Hi ha racisme a les nostres ciutats?

19/06/2020

Vaig tenir la sort de poder realitzar una investigació doctoral sobre identitat local en un medi globalitzat. Un dels temes que em preocupava, era el nivell de convivència o conflictivitat a unes ciutats amb habitants de procedència cada vegada més diversa. En aquest article, em basaré principalment en el que vaig investigar al sud valencià, però la proximitat del context històric i social a moltes de les nostres ciutats, fa que el text puga aportar pistes per a una interpretació més ampla.

Durant la meua recerca, vaig entrevistar habitants locals provinents d’una desena de nacionalitats diferents. La major part dels testimonis havien sofert episodis racistes intensos. Manifestaven que en el seu dia a dia vivien amb un cert soroll de fons pel seu origen, però també expressaven no estar exposats a una conflictivitat contínua. Tot i així, sempre remarcaven que eixa calma volàtil no volia dir que visqueren en igualtat de condicions (laborals, educatives, polítiques…) respecte a la resta de la població local; més aïna al contrari. Les veïnes i veïns d’origen africà, solien ser qui expressaven patir un major nivell de xenofòbia.

Per comprendre millor aquesta situació, cal comparar-la amb la de l’anterior gran època migratòria a les nostres ciutats. Aquesta, es desenvolupà durant el tercer quart del segle passat quan, a la crida de la florent industrialització, hi arribaren gents d’altres territoris propers, particularment de Castella, Andalusia i Múrcia. A ciutats del sud valencià com Elx, que fou el cas d’estudi principal de la meua recerca, en els trenta anys que transcorregueren de 1950 a 1980 la població local es va  arribar a triplicar, en bona part gràcies al fenomen migratori.

Els testimonis de migrats que vingueren a treballar a la indústria local del Vinalopó a mitjan del segle XX i que vaig poder entrevistar em van exposar que, tot i que en els primers anys la segregació espacial i social era major, van anar participant en la vida local a poc a poc. Actualment, tots tenim familiars o amics que vingueren d’altres parts de la península durant aquella època o que són(som) descendents d’aquells. Hi són(som) presents a les associacions civils, les entitats festives, el cos empresarial, els partits polítics…

Aquest nivell creixent d’hibridació s’ha relacionat des dels estudis del ram amb diversos factors. Per una banda, aquells treballadors que vingueren a mitjan del segle passat solien accedir al mateix tipus de treballs que la massa treballadora local ja existent. A banda del xoc cultural que suposava l’usual trànsit de l’àmbit rural a l’urbà, els nouvinguts compartien referents identitaris amb els locals: ciutadania legal, mitjans de comunicació, religió en la major part de casos… Els elements identitaris propis “nadius” que suposaven una major diferència amb els nouvinguts —principalment el valencià en les ciutats valencianoparlants del sud—, no van ser condició necessària per a la participació social dels migrats; el context històric i polític no acompanyava, però això ja és matèria d’altre article. A més, alguns esdeveniments rituals locals es convertiren en veritables elements de cohesió i intercanvi social. Cal destacar, a banda de les festes patronals, l’afició als clubs esportius locals més actius, principalment els de futbol.

Si comparem eixa situació amb la dels nous migrats que han vingut de més lluny sobretot a principis del present segle i als que ens hem referit a l’inici d’aquest article, les diferències es disparen. Aquests, normalment no han accedit al mateix tipus de treballs que la resta de treballadors locals o no ho han fet en les mateixes condicions. A més, les diferències identitàries són percebudes de forma més xocant per part dels habitants locals preexistents, sobretot respecte a la població musulmana.

Les possibilitats de convivència dels nouvinguts amb la resta d’habitants locals, de moment es solen  restringir a espais i moments quotidians puntuals, en parcs i places, comerços i escoles. En aquest aspecte, cal destacar que la baixa qualitat de l’urbanisme dels barris obrers de les ciutats mitjanes del sud valencià, ha fet que la ubicació d’habitatge i educació dels nouvinguts normalment no haja arribat al nivell de segregació tipus gueto d’altres ciutats més grans. No obstant això, les desigualtats pel que fa al percentatge de persones migrades en els diferents barris és alt, concentrant-se a les zones més modestes dels barris obrers, com és el cas del barri de Carrús d’Elx.

Algunes preguntes concretes ens podrien ajudar a acabar de perfilar el quadre: quants amics africans, sud-americans o de l’Europa de l’est tenim? Quants en coneixem que siguen caps d’empreses? Quants formen part de la nostra classe política local?

La desigualtat existent entre veïns de diferent origen i l’augment dels índexs de precarietat, exclusió i pobresa (que en la zona del sud valencià són excepcionalment alts), no són un bon còctel. En 2004, en plena crisi laboral per la deslocalització de la indústria local, una manifestació en el barri de Carrús d’Elx acabà amb l’incendi d’uns magatzems de distribució de productes xinesos. En les darreres eleccions generals, l’extrema dreta de VOX aparegué com a primera o segona força a bona part de les meses electorals de les zones més humils dels barris obrers de la zona, alguns dels quals havien estat antics bastions de l’esquerra. Arreu d’Europa, la metxa de l’enfrontament dins d’una classe treballadora cada vegada més precària i angoixada, va sent encesa amb el foc de l’odi i la mentida.

El que estem veient a les notícies aquests dies, sobretot a Nord-amèrica però també a l’Europa occidental, és l’esclat de ràbia dels últims de la filera, dels qui porten generacions i generacions patint una exclusió intensificada per la xenofòbia. El racisme s’estén com l’oli quan es pretén que el problema de la convivència entre persones de diferent origen es calibre de forma automàtica en un espai social desigual. Si seguim sense donar oportunitats a tots els habitants locals, siga quin siga el seu origen, a mesura que passen les generacions l’exclusió social pot mutar en una segregació racista cada vegada major.

Vivim a un tros del món que històricament ha sigut punt d’encontre de gents vingudes de llocs ben diferents; comptem amb lliçons positives de convivència i inclusió en el passat més recent. Som a una terra suficientment rica perquè totes i tots els que hi vivim puguem respirar.