Tens 0 productes a la teua cistella
Amb motiu de la polivalent festa del 12 d’octubre, faré un resum d’aquesta circumstància, referint-me, més que res i en primer lloc, a la raça hispànica i al remat, em referiré als darrers fets de Catalunya. Començaré per la qüestió hispànica que ens ensenyaven a l’escola, perquè aquelles coses no s’obliden tan fàcilment. Jo encara recorde la llista dels reis gots i els dotze fills de Jacob. Els mestres de la meua època, eren en gran part uns franquistes convençuts o de conveniència, que ens adoctrinaven, amb la vara a la mà, en les paranoies del règim. Les excepcions eren això, uns mestres excepcionals, que confirmaven la regla.
Entre les paranoies de què ens parlaven hi havia el dia de la Raza, que després canviaren a la Hispanidad, cada 12 d’octubre, en honor a Colom i al descubrimiento… i al imperio. Era dia de festa escolar, doncs, perquè, segons deien, Espanya havia estat una cosa molt gran. Dels indígenes colonitzats solament sabíem que els havien batejat, ensenyat a parlar castellà i a vestir-se tapant-se les vergonyes.
Com aquesta festa continua celebrant-se i és obligatòria a tot arreu de l’estat, jo cada any procure fer la contra. Fer festa de cap conquista guerrera sempre m’ha resultat rebutjable i especialment d’aquesta. Curiosament intenten involucrar-nos a tots, o siga, responsabilitzar-nos a tots en la història de la conquista. Fins i tot a la nostra confederació, quan en realitat no ens papàrem ni una rosca, perquè la conquesta i l’explotació d’aquells països fou a benefici exclusiu de la corona de Castella.
A Catalunya darrerament hi ha ajuntaments que pensen com jo i consideren el 12 d’octubre un dia laboral com un altre. Supose que la iniciativa anirà a més, fins que la nova república, quan es puga constituir, la farà fora definitivament. Quin disgust per al trist ministre de l’espionatge i gran manipulador, Fernández Díaz, que titllà d’indigents culturals els polítics que suprimien la festa nacional que comentem.
Com la colonització d’Amèrica ja no té cap justificació política a partir que l’ONU ha proclamat la descolonització i el dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos, com a objectius prioritaris, les històries que ens contaven s’han de revisar. La colonització d’Amèrica i de la resta de l’Imperi, fou un genocidi i un lladronici, que es practicà durant més de tres-cents anys, amb l’eliminació de milions d’indígenes i de llurs cultures i la submissió a la força als castellans. És veritat que d’aquell enorme imperi ja no els queda res, llevat de Ceuta, Melilla i uns illots, de Canàries, d’Euskadi i dels Països Catalans, però, sembla que no se n’adonen de la marxa de la història i per això continuen fent el burro, com ara mateix a Catalunya.
Aquelles repúbliques ,que nasqueren de la descolonització i les guerres d’independència, a Espanya les anomenen naciones hermanas, però en realitat tenen mals records de tot el que els passà i per això no celebren com ací el 12 d’octubre. Algunes repúbliques no celebren res i les hi ha que celebren el Dia de la Resistència Indígena, o el Dia de la Descolonització, que és tot el contrari que el de Dia de la Hispanidad. Altres celebren el Columbus Day… A Amèrica, doncs, no tothom pensa com aquell trist ministre de l’interior i no fan festa i, per tant, podem suposar que aquest també els considera un tall d’indigents culturals.
Per a corroborar encara més el que entenen en aquells països que fou la colonització podem fer dues coses: repassar els seus llibres d’història escolars, o recórrer a les lletres de llurs himnes oficials, com he fet en un anterior article, publicat a Saó (El Papa a favor de la independència? 27/07/17). Citava els himnes d’Equador, Bolívia, Paraguai i Argentina, que parlen del ceptre que els havia oprimit (la corona castellana) i que ja havien trencades les cadenes i els jous que els mantenien sotmesos. M’oblidí del Perú, i ara ho subsane amb una estrofa que fa: “Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió”. Més clar, l’aigua.
En el cas dels llibres, crec que algú hauria de fer una recerca al respecte. Per exemple, com contí en aquest article, el Papa féu un discurs a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència, dient que aquesta “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. El Papa, evidentment, això ho sap des que anava a escola, on els mestres ho expliquen així. No sé si Fernàndez Díaz creu que el Papa i els mestres argentins també són uns indigents culturals, però que vaja amb conte amb el que diu, perquè es tracta de qui es tracta i ell és de l’Opus.
