Més de mil cançons, més de mil gràcies

«Mésdemil ha fet valencianisme dia a dia»

Després de la cinquena edició del Trovam (la Fira Valenciana de la Música), en la qual es va posar de manifest el moment d’esplendor que viu la música feta a casa nostra, però també la necessitat d’enfortir la indústria cultural valenciana, ens vam trobar amb una dura notícia que va commoure l’escena musical: la discogràfica Mésdemil anunciava que abaixava la persiana.

Després d’haver editat 132 discos, un dels actors que ha contribuït enormement al moment tan dolç que viu la música cantada en la nostra llengua, diu adéu, se’n retira. I ho fa perquè tot i la dedicació dels seus membres, no poden viure dignament: Montoro continua asfixiant, i a la societat valenciana encara ens queda molt per aprendre a tenir cura i valorar les propostes culturals. Vivim una època en què ens costa pagar 10 euros per anar a un concert, els volem tots gratis, i tot i així exigim la màxima qualitat. I hi ha un petit detall que se’ns escapa: la qualitat es paga, de la mateixa manera que si volem una escena musical forta i consolidada, les propostes han de ser professionalitzades. I encara ens queda camí per recórrer. Perquè si no, digueu-me en quin país normal, una discogràfica que compta amb 17 nominacions en els Premis Ovidi –senyal que fa bé les coses– ha de tancar per falta de viabilitat econòmica.

La situació de Mésdemil ens ha de fer plantejar diverses qüestions: el paper de trinxera de les empreses culturals que treballen contracorrent perquè creuen en el que fan; el paper de l’administració pública (està disposada a deixar caure la indústria cultural valenciana o pretén reviscolar-la?); el paper dels músics i la seua reivindicació per la professionalització, i el paper del públic, dels oients, que hauríem de tenir clar que darrere d’una llista de reproducció de Spotify o d’un videoclip a Youtube hi ha nombroses persones treballant (que no tot és per amor a l’art!).

Mésdemil va començar amb Rapsodes –un grup que també va ser pioner a demostrar que una veu femenina podia rapejar tan bé, o millor, que una masculina al País Valencià.  Va continuar amb Batà, un jove Andreu Valor, un Trineu Tanoka que començava a brillar, un Mugroman, uns Agraviats i uns Atupa que segurament no sabien tot el que els quedava per viure musicalment parlant. També van editar el primer –i el segon– disc de Tardor, de Pellikana, de Pepet i Marieta. Tomàs de los Santos i Borja Penalba es troben en la seua nòmina d’artistes, de la mateixa forma que Novembre Elèctric, Gener, Mireia Vives, Clara Andrés, Mox, Òscar Briz, Urbàlia Rurana, Apa, Eva Dénia o Candela Roots. I molts més que em deixe. Música per a tots els estils, estils per a totes les persones, persones per a totes les cançons. Perquè, efectivament, han editat més de mil cançons. I no són cançons qualsevols, ja que, com haureu comprovat en la relació de grups amb què han treballat, es tracta de moltes de les millors propostes musicals dels darrers temps.

Andreu, Carme i Tubal han aconseguit moltes coses, però una de molt important: que comencem a creure que valem, que tenim un potencial musical enorme. Ells han plantat la llavor, i l’arbre ha començat a créixer. Però requereix que algú(ns) el cuiden, el doten del millor adob, el reguen i l’estimen com el Petit Príncep estimava la seua flor. Perquè la música és el batec dels pobles, i no s’entén el poble valencià sense ella.

El 27 de desembre s’acaba aquesta etapa i celebrarem aquests 10 anys de treball ben fet amb vosaltres. De segur que serà un concert màgic en què vos donarem les gràcies. Gràcies, Mésdemil, per les més de mil cançons. Gràcies per la vostra tasca diària, de trinxera en el desert cultural que hem patit. Gràcies pels somriures, per la complicitat i per la música. Gràcies per creure en aquest país, per fer valencianisme dia a dia.

Article publicat al nº 432 (desembre de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar