La revista degana en valencià

Història d’un cine-club (II)´.50 anys del CC Ausiàs March de la Normal (1968-1971)

29/09/2020

Després d’un desolador tour per diversos indrets de la ciutat, la Normal de València semblava trobar, a lʼoctubre de 1964, la seu definitiva i estable, un edifici nou d’aspecte gris i funcionarial, alçat a la vora de l’antic llit del Túria. Allunyat, com calia esperar, del campus universitari per tal d’evitar el seu contagi. Ai, las! Vuit anys més tard, la construcció franquista amenaçava ruïna i es tancava parcialment. L’especulació, els materials pobres i, segurament, l’abús de les comissions feren la seua.

Quan vaig començar Magisteri, en 1968, la Normal encara estava segregada per sexes, xiques a l’ala esquerra i xics a l’ala dreta. Disposava, entre d’altres espais, d’una immensa sala d’actes de vora 350 m2, gens coeducativa, que separava els sexes fins i tot en les activitats conjuntes de l’alumnat. La sala estava equipada amb un projector Debrie de 16 mm, que comercialment havia quedat superat pels moderns aparells de 35 mm que empraven la majoria de les sales de cinema. L’aparell era modest, però per als quatre estudiants de primer de Magisteri del curs 1968-1969 que ens llançàrem a la creació d’un cine-club (Joan Campos, Juanjo Egea, Toni Santamaría i el que signa aquest article), aquell Debrie ens semblava la màquina que il·luminava els somnis de Stanley Kubrick. Amb el suport del professor més modern d’aquell claustre, el pintor Joaquim Michavila, iniciàrem l’aventura de posar en marxa, sense cap ajuda econòmica del centre, el primer cine-club que va tindre la Normal de Magisteri en la seua història. Michavila sols ens posà una condició, molt grata per cert: que incloguérem en la nostra programació El tresor de Sierra Madre de John Huston, que ell admirava profundament.

En aquella dècada encara resistien velles distribuïdores de 16 mm a la ciutat, com ara Claret Films o San Pablo Films, que comptaven amb un modest catàleg, farcit de cinema nacional catòlic, que nodria els centres educatius religiosos, salons parroquials o cinemes vells d’alguns pobles, però en el qual era possible escorcollar alguna pel·lícula interessant. Així trobàrem algunes cintes per a iniciar el cine-club en aquell curs 1968-1969, com Recuerda de Hitchcock; Hamlet, pel·lícula soviètica de Grigori Kózintsev (Lleó d’Or del Festival de Venècia en 1964); Nunca pasa nada (1963) de J. A, Bardem, o Nueve cartas a Berta (1965) de Basilio Martín Patino.

L’experiència adquirida en aquella primera temporada ens serví per a millorar el cine-club en els cursos 1969-1970 i 1970-1971. Nous alumnes s’implicaren en l’organització i suport, ara dels dos sexes (Natxo Carrasco, Julián Correa, Isabel García Fuertes, Mª José Martínez, Victòria Navarro, Joana Vidal…). Havíem enderrocat les murades de Jericó, com en el film Sucedió una noche, i aconseguíem la lògica coeducació. El nostre cine-club fou la primera activitat conjunta de la Normal entre alumnat dels dos sexes. Arribàrem a comptar amb més de 120 socis i sòcies, amb majoria femenina. L’atzar ens va ajudar també a la seua consolidació i modernització. Molt a prop de la Normal, al carrer de José Capuz, hi havia una parròquia molt progre, Jesús Maestro, portada per un rector que practicava l’aggiornamento del Concili. Allà hi havia una coqueta i confortable sala de cinema i un magnífic projector de 35 mm. Ara ja podíem homologar-nos als més dinàmics cine-clubs de la ciutat. És més, compartírem en el curs 1969-1970, però amb programacions i horaris diferents, espai amb el cine-club Magister, dirigit per l’equip de redacció de la Cartelera Turia. Aquesta cohabitació ens permeté invitar José Vanaclocha, crític de la Turia, a impartir dues conferències de cinema sobre «Estètica del cine» i «Tècnica cinematogràfica», ambdues realitzades al Saló d’Actes de l’Escola de Magisteri.

Programàrem cicles atractius com els dedicats a Federico Fellini, Giuletta de los espíritus (1965), Fellini 8 ½ (1963)…, el nou cinema espanyol La caza (1965) de Carlos Saura, La niña de luto (1964) de Manuel Summers, Peppermint Frappé (1967)…, o el cicle consagrat en l’etapa mexicana de Luis Buñuel, Los olvidados (1950), Ensayo de un crimen (1955) i Nazarín (1958). El cine-club adquirí certa notorietat en aquells anys, de tal manera que l’alumnat de l’Escola de Comerç, mitjançat Salvador Alarcón, un audaç alumne, creà un altre cine-club amb el nostre assessorament i participació en les presentacions de les pel·lícules.

El Cine-Club Ausiàs March estigué organitzat de forma autogestionada i fomentà la coeducació, prohibida i restringida aleshores. L’alumnat responsable de l’equip de direcció feia les programacions, escrivia la informació i documentació que es distribuïa en les sessions, s’encarregava de l’aparell de projecció, administrava els pressupostos, cobrava les quotes, presentava les sessions i dirigia els col·loquis, sense cap participació del professorat del claustre. Aquest modest espai d’exhibició es convertí en una escletxa de llibertat i debat d’idees, en una Normal tancada i repressora, llevat de l’aportació d’uns pocs professors i professores (Ximo Michavila, Raquel Payà, Carmen Santacruz, Olga Quiñones…). Ajudà a crear una sensibilitat i una consciència formativa del fet cinematogràfic entre l’alumnat, davant la rutina d’una educació conservadora i, dissortadament, allunyada dels corrents renovadors de l’escola moderna i activa. En 1971, amb la finalització dels nostres estudis, es tancaren les activitats del cine-club de l’Escola de Magisteri. Restarà, per sempre, entre els futurs mestres el record dels tres cursos dedicats a crear una innovadora pràctica cinematogràfica i educativa, a la recerca d’un model pedagògic lliure, cooperatiu i autogestionat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top