La mort de Guillem Agulló, una mort criminal

“És la justícia del país de Guillem Agulló i del seu assassí, la que exigesc”

M’he enterat per la premsa –com tants altres, supose- de la mort de Guillem Agulló, una mort criminal, cal dir. La notícia, certament, era brutal, com ho és tot crim. La notícia era –i és- que un grup de joves nazis (ells mateixos s’autodefineixen així, sense cap vergonya), en pla i amb tons provocadors, armaren baralla en un pub d’un poblet de muntanya castellonenc i acabaren assassinant d’una navaixada cartera un xicot anti-racista que acampava prop i feia xala amb una colla d’amics. L’aparició criminal de la violència, el producte més salvatge de la cultura de la violència, irrompia ferotge en la calma muntanyenca i hi instaurava la mort.

Una tragèdia ens quedava al descobert, una altra més d’aquest temps nostre que sembla no voler parar mai de matar. Fa uns dies, ens assabentàvem –també per la premsa- que la policia francesa matava uns emigrants, entre ells un xicot magrebí pel sol fet de manifestar-se lliurement, i pacíficament, contra la violència. A Los Ángeles dels USA, la població encara tem la nova sentència de la justícia americana i s’arma contra els agressors i les agressions possibles (recordeu aquell xicot negre apallissat brutalment per uns policies “innocents”?). A Sudàfrica, el racisme violent no para de produir víctimes. A Bòsnia, el genocidi dels musulmans és terrorífic. L’enfrontament racial i racista, la por i l’agressió contra l’altre per motius de raça són indignes del comportament civil occidental; tanmateix, Occident és qui crea el racisme, tant quan s’expandeix orgullós com quan es retrau amenaçat. Occident, en crisi, té por i ataca; té por d’aquells als quals ha oprimit, però als que també ha educat en les seues creences i ideals col·lectius. Occident té la consciència malalta.

El cas de Guillem Agulló, però, té uns components que el matisen i el diferencien d’altres brutalitats. Ací, per una banda, el violent no és cap representant uniformat de l’ordre establert, sinó una paròdia, també uniformada, del poder dictatorial. I l’enfrontament, tot i racial, o racista, és grollerament ideològic; una terrible farsa dramàtica de la més irracionalment absurda ideologia, el nazisme, n’és la culpable. I just açò, al meu entendre, és el que particularitza el cas (tot i que la proximitat també hi tire), que siga un enfrontament criminal dut per la visceralitat irracional de certes ideologies polítiques violentes, com el nazisme actual, que en fa apologia i estètica. Però la perversió arriba més lluny. Podem imaginar que un jove racista d’un país en mate un altre de la mateixa “raça” i ho faça per motius racistes? Si això és així, la paranoia social dels valencians, amb l’obsessió de l’autoodi, o de buscar sempre l’enemic dins de casa, estaria arribant a graus de follia veritablement perillosos, i no a simples discursos de bojos més o menys idiotes. Cap enfrontament racista és justificable, però aplicar-ne la destrucció als del propi país, pel fet de no pensar el mateix, és més patètic si cap, de tant dramàticament grotesc.

A quines barbaritats estem arribant? Jo confie que, en una democràcia civilitzada com la nostra, la justícia no sols sabrà condemnar com pertoca els culpables d’aquest crim, sinó que en sabrà transcendir el cas estrictament individual. Guillem Agulló ha mort –ha estat assassinat- als seus divuit anys plens d’unes il·lusions que –imagine- serien les d’arribar un dia a viure un món millor, més feliç i més lliure, amb els seus i amb totes les races i nacions del planeta, on el tracte i el respecte serien mutus, i el diàleg el gran mitjà per conviure-hi. Pensar així, actuar així –poc que ho podia sospitar el jove Agulló-, l’ha dut al martiri involuntari. Quina brutal injustícia!

Serem capaços d’impedir altres bestieses semblants? O els únics que poden matar per idees i no ser condemnats com a criminals són els fatxes, més coneguts com a nazis? Cap mort no paga una altra mort. No és la llei del Talió la que demana. És la justícia del país de Guillem Agulló i del seu assassí, la que exigesc. O no serem del mateix país els uns xicots i els altres? NO hi haurà en aquest racisme particularista altres components ambientals que no són dits o que potser s’amaguen? M’espante i quede en alerta.

#HemerotecaSaó. Article publicat al nº 162 (abril de 1993)