La revista degana en valencià

Hauríem de demanar perdó

05/04/2022

Ens trobem a uns quants dies de la celebració de la passió i mort de l’Home de Natzaret i alguns carrers i places dels nostres pobles, viles i ciutats, viuran una regressió fins als anys 50 del segle passat, en resultar contenidors de tot un riu de persones disfressades (de manera distòpica) amb túniques, capes i capirots de coloraines, que desfilaran amb toc marcial per la rua, tot acompanyant andes i passos que diuen que representen figures d’una història que no admet controvèrsia i que tanca la porta a altres interpretacions més racionals.
Gràcies que disposem d’un estat aconfessional, tal com es manifesta a l’article 16 d’aquesta Constitució, que s’incompleix a tort i a dret i, també en aquest punt, perquè els responsables polítics estatals, nacionals o fins i tot comarcals i de País Valencià, puguen mantenir-se al marge d’aquestes celebracions i, en tot cas,  acudir a títol personal, si és que en són practicants d’aquest credo.
Una vegada més, la tradició catòlica aprofita el folklore per a integrar la litúrgia per qualsevol escletxa, encara que siga amb calçador. D’aquesta manera, s’aconsegueix que els pobles puguen fer arrere i avant dins de les coordenades temporals, a poc que tallen la circulació rodada en tres o quatre carrers de cada vila. De sobte, igual viatgem a les acaballes de l’Era anterior, com contemplem la baixada d’unes tropes, cap a una conquesta que mai no va tenir lloc al nostre poble, però que hem importat d’altres indrets de la geografia valenciana, mimèticament i inexplicable.
Doncs bé, ja que tenim eixa capacitat de viatjar en el temps, estaria bé que poguérem mantenir certa solidaritat amb els pobles que pateixen persecució a causa de la guerra o de qualsevol injustícia. Que ens poguérem identificar amb les famílies desestructurades i amb les que pateixen fam per la pressió del sistema.
Hauríem de demanar perdó per totes les guerres del planeta, per tots aquells nadons nascuts sota les bombes a Kíev, pels nascuts i morts en els braços d’una mare a un búnquer de Khàrkiv o sota les runes del Líban, del Iemen o de Txetxènia, pels joves que es veuen obligats a marxar al front amb tan sols una vintena d’anys i amb greu perill de veure estroncada la seua vida.
Tant les persones creients com les que no ho som, hauríem de fer tots els  possibles per evitar l’existència d’eixos oligarques que agafen pedres per acabar amb el seu germà, mentre justifiquen la crueltat dels seus soldats que disparen a tort i a dret sense cap mirament. De qualsevol manera, hauríem de saber parar la mà d’aquest Caín que sols aplica la seua dèria imperialista.
Creients, com no tant, haurien d’il·luminar la consciència, perquè no es poguera fer realitat, una volta més al caragol d’inclemència que atrapa la societat de hui i, perquè això fos realitat, s’hauria de fer possible pels segles dels segles. No a les guerres; d’entrada no, a qualsevol estructura bèl·lica: Amén.