La Guerra dels Mons 2.0. Welles ‘versus’ García

Vicent Tronchoni. Tècnic de Cultura

Culturarts fa un altre pas cap al necessari canvi en les arts escèniques valencianes; de moment, només canvis formals (els estructurals suposem que s’estan encara projectant). El coliseu valencià acull després de molts anys una coproducció de l’ens amb una companyia valenciana, amb autoria, direcció, intèrprets i la resta del programa valencians i, a més a més, en valencià.

I celebrem que es tracte de L’Horta Teatre, una de les companyies senyera del nostre teatre i amb mèrits més que suficients per a ocupar l’escenari principal de la ciutat: nascuda fa 40 anys al barri de Castellar, ha produït més de trenta espectacles d’adults i per a públic familiar, alguns tan significatius en el seu moment com Bloody Mary Show, O tu o res, Pica ratlla tritura. Des de fa 30 anys, sota la gerència d’Alfred Picó ha sabut aguantar temps dolços però també els més difícils, aportant al teatre valencià frescor i qualitat i un bon grapat de noms imprescindibles per a l’escena valenciana (Alberola, García, Mendiola, el mateix Picó i un llarg etcètera), una recerca permanent per les noves tendències escèniques, una investigació constant per la immersió de les noves tecnologies en el teatre i una aposta pels nous actors i nous textos, i sempre en la nostra llengua. Fa 20 anys va obrir sala pròpia al seu barri, i fa 15 féu un salt qualitatiu en el seu teatre amb la incorporació com a autor i director de Roberto García, una forta aposta per la innovació.

La Guerra dels Mons parteix de la coneguda emissió radiofònica d’Orson Welles del 1938, que va provocar el pànic generalitzat a Nova Jersey amb una fictícia invasió alienígena per a fer un paral·lelisme entre la veritat i la mentida en els mitjans de comunicació actuals, una reflexió sobre les pors reals i les creades, sobre les angoixes i misèries humanes. El text de García ens submergeix en una intriga que, sobretot en la segona part, ens manté entre la realitat sorprenent i la mentida perversa per arribar a finalitats deshonestes però versemblants.

Amb una escenografia acuradíssima basada en el joc d’espills tan estimat per Welles, la justa utilització de projeccions i jocs de llums, l’estètica de l’obra (elegant i en moments brillant) contribueix notablement a la sensació d’inseguretat de l’espectador. La música d’Andrés Valero amb tres saxos en directe és incisiva i un element importantíssim en l’estètica i la creació de sensacions. Cal, però, destacar el treball dels tres actors: Jordi Ballester,  precís i amb llicència per a algun histrionisme; Álvaro Báguena, impecable en la primera part com a ciutadà americà del 38 i menys definit com a productor en la segona, salvable per la seua qualitat actoral; i, sobretot, una genial Verònica Andrés, perfecta en un paper difícil i mesurat de traductora.

Esperem que Culturarts continue apostant per produccions que fan gran el teatre i els teatres valencians, i, evidentment, que els canvis promesos arriben també a l’esquelet de la institució.

Article publicat al nº 413, corresponent a març de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge: L’Horta Teatre