Un record de l’hivern del 2012. Homenatge a Estellés

Imatge de l’exposició sobre Estellés al Centre del Carme en el marc de les activitats de l’Any Estellés (2013). By Joanbanjo – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=24758002

 

En entrar al Centre del Carme, al claustre, s’amunteguen amb una força increïble tantes emocions que he de detindre’m i controlar els batecs del cor, que comença a notar els estralls del temps.

Les imatges del passat em colpegen amb força –com a flaixos de la memòria– en forma de flamerades de llum, autèntiques per tan nítides com són. Em recorden les aules ocupades pels companys, l’olor de pintura, les veus, les rialles, l’esforç, la lluita per controlar el llenç… l’amistat.

El pou i els arbres del pati de l’antic convent semblen estar detinguts en el temps, com si ni els anys ni les pluges ni el sol hagueren travessat el seu fullatge durant tants lustres. Les fotografies, les pintures del pou, del jardí i de les galeries que l’envolten captades en aquells anys evidencien que tot està com en aquells anys. Només el color dels murs, d’un to rogenc intens ara, fa oblidar el blanc brut i amb escantells que els cobria llavors. La rehabilitació, duta a terme fa anys, va aconseguir canviar totalment el seu aspecte, encara que tornen a voler, algunes parets, evidenciar els seus anys amb la progressiva deterioració.

La llum del sol contribueix, amb la pàtina daurada dels capvespres, a potenciar l’encant i el silenci del claustre. N’hi va haver llavors i continua havent-n’hi ara, malgrat els visitants. La resta, que no és jardí ni galeries circumdants, sí que ha canviat. Tota la restauració ha permés anar descobrint els fonaments sobre els quals Un record de l’hivern del 2012. Homenatge a Estellés s’assenta l’edifici renaixentista. Hi ha ruïnes àrabs sota gruixuts cristalls, habitacles, ceràmiques i un pou en les estances perfectament delimitades dels antics pobladors.

L’aula antiga de dibuix, la que va ocupar mentre l’edifici va ser de Belles Arts el professor Francisco Baños, ara acull un homenatge-exposició a Vicent Andrés Estellés, el gran poeta valencià, al qual continuem sentint en aquest espai a través de la veu inconfusible d’Ovidi Montllor; i per la màgia de la tecnologia, segueixen tan presents com quan estaven vius. I també els seus llibres, amb l’aparença inconfusible i groguenca del pas del temps i l’antiga tipografia, hostatjant poemes i fotografies –sempre arxius de la memòria– que ens transporten a passats recents, quasi oblidats.

Però són ací, i ens acosten a la seua família, als actes acadèmics, als seus viatges…, i deixen constància del fugaç moment; i al fons, continuem escoltant la veu de l’Ovidi trencant-se amb els sonets.

Hi ha xiquets en aquesta sala immensa regirant llibres i llegint poemes de Vicent Andrés Estellés. Descobrint paraules, per primera vegada llegides. Els visitants, molt nombrosos, recorren amb la mirada i amb el cor els prestatges, els llibres, les imatges… i escolten la música en la veu de l’alcoià il·lustre. Dos poetes que ens van deixar, però que segueixen amb nosaltres.

Esperem que es continue recordant als qui van fer de la paraula i la música un vehicle de cultura i art.

 

Revista número 503, pàg.20. Juny 2024.