L’actual ministre d’exteriors hauria de llegir els textos d’història, quan torne a estiuejar per aquelles terres i de gorra. Així sabrà el que pensen els seus col·legues americans, sobre el tema, no siga cas que també siguen uns indigents culturals, perquè encara serien a temps d’españolizar-se, com volia fer Werth amb els xiquets catalans. També ho dic perquè el ministre vaja amb l’ull viu, ja que una estrofa de l’himne peruà amenaça dient: “Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror”.
Tot aquell imperi hispànic, que pràcticament tenia la mateixa extensió que Europa, el perderen vergonyosament i de la mateixa manera, seguint el mateix esquema. Primer, imposant les lleis espanyoles (que ara ací diuen la constitució); després, negant-se a atendre cap reivindicació, ja que les consideraven il·legals; a continuació, perseguint els opositors indígenes, acusant-los de sedició, per la via judicial, la policial i per les armes; tot seguit, fent la guerra als indígenes, encara que, finalment, sempre les perderen totes. Com estem veient a Catalunya, no han après res i continuen repetint l’esquema i l’error.
El mateix dia 12 d’octubre també és la Mare de Déu del Pilar, que és la patrona d’Aragó i això és un conflicte, perquè també és patrona de la Guàrdia Civil. Jo no tinc res en contra d’aquesta Mare de Déu i fins i tot tinc familiars que són maños i molt devots. Amb tot plegat, però, han convertit el dia en un garbuix d’exaltació patriótica i de l’imperi perdut; la tropa desfilant, amb cabra i tot; la gent aclamant Franco, ara al rei; la Sección Femenina de Falange, ballant jotes; la Guàrdia Civil de festa; els aragonesos anant a missa a la Seu… Entre unes coses i altres, doncs, jo sempre m’hi he posicionat en contra, excepte de la Pilarica. Tinc anècdotes divertides al respecte, com quan essent jo alcalde de Silla, la Guàrdia Civil m’invità a la seua festa amb missa inclosa, i a pagar-los un vino espanyol. Evidentment, no acceptí la invitació, ni aní a missa, ni paguí el piscolabis... i mai més em tornaren a invitar. Ja nos lo habían advertido, em digué el comandant quan eixien del meu despatx.
I què té a veure tot açò amb els fets de Catalunya? Faré un resum en quatre punts, i una observació curiosa al final, perquè no siga massa llarg. En primer lloc crec que en el seguit de més de tres-cents anys de males topades entre Espanya i Catalunya, el dia 1 d’octubre passat, el combat el guanyaren els catalans. Les imatges, que ja no podran ésser esborrades mai, mostra l’Estat actuant amb desmesura i prepotència per a evitar que la gent, pacíficament, vote a favor de la independència o en contra: Espanya és indivisible, diuen. En segon lloc, l’argumentari del PP-C’S, recolzat pel PSOE, afirma que la Constitució és un dogma i que les lleis són sagrades, però ha quedat absolutament demostrat que a Madrid han tocat, quan ho han volgut, les lleis, inclosa la mateixa constitució i sense preguntar i que incompleixen drets fonamentals, sense immutar-se (dret al treball, a un habitatge, a la sanitat…).
En tercer lloc crec que si finalment no és possible proclamar la independència, ho serà ara i perquè han posat en marxa la policia, i dels jutges, i algú demana que també l’exèrcit, però com ha quedat demostrat que els catalans volen votar la independència, el que caldrà serà cercar un moment més oportú, com poden ésser les properes eleccions i les noves composicions del Parlament i de les Corts. En quart lloc, està veient-se que quan més fan més la caguen, com els intents de fer marxar l’activitat econòmica de Catalunya, perquè estan demostrant que són vilment tendenciosos i uns trabucadors; com això està veient-ho tot el món, sols és qüestió d’esperar, perquè els seus cadàvers ens passaran per la porta (sentència musulmana). Finalment cal preguntar-los quin Estat pensen governar, si tenen mitja Catalunya en contra? I què pensen dir-los a moltíssima gent de fora, com alguns govern europeus, escandalitzats per l’antidemocratisme del PP i dels seus acòlits ciutadans, inclosos els cagarrons socialistes?
Una observació per acabar. Les empreses que volen marxar de Catalunya, les més grosses se’n venen al País Valencià i a Mallorca, o siga que queden a casa. Com l’activitat la mantindran allà, perquè tenen més feina i interessos, les empreses escàpoles no tindran cap importància. El pitjor seria que marxaren a Madrid… En qualsevol cas, altres vindran i qui més riurà serà qui riga l’últim.
