Tens 0 productes a la teua cistella
«Des de la perspectiva del relat, si abans els dolents eren els bancs, ara ho són els grans tenidors, els pisos turístics i, en conseqüència, el turisme mal gestionat»
«Les esquerres han de ser capaces d’arribar a la població amb un llenguatge senzill i atractiu, que defuja la crispació i propose solucions»
Uns 1.600 € per mes és el que ha de pagar, de mitjana, un valencià per a llogar un pis al cap i casal. De fet, en el segon trimestre de 2024, la ciutat de València ha registrat el màxim estatal pel que fa al creixement dels preus de lloguer d’un habitatge, segons la Càtedra Observatori de l’Habitatge de la UPV. Aquest increment desorbitat dels preus dels lloguers no és un fet aïllat a casa nostra, i també està succeint a Catalunya –principalment a Barcelona i a Girona– i a les Illes Balears, entre altres.
El problema de l’habitatge no és nou; segurament, tots tenim al cap la crisi de 2008, la bombolla immobiliària, el nombre elevat de desnonaments que es van executar i el paper imprescindible que va fer la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) per visibilitzar la problemàtica, mobilitzar una part important de la població, fer pressió i aturar els processos de desnonament perquè cap família es quedara al carrer.
La principal diferència entre la situació de 2008 i l’actual és que en aquell moment el focus estava posat sobre les hipoteques –per tant, pisos en propietat– i ara, sobretot, és sobre els preus del lloguer. Abans es feia fora a la gent de les seues cases perquè no podien pagar-les, i ara el sistema impedeix accedir-hi pels preus desorbitats. Vist des de la perspectiva del relat, podríem dir que abans els dolents eren els bancs, i ara ho són els grans tenidors, els pisos turístics i, en conseqüència, el turisme mal gestionat. I els grans perjudicats són els joves i adults fins a 44 anys, que tenen sous baixos i/o precaris, no poden assumir el cost del lloguer i, per tant, o bé no poden independitzar-se, o bé han de marxar de la ciutat per poder fer-ho (això també és una oportunitat perquè les zones rurals puguen créixer poblacionalment, però per fer-ho requereixen bones connexions i serveis). Aquesta situació ha comportat que, segons el baròmetre del CIS de juny d’enguany, l’habitatge ja siga el segon major problema a l’Estat, focalitzat sobretot entre la població de 25 a 44 anys.
L’habitatge és una causa mobilitzadora dels joves, tal com es desprén dels informes de l’INJUVE, i ara s’està expandint entre el públic adult. És per això que les esquerres l’estan agafant com a bandera reivindicativa i tracten de fer-lo seu. Al País Valencià veiem com Compromís ha pres la iniciativa, amb una potent campanya (“Que no te tiren”) amb una pàgina web per a denunciar de forma anònima els pisos turístics il·legals de València i Alacant (i posteriorment ells faran la denúncia oficial). La campanya assenyala que la majoria d’habitatge disponible es destina al lloguer turístic, i això ha reduït l’oferta de pisos de lloguer per a joves, famílies i gent major, i provoca l’expulsió massiva de veïns i veïnes als barris, que es converteixen en magatzems de turistes. A més, estan duent a terme accions a peu de carrer, com una performance a la plaça de l’Ajuntament, actes d’habitatge als barris més gentrificats i banderoles pels balcons.
A Catalunya, la problemàtica és similar, tot i que amb un turisme més desbocat i el fenomen dels expats (nouvinguts amb un alt poder adquisitiu que estan a la localitat per un període de temps determinat i, normalment, teletreballen en companyies estrangeres. La seua arribada afecta directament els preus del mercat immobiliari, però també el teixit comercial i la llengua i les tradicions. Es calcula que a Barcelona n’hi ha uns 100.000). Això està provocant una associació directa entre el problema de l’habitatge i el turisme, que ha desembocat en una manifestació recent a Barcelona i a Girona, seguint els passos de les Illes Balears. Els Comuns i la CUP són les formacions que més suport hi han donat, participant activament en les diferents mobilitzacions, tot i que amb marcs diferents. Per una banda, els Comuns parlen de «posar límits al turisme», denunciant «la massificació turística que expulsa els veïns i veïnes dels nostres barris» (com veieu, un posicionament molt similar al de Compromís). Per altra banda, hi trobem la CUP, que expressa la necessitat del «decreixement turístic progressiu i planificat», advocant que hem arribat a una situació insostenible i que el turisme massiu «comporta precarietat laboral, un augment del preu dels lloguers i una globalització que ens aboca a la desaparició de la nostra llengua». Per tant, la CUP, més enllà de l’increment del preu del lloguer i l’expulsió dels veïns dels barris, també posa el focus en altres qüestions: la precarietat laboral i la llengua.
Aquest assumpte és complex i posa sobre la taula diversos reptes, entre ells l’equilibri entre la vida a les ciutats, les polítiques que s’han d’impulsar per garantir el dret a l’habitatge, el model de turisme… Però també la necessitat de vertebrar i dotar de serveis a zones semidenses o rurals. De fet, l’Institut Metròpoli estima que, en els pròxims quatre anys, unes 70.000 persones migraran d’àrees urbanes de la regió metropolitana de Barcelona a àrees semidenses o rurals, impulsats per la problemàtica de l’habitatge, però també buscant una millor qualitat de vida. Això també és una oportunitat que s’ha de saber llegir i aprofitar.
Les esquerres tenen el gran repte de conscienciar i mobilitzar la ciutadania davant la crisi actual per l’accés a l’habitatge. Ara bé, no tot ha de ser crítica, sinó plantejar-se propositiva, explicant d’una manera senzilla quines són les mesures per a solucionar el problema. No és tasca fàcil, però és una oportunitat que han de poder aprofitar, sent capaços d’arribar a la població més afectada amb un llenguatge senzill i atractiu que defuja la crispació i hi propose solucions.
Revista número 504. Juliol 2024.
