Tens 0 productes a la teua cistella
Cada dia. Sempre és bo recordar i valorar –per ser agraïts– els viaranys difícils i contra corrent que va haver de travessar la nostra llengua en el llarg procés de recuperació. També ara, sobretot, quan uns quants indocumentats pretenen desfer els camins oberts per odi a allò que no senten com a seu i per mala fe. No n’hi ha més. La resta són discursos oportunistes, mazonades i rovirades.
Si heu viscut d’alguna manera aquells anys previs i els primers de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), entendreu perfectament aquestes ratlles improvisades a pocs dies de la mort dels estimats Joan Pla Villar (1942-2024) i Josep Calatayud Bernabeu (1937-2024). Amb dos dies de diferència ens han deixat aquests fills d’Artana i d’Albaida, docents i escriptors tots dos, amb punts en comú en la seua biografia.
Ser mestre de valencià aleshores era ser conscient de les necessitats, d’allò que no tenien disponible, d’allò que hi faltava. Sí, algun llibre de text experimental, alguna fotocòpia massiva amb la duplicadora a l’alcohol, alguna cançó popular i uns quants recursos extrets de la tradició oral. Poca cosa més. Alguns docents, per vocació, van voler anar més enllà i s’enrolaren en la Nau de la Fantasia Infinita. I ompliren, a mà o a màquina, centenars de quartilles amb els primers contes i novel·les en valencià; sobretot, de tema valencià, més pròxims a aquell alumnat que s’iniciava –ara de manera oficial– en l’aprenentatge de la llengua que parlava quotidianament. He dit contra corrent més amunt, perquè els contradiscursos i la contraplanificació funcionaven a tota caldera en un altra nau, el Torpediner Cuirassat dels de Sempre. Ara tornen a manar, alerta!
Hi ha moments en la història personal que has de fer més d’un paper de l’auca. Això no et converteix en un heroi, però sí en una persona d’interés. Per a qui sap valorar-ho, és clar. Joan Pla i Josep Calatayud, exemples com tants altres mestres i professors que s’han dedicat a l’escriptura, ens deixen la seua obra i l’honor d’haver-los conegut. Pepe Calata va ser professor meu de valencià en el batxillerat, i Joan Pla era espadànic del poble del costat. En ell vaig trobar per primera vegada la meua serra escrita i vaig entendre que també hi podien esdevindre aventures novel·lades. Sembla una minúcia, però no ho és.
Per al cas de Joan Pla, cal deixar constància d’una influència i font d’inspiració iniciàtica. A finals dels anys 60 va entrar en contacte amb l’artanenc Joan Tomàs i Martí (1900-1977), germà de l’artífex del nacionalisme agrarista –Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) –, un personatge molt especial que havia passat la postguerra i la dictadura empresonat a temporades pel franquisme i que en el seu exili interior a Barcelona es dedicava a pintar i restaurar antiguitats. En tornar a Artana cap al 1958 per fer-se càrrec dels camps, a més de continuar ocupat en l’art i reprendre les excursions, la casa de Juanito Coloma es va convertir a finals dels anys 60 en un lloc de trobada per a jóvens progressistes i compromesos, eminències i professors que bevien de la seua saviesa autodidacta i esperit racionalista: Pierre Guichart, Francesc Esteve, José Mª Doñate, Norbert Mesado, el grup de jóvens de la Borrianenca de Cultura, Josep Herrero Cabanyes, Joan Pla, Vicent Franch, l’artista Manolo Safont… Visitar sa casa era entrar a un museu de ceràmica, de mobles restaurats, d’una magnífica col·lecció de beneiteres, de papallones i altres insectes curosament conservats, sílexs, destrals i fletxes eneolítiques, fanalets, pintures… i mil històries més. Aquella manera tan lliure de veure i viure la vida en un poble conservador com Artana, a més de les històries que els contava a la vora de la llar o en les excursions per la muntanya, va portar Joan Pla a escriure els primers relats. De fet, en diverses de les nombroses novel·les de Pla es poden trobar esments prou evidents sobre Joan Tomàs, Artana i la serra d’Espadà, com ara en la narració No fiqueu llorers sobre el meu nom (1980), El secret de Hassan el morisc (1992), El crist romànic (1998) o L’última papallona (1998).
Pla és, sens dubte, un dels autors valencians més prolífics, amb més de seixanta obres publicades i reeditades, sobretot per al públic infantil i juvenil. Algunes tenen traducció al castellà, al gallec i a l’anglés, com Mor una vida, es trenca un amor, transversal i lectura compartida per moltes generacions. Trenta-nou edicions i més de 200.000 exemplars venuts d’aquesta novel·la ho diuen tot, i parem de comptar. Per a adults va escriure alguns títols de trama policíaca sobre la pesta corrupta que assolava fa només quatre dies aquest país tan dissortat i desnortat.
Josep Calatayud, volens nolens, va ser un aventurer de reptes. Així el veig jo en redactar una biografia amb dades oficials i amb retalls de records adolescents. El fet de ser escolapi el portà a Nicaragua, amb camí de tornada i reinvenció personal. I va caure a Castelló, on va participar en les primeres passes d’una cooperativa d’ensenyament. A la Plana es va aventurar també a provar en 1984 les pàgines que tenia escrites –i també a Benissa! –, primer amb narracions breus, i després amb les novel·les que, amb alambí, anava destil·lant: Apòcrif de la Vall (1989), Ja sé que el cel no és blau (1996) i La vall de les acàcies (2013).
De mica en mica –ells i molts altres– omplien la pica eixuta per la ponentada perenne. Potser s’han trobat ara els dos, mirant cara a cara l’Ordinador de les Galàxies per saber en quina cambra eterna han de reposar. Des d’ací, els recordem, els agraïm el treball d’haver fet dos jornals en vida i, amb estima, regirem les pàgines que ens han deixat.
Revista 508, pàgs. 48-49. Desembre 2024.
