al mateix temps es basava en diverses peces del dramaturg romà del segle II, Plaute.

En primer lloc, després de veure el film, ens podem plantejar diverses qüestions: estem davant d’una comèdia? Un musical? O potser una extraordinària hibridació de gèneres? Sens dubte, es tracta d’un musical, com suggereixen la seua estructura i origen teatral. Tot i això, els elements narratius que configuren la peça poden despistar-nos fins al punt de fer-nos oblidar aquest fet. L’embolic, la paròdia, el slapstick i els gags són exemples clars. A més, compta amb l’última i memorable interpretació del genial còmic Buster Keaton, un autèntic mite del cinema. Alhora, el film no oblida els trets definitoris del gènere musical: la segmentació d’escenes a través de cançons, la música, les coreografies, els balls i les danses.

A continuació, podem afirmar que aquesta pel·lícula és un exemple magistral de la fusió de gèneres, creant un pastitx cinematogràfic on les fusions, les juxtaposicions i les superposicions donen forma a una història hilarant i vibrant. L’ambigüitat amb la qual juga Lester com a director fa que dubtem, gràcies a l’ús de tècniques com la velocitat en l’acció, que sorprén constantment l’espectador amb un gag rere l’altre. Tot i aquest ritme frenètic, la narració mai perd energia, mantenint-se coherent i dinàmica. Així mateix, les tècniques narratives emprades contribueixen a subratllar el seu humor desafiador i extravagant.

En aquest context, el film es pot emmarcar perfectament en el gènere del vodevil, fet que es reforça amb la presència de Buster Keaton al repartiment. El joc de confusions, les portes que s’obrin i es tanquen per qui no correspon i els trobaments inesperats entre personatges que intenten evitar-se són trets clàssics del gènere. A més, el vodevil també aporta la inclusió de números musicals, un recurs que enriqueix encara més aquesta juxtaposició de gèneres.

D’altra banda, un altre element fonamental en aquesta comèdia musical és la paròdia, que Richard Lester utilitza amb mestria per riure’s de les pel·lícules històriques o bíbliques com Ben-Hur. Per exemple, la cèlebre cursa de quadrigues es transforma ací en una escena que recorda els dibuixos animats de “Los autos locos” de William Hanna i Joseph Barbera, o fins i tot una persecució trepidant d’una pel·lícula de gàngsters de Howard Hawks. Aquesta referència contemporània és fonamental per crear una connexió immediata amb l’espectador modern, ja que combina elements reconeixibles amb situacions absurdes i hilarants. Lester reforça aquesta paròdia amb tocs contemporanis, com l’accident d’esquí aquàtic de l’esclau, un detall que subratlla el caràcter humorístic i absurd del film.

Aquestes referències contemporànies contribueixen directament a la intenció humorística del film. Per exemple, la recontextualització de grans escenes èpiques en situacions còmiques serveix per a desmitificar i humanitzar aquests moments, fent-los accessibles al públic i ridiculitzant l’excés de solemnitat de les produccions originals. A més, la inclusió de situacions que semblen extretes del món de l’animació crea un efecte humorístic universal, ja que apel·la a un tipus de comèdia visual que transcendeix cultures i èpoques. Això converteix Golfus de Roma en una obra que, tot i estar ambientada en l’antiga Roma, manté una frescor i un atractiu indiscutibles per al públic contemporani.

A més a més, a Golfus de Roma, l’acció constant, els gags visuals i les bromes de tipus slapstick compensen les bromes dialògiques que podrien fer decaure el ritme. Aquesta elecció estilística pot sorprendre o confondre l’espectador, però el contrapunt el trobem en Buster Keaton, que exerceix de clown perfecte. La seua serietat impertorbable enmig del caos aporta equilibri mentre passeja sense presses pels set turons de Roma. La resta del repartiment desprén un dinamisme pur, com si es tractara d’un dibuix animat de la Warner, amb personatges que pateixen desintegracions físiques, però es reconstrueixen màgicament en l’escena següent.

Així mateix, cal destacar la capacitat de la pel·lícula per utilitzar la paròdia com a vehicle per a la crítica social i cultural. En caricaturitzar l’estructura rígida i sovint absurda de les grans produccions històriques, Lester també convida a reflexionar sobre els excessos i les convencions del cinema clàssic de Hollywood. Aquesta dimensió crítica afegeix una capa de profunditat al film, fent-lo no només un entreteniment, sinó també una peça que dialoga amb el mitjà cinematogràfic.

Finalment, aquest continu de barreges i superposicions exemplifica les paraules de Rick Altman sobre el gènere musical: “La història dels gèneres cinematogràfics no sempre s’ampra, intacta, de fonts extra cinematogràfiques. El musical té massa fonts per a prolongar-se com una forma fílmica única”. Aquesta constant juxtaposició i superposició és la que dota aquesta pel·lícula carnavalesca de la seua virtut: ens fa oblidar les preocupacions mundanes i esdevé un exemple brillant de combinació d’elements. És un musical? Una comèdia? Una paròdia? Una barreja? Potser un enigma que val la pena veure de tant en tant per intentar desxifrar-lo.