Tens 0 productes a la teua cistella
15/07/2020
Les Corts o Corts Valencianes, òrgan legislatiu de la Comunitat Valenciana, té la seu al Palau dels Borja de València, a la plaça de Sant Llorenç. Lʼedifici fou construït a la fi del segle xv per iniciativa del cardenal Roderic de Borja, qui seria papa Alexandre VI entre 1492 i 1503. Amb aquest encàrrec atorgava una seu representativa al duc de Gandia, títol que en 1485 aconseguí per al seu fill primogènit. Els dos primers ducs van nàixer i van morir a Roma, i des dʼallí el patriarca familiar va enviar els diners necessaris i va nomenar persones de la seua confiança per a gestionar i supervisar les obres.
La família Borgia, com es coneix en italià, estava al cim social i polític del seu temps. A la importància aconseguida en el terreny eclesiàstic es va voler brindar una estabilitat territorial i econòmica. Amb la restitució del títol de duc de Gandia, el seu posseïdor disposaria dʼun gran palau en la seu dels seus estats. A més, es va projectar un edifici en la capital valenciana destinat a expressar la preeminència dels Borja entre la noblesa regnícola. El caràcter representatiu es va perseguir de manera decidida i sʼevidenciava en la intenció de vincular l’obra a la concessió del títol, en les seues espectaculars dimensions, en la seua significativa inserció urbana en una plaça i en la seua acurada execució arquitectònica i artística.
La compra dʼimmobles va habilitar un ampli solar. Es van derrocar diverses cases per a crear una plaça de traçat regular, un rectangle pràcticament tancat, perquè els carrers de Navellos i del Mur de Santa Anna es van obrir en època contemporània. Al costat oest se situava lʼesglésia de Sant Llorenç, a lʼest el palau, al nord la Confraria d’Armers i al sud la Inquisició. La plaça quedava entre dos eixos nord-sud: lʼerigit sobre lʼantiga via romana que passava davant de lʼesglésia del Salvador, i el principal accés a la ciutat des dʼèpoca medieval, el que des del portal dels Serrans arribava al carrer dels Cavallers. Des de la plaça de Sant Llorenç, pels extrems menors al nord i al sud, dos carrers conduïen en recolzada cap a la plaça de la Seu, centre espiritual i polític de la ciutat i regne, o cap a les muralles.
El terreny cedit a la comunitat a manera de plaça permetia la contemplació del nou edifici, una eficaç defensa i la possibilitat d’inserció de la nova construcció en el món festiu. Així mateix, els enderrocaments consentiren edificar una façana de criteri unitari on destacava la portada dʼàmplies dovelles en el costat esquerre. En la planta noble s’elaboraren grans finestres de corbes, amb columnetes i arcs menuts. La seua inusitada diafanitat deixava admirar els rics interiors i el daurat treginat de la sala senyorial. La part superior de lʼimmoble es va rematar amb una andana amb galeria dʼarcs mixtilinis. A lʼextrem dret es va erigir una torre, emblema de poder i element de solaç gràcies a les vistes que la seua alçada proporcionava cap a la ciutat, lʼhorta i la mar. Darrere de la façana foren reutilitzats alguns murs i estances de les propietats adquirides i, sobretot, es realitzaren obres per a unificar forjats, crear les sales més representatives i construir lʼescala dʼaccés a la planta noble.
Lʼobra es va realitzar principalment des de 1485 fins a principis del segle xvi. No hi ha referència a cap mestre responsable de la idea rectora. No obstant això, la freqüència amb la qual apareixen en la documentació alguns noms i la importància de les obres que contracten delaten el protagonisme dels reputats mestres dʼobres de la ciutat: Francesc Martínez àlies Biulaygua, mort en els inicis de lʼobra quan es triaren les cases per a la seua adaptació al nou projecte, i Pere Comte. Aquest va estar actiu en obres de pedra picada, com lʼescala del pati, els arcs de lʼentrada, la façana i les seues singulars finestres (dues en lʼestudi major «dels Raïms» i altres dues en lʼestudi de la torre), etc. Les obres congregaren nombrosos mestres obrers de vila, pedrapiquers, fusters i pintors. El metge alemany Jerònim Münzer, de viatge per la península Ibèrica en 1494 i 1495, va incloure aquest palau, encara sense acabar, entre els millors de la ciutat. Més eloqüent va ser Antoine de Lalaing, senyor de Montigny i camarlenc de Felip el Bell, que al començament del segle xvi es va referir a esta casa senyorial com «la plus belle donis Espagnes». Podem imaginar la seua transcendència amb motiu del nomenament del papa Alexandre VI i, sobretot, amb lʼarribada en 1493 del seu fill, acompanyat dʼesposa i sogres, per a prendre possessió del ducat.
El palau va mantenir el prestigi aconseguit durant bona part del segle xvi. La plaça de Sant Llorenç també va ser coneguda com plaça del Duc de Gandia o del Duch, i en 1563 el pintor Wyngaerde destacava l’edifici en la seua vista de la capital del Túria. No obstant això, l’edifici només es va habitar de manera ocasional, com quan va acollir personatges destacats de la cort durant la visita de lʼemperador en 1542. Poc després, quan els Borja hi incorporaren el comtat dʼOliva, habitaren amb més freqüència el palau que tenien al carrer dels Cavallers de València. Amb lʼexpulsió dels moriscos en 1609, les rendes ducals van quedar en deutes. Consegüentment, foren encegades les obertures de lʼedifici per evitar espolis i impedir la visió dels seus rics interiors en un moment crític ple dʼimpagaments.
