Història de la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. Una inacabable carrera d’obstacles

L’octubre de 1998, Emili Casanova publicava un manifest a la revista Caràcters en què reclamava la necessitat d’aglutinar els instituts i centres d’estudis comarcals del País Valencià per reforçar-ne la visibilitat, la coordinació i l’eficàcia. Aquesta crida recollia l’esperit de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), creada a Lleida el 1993, que ja havia integrat entitats valencianes com el Centre d’Història Local de la Diputació de València, l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina (IECMA) i l’Associació Cultural dels Ports de Morella. L’objectiu era teixir una xarxa organitzada que permetés intercanviar experiències, unir esforços i donar una veu comuna als diversos centres que, tot i fer una tasca ingent en els àmbits local i comarcal, treballaven sovint de forma aïllada i amb recursos escassos.

L’impuls inicial per a la creació d’una entitat federativa tingué lloc el 16 de maig de 1998 a Ontinyent, durant una trobada promoguda per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA). Allí, representants de diversos instituts coincidiren en la necessitat de coordinar-se per guanyar força davant les institucions, evitar la duplicitat d’esforços i millorar la difusió dels treballs d’investigació i publicacions. Es plantejaren objectius fundacionals ambiciosos: crear un centre de documentació comú, desenvolupar una base de dades bibliogràfica d’àmbit valencià, impulsar una distribuïdora de publicacions, editar un butlletí informatiu regular i establir sinergies amb institucions educatives i culturals com els CEFIRE, museus, arxius i universitats.

El 28 de novembre de 1998, al Monestir del Puig, es decidí formalitzar el procés amb la creació de la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià (FIECOV), i es constituí una Comissió Gestora formada per Emili Casanova, Antoni Esteve, Josep Vicent Frechina i Antoni Prats. Finalment, la Federació es fundà oficialment el 20 de febrer de 1999, i Emili Casanova en fou elegit primer president. La inscripció legal arribà el 26 de juny de 2000 i, el novembre d’eixe any, es presentà públicament en unes jornades a la Universitat de València que posaren de manifest la voluntat de relligar la recerca local amb l’acadèmica.

La FIECOV començà a contactar amb diverses institucions públiques per cercar suports: l’Ajuntament de València, la Diputació, la Generalitat i la Universitat. Malgrat una recepció inicialment positiva, les promeses de suport es traduïren amb dificultat en recursos concrets. S’intentà instal·lar una seu a la Beneficència i crear tres biblioteques d’estudis locals, però sense èxit. L’Assemblea de 2001 a Bunyol marcà un punt d’inflexió amb l’elecció de Germà Ramírez com a president i la celebració de la I Jornada Intercomarcal, centrada en el patrimoni. Aquesta iniciativa es repetí en anys posteriors en localitats com Torrent, Teulada, Ontinyent o Vinalesa, vertebrant debats sobre el patrimoni monumental, lingüístic, festiu, hidràulic i paisatgístic. A més, es publicà el primer número de la revista Fulls Comarcals, amb la intenció de crear un canal regular de comunicació i difusió de la tasca federativa.

Tot i les bones perspectives, aviat sorgiren dificultats importants: manca de compromís institucional real, absència de finançament estable, limitacions materials i problemes logístics per consolidar una seu. L’Assemblea de 2002 a Picanya ho evidencià, i es decidí adoptar un model de presidència rotatòria anual entre els diferents instituts, amb l’esperança de dinamitzar la participació. Però el sistema, en lloc d’enfortir la cohesió, agreujà la inestabilitat: mancava una visió a llarg termini, els relleus anuals impedien una gestió continuada i alguns centres es mostraven reticents a assumir responsabilitats. Aquesta situació afeblí progressivament la FIECOV.

L’any 2004 es convocà una assemblea d’urgència en la qual es posà damunt la taula fins i tot la dissolució de la Federació. No obstant això, es decidí donar-li una nova oportunitat, reforçant vincles institucionals: amb la Universitat de València (es firmà un conveni el juny del 2004) i el Consell Valencià de Cultura i altres entitats del món acadèmic i cultural. La participació en activitats com l’Any Joan Fuster, l’Any Vicent Andrés Estellés o la commemoració del quart centenari de l’expulsió dels moriscos permeté mantenir certa activitat i visibilitat. El 2008, la FIECOV rebé el Premi Cavanilles del Centre Excursionista de València i, el 2009, publicà la Bibliografia de les comarques valencianes i coordinà l’exposició «Comarques valencianes. Diàlegs amb el territori».

