Ha passat agost i estem com estàvem, o pitjor

02/09/2019

EL REPUNT  núm. 5                                                        

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA

Sobre les vacances d’estiu, tothom conta tot de meravelles, però ocultant les insolències que ha hagut de suportar: transports confusos, moviments gregaris, adversitats climatològiques, factures inesperades, accessos impossibles a museus i catedrals, etc. Malgrat tot, tothom accepta com una obligació fer quilòmetres a manta, passar garites policials i gastar-se els diners en banalitats… Poca gent són capaços de negar-se a viatjar en agost, quan ho fan tots per anar on van tots, en lloc de quedar-se a casa, fresquets, llegint o somiant i gaudint de la tranquil·litat de la ciutat mig buida. No vull dir que em semble dolent que la gent viatge, però en lloc del maleït agost, es poden aprofitar els caps de setmana i els ponts; els jubilats també podem fer-ho en qualsevol moment de l’any i mirant les rebaixes i ofertes. Qualsevol cosa menys viatjar en agost.

A més a més, crec que els viatges millors i més saludables són els més curts, de tres, quatre o cinc dies, o siga el turisme de proximitat, per a conèixer el món més immediat, en lloc de sofrir aventures caribenyes o exòtiques… Si preguntàrem als valencians que viatgen amb tant de deler i van tan lluny, si coneixen Terol, Tarragona, Conca, Múrcia, Cartagena, fins i tot Albacete i, dins de casa Morella, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Alcoi, Elx… els resultats serien deplorables. Com coincideix que ens estan avisant molt seriosament, que el món s’acaba si nó fem una sèrie de coses i entre elles i fonamentalment disminuïm l’escalfament del planeta, i com els vehicles que més contaminen són els avions i els vaixells, crec que hem de començar a limitar-ne el seu ús. Així és que propose que ens quedem a casa, i si viatgem, que ho fem prop i amb tren.

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

Em referisc en primer lloc a la funció de teatre (sainet, vodevil o esperpent) que estan protagonitzant el partit socialista i podemista. No hem vist, ni ens han filtrat, que hagen fet res per a avançar en la confecció del pacte que prometien; pot ser que l’han fet d’amagatotis, però sembla que no; per tant, es mantenen en les mateixes posicions, com si foren una crios maleducats (ara t’ajunte, ara no t’ajunte), i mentrestant el temps s’acaba. Jo, malgrat tot, vull creure que al remat cediran una mica cadascú de la seua part i que arribaran a entendre’s. Si no ho fan, passarà tot açò: que la història els dedicarà tot d’improperis i riotes, que la frustració s’empararà de la gent que hi confiava… i que la dreta cavernícola guanyarà les properes eleccions. Personalment, i als meus anys, els dedicaré tot el meu menyspreu i malediccions, amb versos sarcàstics i corrosius inclosos (ja n’he començat un que fa: Són més burros que Tacó/ els de’n Pere i els de’n Pau/ i si no troben solució/ serà perquè són un frau…)

Però el nostre teatre (sainet, vodevil o esperpent), que pot acabar en la catàstrofe política de l’esquerra, no és res en comparació amb les calamitats que s’anuncien imminents per la raó del canvi climàtic, que estem provocant nosaltres mateixos. Els científics confirmen que la desaparició dels casquets polars tindrà greus conseqüències a nivell global i que la contaminació de l’aire podrà arribar a nivells d’impossibilitar la supervivència de la humanitat. I per tant proposen fer una sèrie de coses: limitar l’ús de l’avió, que és el mitjà de transport més contaminant i usar el tren, que contamina menys. Consumir productes de proximitat, evitant així els transports de llargues distàncies, de les coses que tenim a l’abast; per exemple, no importar taronges de Sud-àfrica, tenint-ne tantes a València.

