La revista degana en valencià

Goya, comboi i brilli-brilli

14/02/2022

D’ací a una dècada o dues, si algú encara recorda què era això de Podemos i “asaltar los cielos”, la resposta que donarà, si li pregunten què va passar amb tot allò, començarà pel poble famós de la serra madrilenya: Galapagar. Ara com ara, qui més, qui menys, se la sap, la història, de tirereta, però llavors servirà per a explicar què va passar amb aquells que varen sorgir de manera il·lusionant per fer fora la casta i es varen acabar convertint en… casta. “Mira, aquell deia que no era un polític com tots els altres, que posaria fi als abusos i als privilegis… i què va passar? Doncs que va començar en un pis de Vallecas i va acabar en un xalet de Galapagar”.

Injust? I tant. Molt. Molt injust. Però la vella història de qui és transformat pel poder després de denunciar-lo és tan vella com el poder mateix. De fet, Pablo Iglesias se’n va servir, per a arribar on està. El llistó el va posar ell. Podemos va irrompre en 2014 amb la proposta estrela -repetida en tots i cadascun dels platós de televisió pels quals passava- que s’imposarien un límit salarial de tres vegades el Salari Mínim Interprofessional, cosa que, menys d’una dècada després, cal dir que potser fins i tot encara compleixen, però perquè l’SMI s’ha apujat de tal manera que els números és versemblant que quadren.

Fet i fet, açò mateix que tot just hem explicat podria servir també com a exemplificació de tot allò sobre el qual volem advertir. Un dels encerts que no se li pot negar a l’autoproclamat com a “Gobierno más progresista de la historia” és eixe: apujar l’SMI. Tanmateix, fins i tot aquesta política pública ben encaminada pot també ser atacada des del relat que u mateix havia establit. I és que el maleït relat de què tant es parla és també una història tan vella com totes de les quals estem parlant ara. Pablo Iglesias va dir que Rodrigo Rato no podia representar la classe treballadora perquè s’havia comprat un immoble d’exactament els mateixos diners que, anys després, va costar el seu xalet de Galapagar.

I què he de dir jo de la vida privada de ningú? Doncs això: absolutament res. Però és que has estat tu mateix qui l’has portada als micròfons, les televisions i les primeres pàgines de la premsa, i qui et condemna no són ells, sinó la mateixa gent a qui havies creat tantes expectatives.

Les dues dècades de què parlàvem, però enrere, també ens explicaven què havia passat amb Felipe González i tots aquells socialistes amb jaqueta de pana que varen arribar al poder: que l’endemà ja vestien tratge i corbata. Anecdòtic i tota la resta? Sí, per descomptat. Però és el primer que t’explicaven. Que si els anys huitanta i la beautiful people i tal. La història de què parlem no és gens original, ans al contrari.

Perquè les coses no són justes ni injustes. Bé, sí: són injustes. Però, ens agrade o no, cal saber analitzar on ens movem per poder gestionar tot el llast i les lloses que duem a la motxilla i amb què caminem.

I on vull arribar jo? A Compromís, per descomptat, que és allò que m’interessa i que m’ocupa i em preocupa, ja que, no només en soc militant, sinó que el que em mou políticament és que el meu país estiga representat i, doncs, només vull que l’èxit d’aquelles candidatures valencianes i valencianistes. Un pebrot m’importa molt més -que jo soc, a més, d’Estellés- que tots els xalets de Galapagar, sincerament.

Doncs bé, a ca Compromís no tot són flors i violes, ni de bon tros. De fet, patim també molts problemes d’imatge -deixem-ho ací, per favor- de l’estil de què parlàvem al voltant dels nostres socis, Podemos i PSOE. Com ens veu el nostre entorn, aquella militància que també és política, amb la qual ens trobem colze amb colze en totes aquelles iniciatives que fan avançar el nostre país, siguen socials, culturals, ambientals, o de qualsevol altre àmbit, però amb qui no compartim carnet, ja siga perquè en tenen un altre o perquè, directament, no en tenen? La resposta és molt senzilla: ens veuen que ens agraden tant les fotos com poc les crítiques. Una selfie de prepotència, vaja.

Açò és just? Doncs no, de cap de les maneres. Tot i que ens hi esforcem durament perquè sí que ho siga. Del que parlava adés: com ens resumiran d’ací a uns anys -si és que ens resumeixen-? Amb el comboi i el brilli-brilli. Ens agrade o no (que sembla que als protagonistes sí, perquè no paren amb les refotudes parauletes), és així. Parles ací o allà, amb aquell o amb l’altre, i tots hi coincideixen.

