Tens 0 productes a la teua cistella
Les lluites populars contra els desnonaments, pels preus dels lloguers i per garantir l’accés a un habitatge digne han tornat a situar la qüestió de l’habitatge en el centre del debat polític. Tant a l’Estat espanyol com al País Valencià, la mobilització social està condicionant el tram final de la legislatura i obligant els poders polítics a parlar d’un problema que afecta cada vegada més àmplies capes de les classes populars.
Des de Decidim donem tot el nostre suport a aquestes lluites. No obstant això, precisament perquè les considerem necessàries, no volem que queden reduïdes a una negociació de pedaços ni que siguen instrumentalitzades pels diferents poders polítics i econòmics. Ens preocupa tant la limitació dels objectius que es plantegen com els intents d’utilitzar la legítima desesperació de milers de persones per a finalitats electorals o partidàries.
La qüestió de l’habitatge no ha aparegut de sobte. És el resultat d’un model econòmic i social que es va començar a configurar amb especial intensitat durant la dècada dels vuitanta.
Dels drets socials al negoci immobiliari
La denominada reconversió industrial iniciada en aquells anys va comportar una profunda transformació de l’estructura productiva. La indústria va perdre pes mentre es consolidava un model cada vegada més dependent dels serveis, la construcció, el turisme i l’activitat immobiliària. La reconversió industrial va ser objecte de legislació específica paral·lelament al tram final de les negociacions per a la incorporació a la CEE, ara Unió Europea. En aquella legislatura el PSOE tenia majoria absoluta amb 202 diputats/des al Congrés espanyol.
El Reial decret llei 2/1985, conegut com a Decret Boyer, va suprimir la pròrroga forçosa per als nous contractes d’arrendament, amb l’argument que aquesta liberalització estimularia la construcció d’habitatges de lloguer. La mateixa norma plantejava l’habitatge també com un instrument d’inversió i liberalitzava, alhora, les inversions estrangeres.
A partir d’ací, i amb les successives reformes econòmiques, laborals i socials, aplicats tant pels governs socioliberals com pels governs de dretes, es va anar configurant un model basat en la precarització del treball, la subordinació dels serveis públics a les lògiques de mercat i la conversió creixent de drets i necessitats bàsiques en espais de negoci.
L’habitatge n’és un dels exemples més evidents
Durant dècades, una part important de les polítiques públiques ha afavorit que l’habitatge fora considerat fonamentalment una propietat, una inversió o un actiu financer, en lloc d’un dret bàsic. I allò que havia de garantir unes condicions de vida dignes ha acabat convertint-se en una de les principals fonts d’extracció de renda de les classes populars.
El resultat és conegut: salaris que no creixen al mateix ritme que els lloguers, dificultats creixents per accedir a un habitatge, endeutament, precarietat residencial, desnonaments i expulsió de població dels barris i municipis on ha viscut durant anys. Tots aquests problemes han afectat el poble valencià molt per damunt de la mitjana de l’Estat.
No és només un problema d’oferta
Per això, no podem acceptar que el problema es reduïsca a la falta d’habitatges i que l’única resposta siga construir més. Cal preguntar-nos quin habitatge volem, per a qui, on i sota quin règim de propietat i d’ús.
No és el mateix construir habitatge públic permanent que alimentar noves operacions immobiliàries. No és el mateix garantir lloguers assequibles que subvencionar indirectament rendes privades. No és el mateix recuperar habitatges buits per a l’ús residencial que continuar ampliant el parc d’apartaments turístics. I no és el mateix planificar el territori en funció de les necessitats de la població que convertir el sòl en una mercaderia sotmesa a l’especulació.
Al País Valencià ho estem veiem amb especial cruesa. Mentre milers de persones tenen dificultats per trobar un habitatge, continuen desenvolupant-se operacions urbanístiques i immobiliàries vinculades a la turistificació i a l’especulació. El cas dels assentaments de l’antic circuit de Fórmula 1 de València és especialment il·lustratiu: centenars de persones viuen en unes condicions d’infrahabitatge inadmissibles mentre sobre els terrenys existeixen projectes urbanístics per a milers de nous habitatges.
Aquesta contradicció no és casual. És l’expressió d’un model que pot arribar a considerar més rendible expulsar persones vulnerables per a construir habitatges destinats a segments de renda elevada que garantir una alternativa residencial digna. I aquesta lògica és incompatible amb el dret a l’habitatge.
Les mesures d’urgència anunciades són necessàries, però no suficients
Les mesures que actualment es plantegen a les Corts espanyoles i les que s’han anunciat hui per part del Govern espanyol poden alleujar situacions concretes, com ara l’anunci de la suspensió dels desnonaments de persones vulnerables sense alternativa residencial fins al 31 de desembre de 2030, l’impuls de mesures de contenció de rendes i la prohibició de compres d’habitatge per part de fons d’inversió fins el 2028.
