La revista degana en valencià

Grisolia

11/08/2022

El 1996 es renovà parcialment la composició del Consell Valencià de Cultura, en eixa renovació vaig coincidir amb Santiago Grisolía, situació que durà fins que vaig eixir de l’esmentada institució. Cal aclarir, per si lector ho ignora, com els membres del CVC són elegits per les Corts a proposta dels grups parlamentaris i com cal un quòrum elevat per resultat ser elegit. Doncs “Don Santiago” seria designat president per Eduardo Zaplana, ja que tal càrrec és de designació, a diferència d’altres institucions, com és el cas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que la presidència és elegida pels membres. I què podem dir del pas de Grisolía per aquesta rellevant institució que vetlla per la cultura valenciana?

Doncs, com en qualsevol gestió institucional, en aquest cas consultiva i no executiva, hi ha un poc de tot, però crec que cal reconéixer-li prou mèrits al nostre personatge, no sense oblidar que va estar una persona que va saber nedar entre dues aigües, estan sempre a bones amb el poder de torn. Mèrit o habilitat? Possiblement un poc de cada cosa. El cas és que la institució ha tingut un paper prou actiu, i fins i tot, a vegades crític i independent, mostra d’això són els informes que durant el Govern es van emetre en relació amb qüestions relatives al patrimoni cultural, també, altra iniciativa del mateix Grisolía va estar la creació d’una Comissió de Ciències, en considerar que la ciència forma part de la cultura.

Hi ha algunes temes que van resultar més que controvertits, com fou el cas del Pla de Prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, o el de la Llei de la Memòria Històrica de 2007, en els quals va estar una mica parcial i prengué partit. Així i tot, el clima de tolerància, les formes, el tracte, el respecte van predominar, i pel que he vist continuarien en les posteriors renovacions del CVC. Una presidència que ha durat quasi trenta anys, i una institució que ha resultat útil en gran part al tarannà de “Don Santiago” que va saber adaptar-se, o acomodar-se, als canvis que en l’àmbit de la política s’han anat produint. De fet, amb ocasió del seu traspàs s’ha congregat un ampli ventall de personalitats, de sensibilitats, d’opcions contra posades. Realment “Don Santiago” ha estat un personatge peculiar, que passarà com un científic important, però que igualment, ha jugat un paper destacable en l’espai de la vida pública valenciana.

Des de les diferències que tinguérem, perquè les vàrem tindre de grosses, ara en el moment de l’adéu final, cal recordar el més positiu i que resta com llegat.