I hem fet coses bones des del govern. Algunes de molt bones. I, per descomptat, qualsevol comparació amb l’infern d’on veníem ens és favorable. La quantitat de gent que hem inclòs en el sistema de la dependència o les escoles que hem construït o posar en marxa, són dos exemples de fites que quedaran enregistrades amb bona faena i com a representació de les millors de les polítiques. Sí, tot el que vulguem. Però: el relat.

Nosaltres també en som captius, per molt que férem totes les bromes que volguérem amb el xalet de Galapagar. Molts dels qui llegiran aquest article i tot seguit proclamaran una fètua contra qui el signa (si no l’havien proclamada ja fa temps), també en feren, per descomptat. I també per descomptat que els dos casos no hi tenen res a veure, que nosaltres som molt guapos i el Coletas no. Jo no ho dubte, és clar que no. És clar que no.

Tanmateix, tenim dues opcions. O continuar fent l’estruç i amagar el cap sota terra, colgat en cabassos d’emojis de besets que ens repartim tots els càrrecs, públics o privats, del partit, en tot un meravellós circle jerk en les xarxes socials amb què dansem ritualment els qui tenim carnet o fins i tot sou del partit; o potser podríem fins i tot plantejar-nos que no està tan clar, això que, espillet, espillet, no siguem els més templats de tota la contornada i mirar que, tot i que està molt clar que sí que ho som, potser no cal tampoc presumir-ne sempre i cada dia.

Per favor, encara que siga per estratègia: estalviem tota la nostra esplendor i el nostre brilli-brilli al món. No cal. De veres: no és precís.

L’última polèmica -si és que se’n pot dir així- s’ha alçat arran de la gal·la dels premis Goya a València, d’aquest cap de setmana. Amb honroses excepcions, l’únic càrrec de Compromís que no va desfilar per la catifa roja va ser l’alcalde Joan Ribó. Perquè estava confinat a sa casa. I, per descomptat, no hi va passar desapercebut ningú. Les xarxes de Compromís bullien. L’apoteosi de la santa trinitat: el comboi, el brilli-brilli i la selfie. Si m’hagueren encomanat a mi la gestió del protocol de l’esdeveniment des de Compromís, la meua recomanació hauria estat molt senzilla: perfil baix i que hi vagen els representants públics necessaris i imprescindibles. Sense ostentació. Què se’ns ha perdut, als Goya, amb Sabina i C.Tangana? I, si cal publicar alguna foto en xarxes, que siga de la mà d’algun dels nominats valencians. I prou. Però jo soc un amargat, un renegó i manque absolutament de brilli-brilli, què hi farem.

Escric açò perquè algú del meu partit ha gosat alçar la veu i criticar-ho. I l’atac ha tingut una reacció ben exemplar. La vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, ha penjat en les seues xarxes unes fotos de l’esdeveniment i de la seua preparació i les ha acompanyades d’un text que ha titulat “Reivindique el #brillibrilli”. Les felicitacions han estat abundants, a les quals Amigó ha respost cadascuna d’elles amb un fum d’emojis de besets. Res a criticar en tot açò. Em sembla tot tant correcte com pur i dur autoconsum.

Recorde la legislatura 2011-2015, tan dura i crítica -en el sentit de determinant per a uns quants anys endavant com plena de crisi en tots els àmbits-. Recordem quins eren els missatges que hi destacàvem? Segurament la gent que ens va votar llavors ho va fer perquè volia selfies nostres i no dels altres als Goya, perquè nosaltres som molt més guapos i guapes, on vas a parar. I qui en diga el contrari, és que només té que enveja o vol que hi haja un conseller de Vox. Emoji de beset.

Encara estem a temps. Hi insistisc. Segurament jo estic molt equivocat  -com sempre- i tan fora d’onda com la mateixa expressió fora d’onda i totes aquestes selfies i brilli-brilli en els Goya, el Benidorm Fest i no sé què més s’estudiaran l’endemà en les facultats de comunicació. Segurament serà així. Però, mentrestant, pense que seria millor que en baixàrem el ritme. Escoltem les crítiques que ens fan i tornem a teixir sinèrgies amb els moviments socials, culturals i nacionals d’on veníem. O, si més no, no cal que presumim per terra, mar i Instagram de tot allò que dona entrada a la crítica fàcil, injusta del tot o quasi.

Perquè vos contaré un secret: no som els més guapos i guapes de la contornada. I l’espill no vol que guanye Vox.