També recentment, el Govern espanyol ha presentat CASA 47 i un pla estatal d’habitatge dotat amb 7.000 milions d’euros per al període 2026-2030, així com també l’objectiu de consolidar un parc públic que no puga tornar a ser privatitzat.
Tot això, si arriba a fer-se realitat, pot ser rellevant per a les persones que avui peteixen el problema. I qualsevol mesura que evite un desnonament o facilite l’accés a un habitatge digne ha de ser valorada en funció del seu efecte concret sobre les persones afectades. Però això no ens impedeix assenyalar els límits d’aquestes polítiques.
El problema és que moltes d’aquestes mesures arriben després de dècades de polítiques que han contribuït a construir el model actual. I, en un context de final de legislatura, no podem ignorar que l’habitatge s’ha convertit també en un terreny de disputa electoral entre els diferents partits.
No volem que la urgència social siga utilitzada per presentar com una transformació estructural allò que només són mesures conjunturals.
Quines alternatives?
Des de Decidim considerem imprescindible actuar simultàniament sobre diversos fronts.
Cal ampliar de manera radical el parc públic d’habitatge, però garantint que els habitatges construïts o adquirits amb recursos públics siguen públiques de manera permanent i no puguen acabar novament en mans especulatives.
Cal recuperar sòl i patrimoni públic, impulsar fórmules de cessió d’ús i cooperatives d’habitatge, rehabilitar el parc existent i mobilitzar els habitatges buits tot el que siga necessari.
Cal posar límits efectius a la conversió d’habitatge residencial en allotjament turístic i frenar la turistificació dels barris i ciutats.
Cal impedir que els fons d’inversió i altres grans actors financers puguen utilitzar l’habitatge com un simple actiu d’especulació.
Cal garantir lloguers realment assequibles en relació amb els salaris i impedir que cap persona siga expulsada de sa casa sense una alternativa residencial digna.
I cal abordar també la relació entre habitatge, salaris, ocupació, serveis públics, transport, territori i model productiu. No hi haurà una política d’habitatge justa si les persones continuen obligades a destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a pagar un sostre.
Per això, l’alternativa no pot consistir simplement a construir més habitatges dins del mateix model. Necessitem canviar el model.
El problema de l’habitatge també és un problema de sobirania
I és ací on la qüestió valenciana adquireix tota la seua dimensió.
El País Valencià no pot deixar de lluitar per donar resposta als problemes concrets que afecten les classes populars. Però tampoc pot separar aquestes lluites de l’objectiu global de recuperar la capacitat de decidir sobre el nostre territori, la nostra economia, els nostres serveis públics i les nostres condicions de vida.
Perquè les limitacions actuals no són només econòmiques. Són també polítiques. El País Valencià pateix un model de subordinació que es manifesta en l’espoliació econòmica, la dominació política i l’afebliment de la nostra capacitat de decidir sobre el mateix territori i el nostre model de desenvolupament. I aquesta manca de capacitat de decisió té conseqüències directes sobre qüestions tan concretes com l’habitatge.
Qui decideix sobre el sòl, les infraestructures, el model turístic, la fiscalitat i els recursos disponibles? Qui decideix sobre els serveis públics? Qui decideix, en definitiva, quin model econòmic i social volem?
La resposta no pot continuar sent que aquestes decisions les prenguen uns altres en funció dels interessos de l’Estat centralista i espoliador, dels grans poders econòmics o de les necessitats electorals dels partits que gestionen el règim.
Del dret a l’habitatge al dret a decidir-ho tot
Per això, Decidim estarà al costat de les lluites populars per l’habitatge, contra els desnonaments, contra la precarietat residencial i contra qualsevol forma d’especulació que expulse les persones dels seus barris i pobles.
Però volem anar més enllà. Volem que aquestes lluites servisquen també per a obrir un debat sobre el model de país que volem construir. Un país on l’habitatge siga un dret i no una mercaderia. Un país on el territori estiga al servei de les persones i no de l’especulació. Un país on els recursos públics servisquen per garantir drets i no per socialitzar pèrdues mentre es privatitzen beneficis.
Un país on el model productiu genere ocupació digna i no precarietat, on el turisme no expulse la població resident. Un país on els serveis públics siguen realment públics i de qualitat. I, sobretot, un país que puga decidir democràticament tot això.
Perquè la democràcia no pot limitar-se a escollir periòdicament entre un mal i un mal menor. Reivindiquem el dret a decidir-ho tot. I també, per tant, el dret a decidir quin habitatge volem, quin territori volem, quin model econòmic volem i quina societat volem construir.
Perquè l’habitatge és un dret. I decidir sobre el nostre futur també.