També ens asseguren que l’energia solar és la millor, cosa que ja se sabia però que no els interessava als magnats del petroli, i per això no es promocionava, ni s’hi facilitava la seua instal·lació. Que no hem de llençar tant de menjar al fem, ni fer un ús tan abusiu de l’aigua, perquè és un bé escàs. Que hem de reciclar més i que no hem de comprar tanta roba fent durar més la que tenim. Que hem de reduir el consum de carn roja i menjar pollastre. Que hem de reduir l’ús dels vehicles privats i utilitzar més els públics. I reduir i fer desaparèixer els plàstics, que són altament contaminants i difícils de reciclar…

En totes les coses que hem de fer per a salvar el planeta, cada vegada estem pitjor, perquè majoritàriament no fem ni cas. Els governs tenen una gran responsabilitat en el deteriorament del medi ambient i no actuen com caldria i això és una política suïcida. La majoria dels governs estan collats per les grans empreses del petroli, que sols miren pels seus guanys més immediats i compren les voluntats dels polítics. Fins i tot hi ha governants que estan tan implicats en aquesta maldat, que neguen que hi haja cap canvi climàtic i en això Trump és el principal dels energúmens negacionistes. Totes les desgràcies que estem patint, sequeres que van en augment, enormes incendis i desaparició de la massa forestal, pluges immenses… són conseqüència del comportament bàrbar d’aquests governs i de tots nosaltres a continuació. L’esperança que es prenguen mesures immediates i dràstiques per a evitar l’apocalipsi final és enormement limitada i cada dia que passa ens aproximem més a l’hecatombe.

Davant d’una situació tan desesperada, ha sorgit un raig d’esperança, perquè els joves de tot el món s’estan autoconvocant i comprometent a pressionar tots els governs perquè canvien d’actitud enfront de la catàstrofe. Són les “vagues escolars pel clima”, que inicià la jove sueca Greta Thunberg, que van estenent-se com una taca d’oli imparable. Crec que la nostra obligació és donar suport a aquesta joventut, perquè fan el que no fórem capaços les nostres generacions, que malgrat que les repetides advertències dels científics no en férem cas i deixàrem que els magnats del petroli i els governs més poderosos i corruptes, ens dugueren a la situació crítica en què ens trobem (i els ex-alts càrrecs que estan cobrant d’aquestes empreses en són la prova, com l’immensament descarat d’aquell ministre Soria). Estem pitjor que estàvem.

I respecte del Procés estem a punt de conèixer la sentència del Suprem, que tothom suposa que serà especialment dura i profundament i visceralment anticatalana, com no podria ésser d’altra manera, venint d’on ve la sentència: d’Espanya. Amb això encara s’ampliarà més l’abisme entre Espanya i Catalunya, que arribarà a total. Ara bé, qui quedarà més malparada? What is the question. Jo ja fa temps que pronostiquí que Espanya perdria molt més que Catalunya, especialment perquè nosaltres ho tenim molt malament des de sempre, des de gairebé sempre i per tant no tenim res a perdre: ho tenim tot perdut i sols podem guanyar alguna cosa en aquests moments. Espanya és la que pot perdre més i ja ha començat, perquè el judici ha estat contemplat a tot el món i tothom se n’ha fet creus i així ho han manifestat organismes i entitats, començant per l’ONU. Un veredicte especialment negatiu els caurà a sobre del cap als espanyols, doncs.

Tant que se’ls cau la bava parlant de la història d’Espanya que s’han inventat, no entenc com encara no han caigut en el compte que d’aquell famós imperi que tenien ho han anat perdent tot, i que ja els queda ben poc, i sempre amb el mateix esquema: els pobles dominats se’ls han rebel·lat, ells els han declarat la guerra… i finalment l’han perduda, perquè les colònies s’han independitzat. Haurien de canviar de política i deixar d’enviar la seua gent “a por ellos”. Però és històricament evident que són incapaços de governar, si nó és sotmetent els pobles i que els agrada tenir la paella pel mànec, fins que el mànec se’ls romp i… es queden sense. En el nostre cas, després de l’inic judici, què faran per a “governar” onze milions de catalans, si la majoria els rebutja?