Grumolls de tòpics

09/07/2019

I

Indolència del viure, aqueixa seria la traça que amb tossuda i irrenunciable insistència inlassablement i des de sempre segueixen els meus passos, aliens i autistes, estranys al nucli i encara més vaporosos a l’hora de connectar amb les rodalies, vial de renúncies volgudes, senderi de repeticions, dolenteria del diletant irrefrenable, trepig dels llocs on el ressò d’allò humà siga això, ampit d’ombra i soll del no res.

Ho seré també en l’hora certa, si no és el cas d’assistir-me el dolor i els meus ulls es distenen davant del blau de la mar, que em servarà el passatge, i frec a frec amb la iridescència del fons em fondré en un capbussó d’ocellaire golafre, glopades incandescents de llumins em faran de fars immòbils vers el lloc dels cants de les balenes, i qui sap si aleshores deixaré al marge el desencís i riuré.

Indolència del passar, com un vianant per la vida, com un pelegrí qualsevol ran de les coses conegudes, els plecs de les pedres dels jocs infantils, els impresos de les voreres al més endins del cervell, els viaranys inescrutables als ulls aliens i que cada vegada i sempre idèntics prenen cos i volum a cada passa que faig revenint-me’ls de cor i amb força aferrats a les pupil·les inermes front tanta estimada repetició del viure.

I els sons amicals de bestreta generosa que mai han sabut de modes i estils sinó que han capgirat qualsevol pretensió estranya de reconduir-los des del balbuceig a la comuna assenyada, o els encara per catalogar provinents dels carrers estrets, de bars tips de vida, de fonts que ja no abasteixen d’aigua les cases, les petjades sobre els macadams d’heura dels abocats rierols que fan d’estrada, gairebé silenciosos tot el temps.

Ara que ja sabem que no cal perseguir-la, que en tot cas és amb nosaltres, en cadascú a la seua manera, poca o molta, sempre benvinguda, i que un compàs com una exquisida menja són tan bons per fer-li de casa com qualsevol altra cosa, podem renunciar a les recerques i fruir l’instant d’observar-la ni que siga parcialment o de dir-la encara que d’esquitllentes, mentre seguim assaborint llur estranyesa.

Els relleus de les coses ens són donats en mirar novetats, i de fet som capaços de mirar, de no esdevenir cecs perpetus en eterna pau amb la fosca, si això és possible, en la mesura que li permetem als nostres ulls d’albirar en la diversitat, en la diferència, els penyals que sobresurten de les planures inertes, les fragàncies i els gestos dels cossos altres que els hostes, en tant que estem oberts en el camí.

Quines distàncies més grans s’estableixen entre els éssers humans, quines valls més agrestes els arriben a fer de frontera, quines renúncies forçades o de grat s’activen a cada passa, a cada instant, i així ha estat sempre, tot el temps que dura la representació de la vida, avantsala del final que li dóna sentit, i tant se val la condició de partença, que lluny queda tot quan hom ha travessat la planura alié als detalls que li feien de fites.

Col·leccionar instants mitjançant l’organització, la classificació, l’ordenació, la serialització, la catalogació, l’homologació, l’enumeració, la identificació, la gradació, l’orquestració, la repetició, a través d’objectes o paraules, imatges, coses recollides o trobades aleatòriament, sempre resulta una il·lustració de la nostra vida, un ressò que ens guiarà en els moments de dubte, un toc d’atenció que retorne al solc la mirada.

Per poder mirar cal separar-se del nucli, destacar-se i endur-se fora, deixar-se la pell i romandre una estona en el camí, ésser diferit en algun punt dels voltants, suspès entre la certesa del saber-se on amb precisió i en quina direcció i intensitat, assumir una mena d’estat vaporós, provisional, exposat a l’observació i no pretendre res, esdevenir una probabilitat de densitat variable, i aleshores amb sort obrir els ulls i no encegar-se.

Els plecs del mirar s’allargassen si hom vol transitar la superfície de les cartografies, vertaderes narratives del per on i els entres, que quasi mai no filen prim en els detalls, i que tanmateix la vista, en aqueixa disposició, no percebria, però si el mode és d’intensitat i la freqüència de les passades augmenta i es fa penetrant en l’extensió, de cop i volta els relleus s’enfilen i s’enlaira el tot i ets presa de l’on i el com i rius.

Les brases amarades de cendres són les guardianes del foc, el vetllen perquè no s’extingisca; li vigilen les embranzides, que no siguen tan fortes que el malmeten del tot, que sempre hi romanga sostinguda l’alenada suficient per refer-se, reprendre el vol si convé; li procuren el camí del retorn, com fars en la nit feréstega, calius de certesa entre els velams de salnitre, etern redol de saviesa closa d’on no gosem allunyar-nos.

II

L’imaginari col·lectiu dels pobles se sustenta sobre un seguit d’imatges compartides i de creences acceptades, una narrativa assumida per la immensa majoria de la gent que, en cap cas, no es veu entre si ni com a estranya, ni forastera de la terra que habita, ni, molt important, neòfits de la llengua que parlen. L’imaginari col·lectiu és tant més compacte i de gra més fi com absent ho està de tòpics. Aquests darrers són, justament, la manifestació més grollera i evident de la manca d’homogeneïtzació d’aquell, la prova més visible de la impossibilitat d’un quall en condicions i de qualitat suficients d’un imaginari mínimament homologable als de la resta dels pobles semblants que són nació. Una nació, per tant, és la conclusió d’un projecte que va tenir com a premissa primera la possible adscripció a un comú col·lectiu en forma d’idea, d’imatge. La concreció d’aquesta –també en forma de contracte escrit- és el que anomenem nació, que pot encara, o no, esdevenir un estat –o un estat d’estats- si la constitució així ho dictamina (declaració d’independència, contracte social, confederació, etcètera). Els imperis són, en canvi, una altra cosa. I estan condemnats a la dissolució perquè en tots els casos no preveuen les condiciones de possibilitat en igualtat d’oportunitats de les nacions –encara no estats- que les configuren. Són estructures dissonants i heterogènies que sonen força malament, malgrat els intents de fer-los ajustar a cops de desfilades. L’imperi de l’antiga Unió Soviètica, el dels Habsburg, Napoleó, Espanya, en serien exemples que han desaparegut o ho faran. Les nacions són producte d’un emmirallament continu en poques però decisives coses. Són capaces de promocionar costums duradors. Els imperis –grumolls de tòpics- no són ni capaços de sustentar-se a si mateix.