Herència d’estirp

Llegendes i mites de la figura del rei Jaume al llarg dels segles

 

«Aquest rei en Jaume d’Aragó fou lo pus bell hom del món, que ell era major que altre hom un pam, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vais, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e grans espatlles, e llong cors e delgat». Així de contundent es mostra Bernat Desclot en desciure els trets físics de Jaume I al capítol de la Crònica que li dedica al rei. I, tanmateix, sembla que no exagerava, perquè una miniatura de las Cántigas de Santa Maria el representa, a l’avançada edat de seixanta anys, d’una manera semblant.

Encara no havia nascut Jaume I i ja circulaven llegendes sobre l’engendrament que invocaven la intercessió de la mà divina perquè vinguera a la terra. Aquesta aura mítica circulava des del primer moment pels corredors de la cort reial amb «anècdotes embellides, els records distorsionats i els escrits elogiosos», com descriu Antoni Furió. Aquesta potent projecció utilitzada habilíssimament pel sobirà a l’hora d’escriure el Libre dels feits romandrà gairebé lliure de crítiques pràcticament fins al segle XX, i es convertirà en el paradigma del monarca desitjat per tots els pobles, com s’encarregaven de destacar els historiadors de la tardor medieval: «Fo meravellós rey, may féu res que desplagués a la terra, car en tot                 quant féu, pres consell de son regne».

La difusió del mite fou induïda en certa manera per les autoritats municipals, sobretot les de València i Palma de Mallorca, que albiraven la potència de l’herència jaumina i la conveniència d’atiar, més que fóra anualment, els sentiments de pertinença comunitària dels seus habitants. Una representació d’aquesta categoria i de tanta transcendència social, si més no al si d’ambdues capitals, no podia bandejar-se, i potser per aquest motiu ha perdurat en el temps fins a l’actualitat. De fet, només cal observar les grans manifestacions que es produeixen anualment al voltant de les dates de conquesta de València i Palma en què l’autoritat política governant n’assumeix la representació i es posa sota l’aixopluc protector de Jaume I per a difondre una imatge mediàtica i corporativa.

La conquesta del regne musulmà de Balansiya s’ha unit estretament i historiogràfica a la figura egrègia de Jaume I. De fet, les cròniques històriques catalanes, incloses les escrites en plena decadència medieval, judiquen favorablement el regnat d’aquest rei. Ernest Belenguer afirmava que, malgrat ser autobiogràfica, tot just la crònica jaumina resulta la més objectiva, com desvela una lectura atenta de les aportacions historiogràfiques. Les aportacions posteriors de finals de segle XV, ensems amb l’embranzida que rebrà duran el XVI la disciplina històrica (Carbonell, Beuter, Zurita, etc.), mantenen el to laudatori, després del beu parèntesi que significà l’assumpció de la Corona pels Trastàmara. Només l’historiador aragonés Zurita planteja la dualitat corona-noblesa en termes de tensió i enfrontament. En una petita revifalla valencianista, el Libre dels feits és reeditat el 1557, conjuntament amb altres obres literàries, com la d’Ausiàs Marc. La decadència lingüística va unida a la perpetuació del mite en l’obra d’uns historiadors -entre religiosos i funcionaris diguem-ne- com Viciana, Escolano, Diago, que s’afanyen a exalçar el poder i entroncar-lo, si molt convé, amb les gestes dels monarques del casal de Barcelona.

Els segles següents coneixeran un greu distanciament de la història dels valencians en la qual alguns autors escadussers, fins i tot els germans Maians, no s’estaran de qualificar d’invictíssimo al rei Jaume, i poca cosa més, tret de Vicent Branchart, que assumeix la tendència tòpica il·lustrada en les ratlles dedicades al monarca. Caldrà esperar l’arribada del S. XIX perquè la historiografia reprenga els estudis sobre els orígens del País Valencià. Des de diverses òptiques, potser una mica oportunistes, el mite de Jaume I és revisitat per autors com Villanueva, Ribelles o Borrull, fins arribar a Vicent Boix, que rependrà la tradició cronística valenciana i prendrà com a objectiu la ciutat de València i l’antic regne, personatge controvertit, de passat revolucionari i tumultuós, segons algunes fonts, i profundament contradictori, fou el responsable de substituir la toponímia tradicional del cap-i-casal del regne per una altra al·lògena.

La Renaixença reprendrà la figura de Jaume I per dotar el País Valencià d’una èpica històrica acordada a l’època i la grandesa que s’albirava a l’època medieval. La biografia que l’historiador Charles Tourtoulon dedicà al rei permet plantejar un canvi de tendència, atés que les línies més o menys generoses es converteixen en un text que ressegueix la vida del Conqueridor en diverses etapes cronològiques. Un text que no passà desapercebut, funs al punt que fou Teodor Llorente qui s’encarregà de traduir-lo i tal volta li serví d’inspiració per a escriure València, l’obra històrica que féu afirmar a Belenguer que es tractava del darrer cronista valencià. És un temps d’efervescència política i alteracions socials. Es reediten diverses obres de la historiografia valenciana, Viciana, Perales amplia las Décadas d’Escolano, el Libre del repartiment i es tradueix al castellà el Libre dels feits. En contrapunt a Llorente -historiogràfic, s’entén-, Roc Chabàs introduí la recerca i transcripció d’una ingent obra documental a través de la revista El Archivo. No obstant, una visió àmplia de l’obra d’aquest historiador es mostra com la més «completa i crítica» de les ressenyes de Jaume I realitzades fins al moment.

L’adveniment del segle XX, amb la irrupció de les noves tendències historiogràfiques i mètodes analítics, significaran un canvi radical dels plantejaments que se substanciaran l’any 1908 amb la realització del I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó.

Joan Iborra.

Article publicat al nº 332, corresponent a octubre de 2008

Autor de la Imatge: Carquinyol