La revista degana en valencià

Ha llegado España

17/01/2022

Contava Dioniso Ridruejo que, per a l’entrada de les tropes nacionales a Barcelona, el franquisme indígena havia preparat tot un seguit de propaganda en vernacle. Fins i tot parlava també d’edicions de la literatura respectable (sic) del terreny. Tanmateix, tota aquella paperassa, en arribar España (recordeu la divisa de l’època: “ha llegado España”), va tindre la mateixa destinació que la biblioteca personal de Pompeu Fabra: el foc. U s’imagina el crit de “¿pero qué es esta mierda separrata?” que degué properir el camisa blava de torn i entén perfectament totes les teoritzacions que s’han fet, es fan i es faran sobre allò de l’“encaix”, el “federalisme asimètric” i l’Espanya “plural”, “nación de naciones” i més borumballa.

Es dirà tot seguit -del fet d’explicar aquesta anècdota- que els nacionalistes vivim en un etern present de la nostàlgia i el ressentiment. Ara bé, ací hi ha diverses qüestions a analitzar. D’una banda, que tot eixe mirar enrere no és més que la reacció davant de l’agressió -sí, amb aquest terme i tot- i de la negació. De la mateixa manera que ens obliguen a ser nacionalistes, també ens obliguen a posar la història i el seu relat en primera plana del present.

D’una altra banda, tanmateix, si aquests fets són tan presents quan ja hem consumit més d’una cinqueta part del segle XXI, és perquè continuen sent, no només discussió d’una minoria acadèmica, sinó que, ara i adés, apareixen posats en dubte i blasmats des de totes les posicions de l’arc iris espanyol, des de la dreta més extrema fins a l’esquerra ídem (si és que això hi existeix), així com tenen una difusió massiva dins de la conversa política a l’Estat espanyol.

Per exemple, una polèmica recurrent és aquella que acusa el catalanisme de “victimisme” i etc. perquè -teòricament- parlaria de Catalunya com l’únic territori que va patir repressió per part del franquisme. Si hi hagué més afusellats ací o allà i que si la “insolidaridad” catalana de sempre que no sent com a pròpia la resta d’Espanya. En aquest sentit, però, cal deixar de parlar de “desconeixement”, “incomprensió” o “ignorància”. Qui diu tot açò és perfectament conscient de la doble repressió de què es parla des del catalanisme; sap que, si a tot arreu s’afusellaven rojos, només allà on hi havia “malos españoles” se’n podien afusellar. A Extremadura hi va haver una carnisseria enorme, però a casa nostra n’hi hagué això mateix i, a més, Ausiàs March o Bernat Metge prohibits en l’escola. Recordem: el Diccionari General de la llengua catalana de Fabra cremat. A Valladolid, tots, rojos i blaus, tenien -i tenen- el mateix diccionari i els mateixos clàssics a l’escola.

Tot això ho saben perfectament. Però ho neguen, perquè el seu programa és el mateix que denunciava Raimon en aquella cançó ja més de mig centenària: “que la nostra història és la d’ells”. La llengua catalana és la llengua de Schrödinger: la llengua dels rojos i dels burgesos al mateix temps, depén de la perspectiva des de la qual ens mire l’espanyolisme malaltís de sempre. No és ignorància: és un programa polític d’aculturació i eliminació de tot allò que no siga espanyol com toca, és a dir, castellà. Ho neguen perquè nosaltres no podem tindre una tradició nacional, lingüística, cultural i històrica diferent. Som iguals que ells. No som; i punt.

Per això aquesta anècdota històrica també ens aporta llum en un altre aspecte per tal d’analitzar com actua l’espanyolisme -porte el cognom que porte- en cada escenari. Ras i curt: a València no va caldre pegar-li foc a cap propaganda de cap tipus en dialecto, ja que, si només se’n preocupaven -del dialecto– quatre gats (Vicent Marco Miranda), imagineu quin interés pel vernacle i la literatura respectable indígena hi devia tindre el franquisme local. Els miracles de Sant Vicent es podien representar en la llengua consuetudinària perquè els semblava inofensiva, no perquè l’hagueren absolta. Quan algú se n’eixia del benenteniment, ja sabeu què passava.

On vull anar a parar? Doncs a un lloc que tots intuïm. Hi ha una realitat alternativa en la qual on arribava España amb tota l’artilleria era a València, Compostel·la o… Uviéu, a botar-li foc fins i tot als catecismes en vernacle, perquè tot depenia de l’abast de la sedició i la subversió.

I he deixat explícitament Uviéu per a l’enumeració final perquè precisament en la capital d’Astúries és on millor podem observar aquests dies quin és el rostre autèntic de l’espanyolisme etern. Mireu què en diuen, del tímid projecte d’oficialitat de l’asturià i del gallec en aquell país. La llengua de la burgesia o la llengua que només serveix per a parlar amb les vaques, tant hi fa: l’odi és el mateix. Penseu que no gosarien dir el mateix de la nostra? No és que estigueu equivocats, és que no hi ha cap dubte que en pensen exactament igual, només varia l’ornamentació del tanc dialèctic en qüestió des del qual llançar-nos les invectives.

Recentment, l’estiu de 2021, es va completar la publicació del Dicionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana, un monument formidable de la romanística, una obra en sis toms que suposa un dels diccionaris etimològics més complets per a una llengua europea. Hem de ser conscients -i molt- que aquell diccionari -com tots els diccionaris- és el nostre diccionari, com la llengua asturiana és la nostra llengua, la llengua de tots aquells que lluitem per la llibertat i la igualtat de totes les llengües del món i, doncs, ens solidaritzem amb la lluita per la normalització i la resistència de totes aquelles que tenen la supervivència amenaçada.

Perquè -encara que només siga per això- hem de ser conscients que, si no s’han cremat les fitxes del diccionari de García Arias és perquè es publica a l’Astúries del segle XXI i no a la Catalunya dels anys 1930. Segons quines coses, ja no es poden fer -o queda lleig fer-les- un segle després, pam amunt, pam avall, i, a més, la consciència i la reivindicació de la pròpia identitat a Astúries no ha assolit el mateix nivell.

Actuem i defensem-nos amb la mateixa coherència amb què ens ataquen. Si no, no hi ha futur -ni present, en realitat- possible.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top