Governar més que mai

Fa alguns dies vaig topetar amb un article d’Andreu Barnils que explicava com tot això de la IA impactava sobre el treball i el futur immediat. Així, al si del govern britànic ja hi havia converses sobre l’aplicació d’una renda “universal” per pal·liar els seus efectes sobre el lloc de treball de moltíssima gent.

Allò em va connectar amb el meu període de professor de secundària i batxillerat, ja fa alguns anys, i tot un discurs que propugnaven experts, conferenciants i legislació inclosa en les formacions i seminaris que ens feien. La consigna, dalt o baix, consistia a preparar (i avaluar) l’alumnat per a un món que venia i per a feines que estaven encara per inventar(?). Tot adobat amb un to èpic que invocava la tecnologia com la ferramenta emancipadora per als problemes de la humanitat. A propòsit d’això, se’ns “venia” i se’ns insistia en la tecnologia/informàtica —en excés, al meu judici— com una fi en si mateixa. Una febre compulsiva pel programari, actualitzacions i aplicacions que calia conèixer i fer servir en lloc de governar. A banda, una revolució tecnològica tan potent i ràpida em feia preguntar si allò que ensenyàvem i apreníem hui, l’endemà ja no quedava obsolet… cosa que revelava el pecat original d’aquells apòstols dels zeros i els uns. I tot això, indefectiblement i lamentablement, implicava també, una primacia de les ciències en canvi de les lletres —a excepció de l’anglés, clar—, però això és altre tema que ja parlarem…

La bona qüestió és que clamaven un tecnooptimisme exacerbat i pràcticament redemptor que jo no acabava de comprar. Dubtava d’aquella pàtina blanca i immaculada de la tecnologia i la tècnica per se que portaven. No negue que les pantalles, les aplicacions, les andròmines i el programari que ens ha colonitzat hagen suposat avenços a molts nivells. Hem passat d’una motxilla amb mil trastos (música, llibres, targetes…) ara condensats en un telèfon intel·ligent (!). També és just reconéixer la velocitat i l’eficàcia d’implantació i acollida —no sense l’impuls i dopatge del màrqueting i la publicitat de les quals disposa ara tota eixa indústria—. A banda, l’algoritme, que ara es cultiva com el vi cada a Startup i els desenvolupadors van refinant, sembla el manà o “l’anell per governar-los a tots” de J.R.R. Tolkien; des de l’empresa, a la vida quotidiana, passant per la universitat… Si fins i tot les neveres el fan servir!

Contra això, ni podem confrontar obertament, ni estic segur que calga fer-ho a hores d’ara. Tampoc vinc a fer cap al·legat neoluddista, de moment, perquè sé que la cura de moltes malalties ara són possibles per la recerca i el desenvolupament de la tècnica i la tecnologia. Però haurem de fer-li un pensament a les macrogranges de servidors i els recursos que necessiten per funcionar i el seu impacte,… Tanmateix, em preocupa no només el marc normatiu o la petjada ecològica que se’n deriva, sinó la governança o bé, fer entendre que la tecnologia i els algoritmes no són neutrals. Per això, o liderem i dirigim, o la tecnologia ens sotmetrà. Prova d’això és que l’antic ministre grec Varoufakis ho va advertir amb la idea del tecnofeudalisme, i se li van tirar damunt, tot escopint que això de l’Ètica, la Filosofia, o la responsabilitat social eren “idees zombis” i restes del comunisme…

Jo només vull apuntar que en els períodes i palanques de canvi importants, de progrés i de trampolí històric i cultural (el Renaixement, la Il·lustració, etc.) s’hi han empeltat les dues branques del saber (Ciència i Lletra), trobades, reconeixent-se i caminant juntes: una proveïa i l’altra apuntava i a l’inrevés. Ara això no ho veig tan clar. Perquè, el com no té sentit, sense el perquè, l’objectiu i estratègia estaven al servei i raonats pel propòsit. Per això, vull reivindicar la brúixola i no la nau, el fruit i no la corfa, la Lluna i no el dit. On ha quedat l’ànima humana en tot aquest atzucac?

Perquè, en l’era de la intel·ligència artificial, com més perfectes són les màquines, més imprescindible es torna l’ànima. Així, molts es pregunten si acabarà substituint les persones, però jo aposte pel contrari: mai eixe lideratge humà ha sigut tan necessari com ara.

La intel·ligència artificial és un espill que ens retorna preguntes incòmodes i essencials: què significa ésser humà? Quin valor té ara l’empatia en un món governat per algoritmes? Pot una màquina entendre el dolor o l’esperança? La intel·ligència artificial pot analitzar-ho tot, però no pot sentir. Pot reconèixer patrons, però no intuir la tristesa en una mirada. Pot optimitzar processos, però no inspirar confiança, ni consolar, ni provocar entusiasme.

“Si et pregunte res sobre art, em respondràs amb els llibres que s’hi han escrit, però no pots dir-me com olora la Capella Sixtina” així sentenciava el Dr. Maguire en la pel·lícula l’Indomable Will Hunting.

Ningú no dubta que la IA siga una eina extraordinària per a multiplicar l’eficiència i la precisió, això no obstant, crec que el profit està amb saber utilitzar-la per a alliberar temps i energia per a les tasques essencials: pensar, crear, cuidar. En l’era de la intel·ligència artificial allò que cal ensenyar i aprendre és l’equilibri entre raó i emoció, dades i valors, velocitat i sentit. El repte és conviure amb les màquines, tot conservant la nostra humanitat i, sobretot, prioritzar-la per a guiar l’avanç tecnològic dintre dels paràmetres de l’ètica, l’empatia, la responsabilitat i la sostenibilitat.

La saviesa, en el sentit que recull el DNV, anirà més de “llegir” el moment, la circumstància, la conseqüència i la gent involucrada, que no un compendi d’informació que puguem fer. Per a això ja hi serà la IA. L’algoritme pot mostrar els camins, però la tria de la ruta i el recorregut ha de ser cosa nostra.

En un món dominat per pantalles i mètriques, l’autenticitat esdevé un acte revolucionari o de valor afegit—que cadascú trie segons la seua escola—. Escoltar serà un signe de poder. Cuidar, una forma d’estratègia. I l’empatia, un avantatge definitori. Perquè com més ens envolten les màquines, més necessitem allò que ens recorde què significa ser humà.