Tens 0 productes a la teua cistella
Just ara, quan més falta fan les persones defensores de la llengua, ha mort Honorat. Ell va ser una persona compromesa amb la llengua. L’any 1983 es va convertir en allò que es deia un “assessor de valencià” anant de centre en centre. Ell va ser també una de les persones que, de segur, va estar en tot el procés de redacció de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
Mestre inesgotable, el seu compromís amb el valencià i pel valencià va ser sempre constant. Era un entusiasta i un treballador permanent. Va estar també en la preparació de la formació lingüística de moltes generacions de mestre a l’ICE. També va participar en la formació i constitució del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament.
Ocupà responsabilitats en la Conselleria d’Educació, en el Gabinet d’Ús del Valencià. Va ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al llarg de vint anys.
Des d’Alcàsser se’n va anar a viure al poble de la seua dona a Alcalà de la Jovada des d’on mantenia una activitat constant. Just fa una setmana parlava que tenia ja acabat, a falta de dos retocs, del seu llibre, i era on calia anar per a parlar amb ell si fallava la cobertura telefònica.
L’onze d’abril d’enguany vam publicar el seu darrer article a la nostra revista: “El repte de rehabilitar el valencià com a llengua pròpia” Res millor que llegir els seus textos.
https://revistasao.cat/el-repte-de-rehabilitar-el-valencia-com-la-llengua-propia/
“El procés d’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) es va encetar a l’any d’haver estat publicat l’Estatut d’Autonomia (juliol del 1982), i al cap de dos mesos d’haver-se constituït el Govern Valencià, presidit per Joan Lerma, després de les eleccions de maig del 1983. El Govern Valencià va ser diligent a l’hora d’atendre el manament de l’Estatut, que va marcar un objectiu global integrador: «fomentar el desenvolupament de les peculiaritats del poble valencià» (art. 2n) i la denominació del valencià com a «llengua pròpia» i la seua «recuperació» (art. 7é). Es venia d’un procés en què la llengua dels valencians havia estat el centre dels conflictes polítics, més enllà del contrast dialogant d’opinions divergents, que van convertir València en el lloc d’encontre de les més variades violències. Era adient aprofitar la certa calma, aconseguida després de l’esforç de l’aprovació de l’Estatut”.
