La revista degana en valencià

Gossos i civilitat

Imagine que, en moltes ocasions, qui més qui menys ha hagut d’anar per la vorera mirant el terra per tal de no xafar cap pastisset i endur-se a casa l’oloreta de la bestiola que en el seu moment passà deixant rastre. Encara que això de bestiola «hauríem d’esbrinar si és el de quatre o dues potes» en cas que l’animal  no vaja sol. I dic açò perquè si algú és responsable del desori existent fa uns anys, són els propietaris dels animals i no –evidentment– el animals. És a dir, hi ha hagut que educar, civilitzar, als responsables dels gossos i ells als animalons.

És el cas  –com tots n’esteu assabentat– que l’esclat (?) de tindre gos a cas, que esdevingué fa un grapat d’anys ençà, encara que el pis siga menut i haurà de dormir a l’armari, crea molts problemes entre els veïns i no sols de la mateixa finca, perquè també afecta a la resta del veinat del poble.

El merder (mai  tan ben dit) que hi havia fa uns anys enrere, era –a més de nociu i antihigiènic– un perill, una font de insectes, mosques,  a més del mal olor que suposava per a nosaltres els vianants. La quantitat de defecacions a l’estiu feia, per exemple, que si a la nit volies eixir a la porta de ta casa a raonar amb el veïnat, abans havies de replegar «la collita» per passar una bona  estona a la fresca.

I, potser, us preguntareu perquè el temps verbal que faig servir és el passat, com si cap gos no cagara ja en el carrer. No, no és això. Ara, com més enrere, els gossos amollen el que tots sabem. Però amb una gran diferència; la gran majoria dels que porten l’animalet, es trauen de la butxaca –o don siga– una bosseta de plàstic que giravolten i amb l’esmentada bosseta –que la fan servir de guant– arrepleguen la coca amb nous panses i la deixen a la paperera. Açò vol dir que ja estem lliures d’aquesta penitència i no cal mirar el terra? Vull dir simplement que de  tant en tant, cal fer una ullada al terra però que no és necessari estar mirant-lo  «sempre».

I com ha esdevingut aquest prodigi. Ah? No us puc contestar, però la cosa important és que ha esdevingut i sembla que va més. En qualsevol dels casos no fa falta molta imaginació, per deduir, que pel desori que veníem patint, els ajuntaments han hagut de prendre mesures. Queixes de la ciutadania no n’han mancat.

Desconec els procediments, però com que en aquest País les normes que funcionen son aquelles que ens palpen  la butxaca, doncs pense que anirà per ahi el remei. I poden multar al propietari si no el pillen «in fraganti»? Doncs tenim notícia que hi ha ajuntaments que estan considerant la possibilitat d’aplicar un sistema d’identificació per ADN. Fixeu-vos fins on arriba la tecnologia i la necessitat d’erradicar aquest problema.

Perquè clar de la pixera no em parlat res. Altre repte que resta per remeiar una volta estiga solucionat el primer. Que tot i la millora que es percep, encara  resta molt per fer.

El nostre nivell de civisme està prou verd i l’hem de fer madurar. A l’escola, a casa i al carrer. Tot per una millor convivència. Perquè el civisme siga la norma i no l’excepció.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top