Ha entrat l’hivern

 

I tota la gent  tornarà  a sorprendre’s de que fa fred.  I de que els dies curtegen. I ens succeirà com si s’esdevinguera un fet quasi insòlit, impossible, lluny dels esdeveniments de la vida diària.

Els primers dies traurem la roba d’hivern . Amb amics i saludats s’ha iniciat la conversa habitual quan aquests fets meteorològics, terrenals, es presenten de nou.

-Fa fred no? -que un pregunta

-Sí, avui pel matí el termòmetre marcava 7graus- que l’altre contesta.

I com qui no vol la cosa tot torna de nou al tram tram de la marxa quotidiana. Ja hem oblidat que som a l’hivern i que , vulguem o no, el temps va a la seua. En la ciutat, més que no en el camp resulta fàcil oblidar la climatologia. No li fem cas.

Voltats de naturalesa però, les sensacions , el fred,  els impactes corporals són ben diferents. Principalment és la visió de la transformació que el camp mostra la que ens fa descobrir de primera mà, el canvi d’estació. A les nostres terres ha estat tot un trasbalsament la percepció que de l’hivern en teníem fa només vint o trenta anys i la que tenim. I te la gent jove d’aquesta influència de les condicions atmosfèriques en la vida diària. I al camp aquesta diferència encara es manifesta.

El fullam dels lledoners ha acabat per caure. No són fulles grogues d’aquelles que esperem veure en la tardor .Però finalment de l’arbre només en queden les branques nues. Als racons on el sol no hi penetra o ho fa només de costat la humitat senyoreja i és tan forta que sembla que ha plogut. Els llicsons i fins i tot les fulles d’alguna carrasca gotegen. La molsa impera. I ,si és un d’aquells dies radiants ,freds, de vista extensa per la llunyania perquè tenim un anticicló a sobre, les boires duraran encara molta part del matí.

El súmmum de la bonior és si des de qualsevol lloc podeu veure el fum discret que ix d’una  xemeneia. Que puja lentament i vos indica que a baix hi ha una llar que crema, que té un foc amable i acollidor. Vora el qual ens preparem un cafè que delectarem amb els amics.   Estaríem a punt de recitar allò de “ Feliç aquell ….” d’Horaci.

El territori i  el clima, sense ser deterministes, sabem que acaben imposant una forma de cultura. La que sol ser la pròpia del poble que hi habita en aquest espai. Tot i que no sempre és així i que hi ha moltes variables, nosaltres des de la perspectiva que ens dona la immediatesa tenim una visió conformada entre altres variables, per la successió de freds i calors, riuades i sequeres. Així és aquesta terra.

El fet que ho oblidem i que, immersos en la dinàmica ciutadana, no sentim el fred ni la calor és un mal principi. D’una manera tal que acabem menyspreant massa ràpidament, la mesura temporal de les coses, dels esdeveniments. Efecte per una altra banda prou comprensible si pensem que forces alienes al temps i a l’espai , polítiques principalment, però no a la dinàmica social, ens marquen molt més del que voldríem .

I tanmateix seguim ,ni que siga metafòricament, i per pura supervivència  els sabers antics perquè ja ho deien:

Pel desembre i pel gener,

no  t’allunyes del braser.