Davant la inoperativitat del model rotatori, l’assemblea de 2009 aprovà una nova estructura de govern estable, amb Josep Vicent Frechina com a president, Joan Antoni Millón com a vicepresident i altres membres destacats com Antoni Esteve, Manel Pastor, Emili Casanova o Jaume Buïgues. Aquesta comissió mantingué viva la FIECOV amb dificultats, però de manera estable, fins a la seua refundació l’any 2016.

En paral·lel, el 26 de novembre de 2011 tingué lloc la I Trobada Universitat de València–Instituts d’Estudis Comarcals al Jardí Botànic, impulsada pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial, encapçalat per Jorge Hermosilla. Aquesta trobada suposà un gir qualitatiu: es trenquen dècades de desconnexió i es construeix una aliança estable entre el món universitari i els centres d’estudis, que es concreta en trobades anuals, projectes conjunts i una nova mirada sobre el coneixement territorial des de l’àmbit local.

El canvi polític a la Generalitat i a la Diputació de València el 2015 comportà una nova sensibilitat institucional envers el patrimoni i la cultura de base territorial. El diputat de Cultura, Xavier Rius, convocà la FIECOV i es comprometé a fer realitat les seues històriques demandes. Aquest compromís es traduí en fets concrets: a través de l’Institut Alfons el Magnànim es dotà la Federació de recursos, suport logístic i una col·lecció editorial pròpia (Estudis Comarcals), destinada a publicar les actes dels congressos i investigacions dels centres federats.

Aquest impuls institucional permeté reconstruir l’administració interna de la Federació —amb Manel Pastor assumint, des l’Institut Alfons el Magnànim, les tasques de dinamització i coordinació— i oferir serveis concrets a les entitats membres: des de l’obtenció de certificats digitals o adaptació als requeriments legals (LOPD, transparència) fins a assessorament administratiu i fiscal. El 16 d’abril de 2016, al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València, es celebrà la segona Assemblea Fundacional de la FIECOV, amb la qual s’inicià una etapa de consolidació, ampliació i dinamització de la xarxa. Es reactivaren els contactes amb l’Espai Enric Valor (amb col·laboració de Joan Borja i l’Institut Juan Gil-Albert) i amb el Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I (dirigit per Ángel Portolés).

També fou fonamental la relació amb la Fundació Horta Sud, amb qui es promogueren formacions específiques per a les juntes directives. Caixa Popular donà suport a la creació d’un Premi d’Investigació Jove adreçat a l’alumnat de secundària que premia treballs de recerca sobre el territori. La Federació es vinculà també més activament amb la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) i l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), integrant-se en el seu patronat i participant en publicacions com Frontissa i Plecs d’Història Local, o en exposicions com «Patrimoni oblidat, memòria literària».

El 2019, un conveni amb la Conselleria de Cultura, Educació i Esport permeté incorporar un tècnic a temps complet, Andreu Ginés, fet que significà un salt qualitatiu en la gestió. Es renovà la pàgina web, es creà el butlletí Bastida (amb versió radiofònica quinzenal) i es llançaren campanyes com Arrelant el Territori o l’exposició itinerant «Patrimoni contra les cordes», amb l’objectiu de visibilitzar el patrimoni amenaçat. En aquest període també es reformulà la imatge corporativa de la Federació i es canvià el nom a FedinesPV, més adequat a la diversitat actual dels membres, que ja inclouen entitats d’àmbit municipal, sectorial o interdisciplinari, i no només comarcal.

Malauradament, el viratge ultradretà de les principals institucions del país —esdevingut arran dels resultats electorals del 2023— i les polítiques antivalencianistes que se n’han derivat, han estroncat completament aquesta fase de creixement i han obligat la Federació a replegar-se i ajustar l’ambició dels seus projectes de futur.

La història de la FIECOV/FedinesPV és, doncs, la història d’un projecte pel bé comú que evidencia la força de la societat civil i que, malgrat les dificultats econòmiques i organitzatives, ha sabut sobreviure, créixer i adaptar-se a les diferents conjuntures polítiques viscudes pel país. Avui, la Federació continua sent una estructura de vertebració territorial fonamental per a la cultura valenciana, oberta a noves aliances i formats, i decidida a mantenir el seu compromís amb la transformació social per la via de la producció i difusió del coneixement arrelat al territori.

 

Revista Saó Núm.515, pàgs.22-24. Juliol 2025.