La desafecció vers lʼedifici va accelerar-se quan els posseïdors del títol abandonaren les terres valencianes. Va passar llavors a acollir lloguers que permetien la seua conservació. A partir de la segona meitat del segle xviii, amb el ducat en possessió de la casa de Benavente primer, i la dʼOsuna després, foren realitzades obres per a una millor habitabilitat i nous usos. Dʼaquesta manera, de 1768 a 1774 el seu saló principal va ser convertit en un teatre que va idear i va pintar lʼescenògraf bolonyés Felipe Fontana. El renovat espai fou utilitzat per a balls i representacions dʼòpera a càrrec de diverses companyies itinerants italianes, però eren esplendors efímers. De fet, entre 1796 i 1797 el palau va servir com a caserna.
Francisco Pujals va comprar lʼimmoble en 1846, i lʼarquitecte Salvador Monmeneu el va adaptar per a una nova funció. El cronista Vicente Boix en 1862 constatava com l’«hermosa fábrica de hilados y tejidos de seda de la casa Pujals, situada en el antiguo palacio de los Borjas», encara deixava veure la seua «severa y sencilla fachada». Es produïa un cridaner contrast: lʼexterior sobri de lʼedifici emmascarava lʼactivitat frenètica de la fàbrica Pujals, la més important i moderna de les sederes a València. En la seua visita a la ciutat, lʼarxiduc Maximilià dʼÀustria va quedar impressionat i descrigué lʼensordidor soroll que generava la maquinària fabril.
Per via matrimonial, lʼedifici va passar a mans de la família Fontanals. Cap a 1884, lʼarquitecte municipal Lluís Ferreres va eliminar el caràcter industrial i el va dotar dʼun aspecte neomedieval amb noves dependències dʼaire romàntic. Es va disposar un accés axial, amb arc de mig punt i escut heràldic dels comtes de Sizzo-Noris, perquè Mª Rosa Fontanals va casar amb un noble italià. En 1894 lʼedifici estava acabat de restaurar: dʼell ja havien desaparegut tots els adorns que va tindre en el passat. Calia només renovar l’embelliment. Un bon exemple és la seqüència de salons ricament adornats amb pintura dʼoli sobre tela aplicada al cel ras de les sales, obra dʼIgnasi Pinazo en 1900.
Després de la mort sense descendència dels comtes, el palau fou heretat per Emília Fontanals Pujals, casada amb Juan Pérez San Millán, enginyer, senador i des de 1905 I Marqués de Benicarló, en reconeixement al seu paper com a promotor dʼimportants obres públiques, com el port de la ciutat castellonenca que donava nom al títol. L’edifici va ser escenari de les visites règies de 1917 i de 1923, quan es va oferir un sopar a Alfons XIII. Durant la Guerra Civil fou confiscat i convertit en seu del govern de la II República. El règim franquista retornaria lʼedifici al II Marqués de Benicarló, qui el va condicionar i faria d’amfitrió del cap dʼestat en les seues visites a València.
En 1973 el palau fou adquirit per lʼEstat, que va propiciar lʼestabliment de la Direcció Provincial del Moviment Nacional. Aquesta circumstància motivà l’execució de diverses reformes dirigides pels arquitectes Joaquín García i Vicente Valls. En 1977 es decideix que lʼedifici ha d’acollir els serveis tècnics del Govern Civil, però la precipitació dʼesdeveniments provoca canvis constants. Amb lʼinici del Consell s’utilitza com a seu de la Presidència, i més tard s’hi allotgen diverses conselleries. Ja en 1980 es va incoar expedient per a la declaració de monument nacional, i tres anys més tard va ser cedit com a seu de les Corts Valencianes, la qual cosa va donar lloc a la intervenció de lʼarquitecte Carles Salvadores, i entre 1986 i 1989 a les excavacions arqueològiques. De 1988 a 1994, lʼanterior arquitecte i Manuel Portaceli van assumir la remodelació de lʼedifici, amb la construcció de lʼhemicicle sobre el que antany fou lʼhort del palau. Aquesta fase va ser inaugurada en 1990. De 1992 a 1994 es va fer la reforma de la part palatina perseguint la restauració dels murs i accés de lʼedifici del segle xv, però respectant la distribució huitcentista dʼobertures rectangulars.
Després dʼuna ambiciosa restauració, lʼedifici, que per la seua recent història era conegut amb el nom de Palau de Benicarló, va acollir Les Corts. LʼEstatut dʼAutonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 no reconeixia cap seu a aquesta institució legislativa. La redacció de 2006 va declarar que la seu nʼés el Palau dels Borja de la ciutat de València, i així ho manté lʼactual proposta de reforma. Aquest edifici històric, que pot ser recurs mnemotècnic de múltiples commemoracions vinculades a personatges i senyals dʼidentitat valenciana com són sant Vicent Ferrer, la Universitat, els Borja, la música, la ruta de la seda, la capitalitat de la República, Les Corts…, espera des de fa exactament quatre dècades la seua definitiva declaració com a Bé dʼInterés Cultural.
