Homenatge a Jaume Ortí Ruiz: amb un somriure als llavis

11/12/2020

Ahir de vesprada el col·lectiu Alaquàs Debat va concedir, de manera pòstuma, el premi «Amparo Alabau 2020» a l’esport a qui fora president del Valencia CF durant els anys 2001-2004. Al respecte, us oferim la semblança que Rafa Roca, membre d’Alaquàs Debat i del Consell de redacció de Saó, va llegir durant un acte que tingué lloc a l’Auditori Nou i que, entre d’altres, comptà amb la presència dels familiars de l’homenatjat; dels alcaldes d’Alaquàs i Aldaia; de Fran Guaita, cap d’esports de la Cadena Ser; dels exjugadors del València CF, Juan Sánchez i Ferran Giner; i de Quico Catalán, president del Levante UD, que, com a colofó a l’homenatge, pronuncià una conferència titulada «La transformació del futbol». Ací teniu el parlament del nostre company:

Glossar la figura de Jaume Ortí Ruiz, davant d’un auditori integrat majoritàriament per alaquaseres i alaquasers, és molt fàcil i, a la vegada, molt difícil. És molt fàcil perquè el seu record està ben viu entre tots els qui el varen conéixer i l’evoquen amb un somriure als llavis. I és molt difícil perquè, com són tantes les persones que el varen tractar, és el cas que una bona part de la població té la seua pròpia imatge de Jaume Ortí, que guarda com un record preuat.

Per això, el que, en nom d’Alaquàs Debat, puga dir aquesta vesprada sobre ell és probable que a uns els parega superficial i insuficient; i a d’altres, reiteratiu i conegut. Raó per la qual vull començar demanant disculpes a tots els qui aquesta breu semblança de la colossal figura de Jaume Ortí puga semblar incompleta o sabuda. Perquè el primer que voldria fer notar és que la persona que homenatgem era un gegant, en tots els sentits del terme.

President de l’Alaquàs UE i del València CF

Nascut el 24 de gener de 1947 a Aldaia, al si del matrimoni integrat per Jaume Ortí i Carmen Ruiz, el nostre protagonista inicià la seua carrera com a dinamitzador futbolístic a la dècada dels anys vuitanta a casa nostra, concretament com a president de l’Alaquàs Unió Esportiva, en uns anys en els quals destacà pel seu recolzament a les categories inferiors, al que s’anomena «futbol base».

Temps després, en 1994, entrà a formar part del consell d’administració del València CF, concretament quan Paco Roig accedí a la presidència del club de Mestalla. I n’esdevingué vicepresident primer en 1997, tot coincidint amb l’accés de Pedro Cortés a la màxima responsabilitat de l’entitat.

En juny de 2001 en fou nomenat president, el càrrec de gestió esportiva més important que segurament mai no haja aconseguit un aldaier/alaquaser. I, en aquest sentit, cal remarcar que, si arribà a assolir una responsabilitat tan alta, fou gràcies a la seua capacitat de gestió, sens dubte; però també d’entesa i de consens, atés que el seu pes en el conjunt de l’accionariat de l’entitat no era de gran magnitud.

Les xifres del seu mandat al capdavant del València CF, que durà tres anys, poden ser qualificades d’espectaculars, ja que durant aquell temps l’equip va conquerir dues lligues (en 2002 i 2004), una Copa de la UEFA i una Supercopa d’Europa.

Self-made man

Evidentment, si pogué desplegar una gestió esportiva tan excel·lent fou perquè, en les dècades precedents, s’havia forjat en el complex món empresarial: havia esdevingut el que es denomina un self-made man, un home fet a si mateix.

La seua formació empresarial fou autodidacta, i estigué marcada per la figura paterna. Als 14 anys entrà a treballar com a aprenent a FIAMA, una empresa que nasqué com a fruit de la unió de diversos tallers del sector de la fusta que volien superar els límits de l’estructura tradicional. I a FIAMA el jove Jaume sabé guanyar-se la confiança dels directius i començar a assumir càrrecs de responsabilitat.

Motivat per la seua vocació d’emprenedor, amb el pas dels anys 60 als 70 s’establí pel seu compte. I va obrir a Alaquàs, en companyia dels seus germans Ramon i Paco, una botiga anomenada «Ortí Decoración», que ràpidament cresqué i establí sucursals als municipis veïns d’Aldaia i Xirivella.

A causa de les dimensions que prengué l’empresa, ell i els germans decidiren separar les activitats; i a finals dels anys 70 nasqueren: d’una banda, «Plàsticos Leal»; i d’una altra, «Persianas Ortí», que en poc temps experimentà un creixement exponencial i es plantejà la possibilitat de superar fronteres. Així, després d’un viatge a la ciutat alemanya de Stuttgart, centrà la producció en les persianes d’alumini. Una decisió que donà lloc, en 1982, a l’establiment de la marca Alulux, i permeté que el nostre homenatjat començara a edificar una empresa que arribà a assolir unes dimensions internacionals.

Un home pròxim i compromés

Però Jaume Ortí no sols fou una persona emprenedora, compromesa i amb una gran capacitat de gestió i de consens, sinó també un home pròxim i accessible, a qui era fàcil trobar dinant o mantenint tertúlia amistosa en diferents locals del nostre municipi.

En aquest sentit, cal recordar que fou clavari en diverses ocasions; i, sempre que les seues obligacions li ho permetien, participava en la baixà d’Aldaia i en la cordà d’Alaquàs, ja que sentia una vertadera passió pels coets.

Finalment, cal dir que no va defugir el compromís democràtic; i per això, en abril de 1979, a propòsit de les primeres eleccions municipals, no dubtà a signar la denominada «Fulla groga», un manifest de suport a la candidatura a l’alcaldia d’Alaquàs que encapçalava Albert Taberner.

És per tots aquests motius i per més que els alaquasers i alaquaseres el recordem amb admiració i estima, amb un somriure als llavis. I és per això mateix que el col·lectiu Alaquàs Debat li concedeix hui, de manera pòstuma, el premi «Amparo Alabau 2020» a l’esport.

L’enhorabona a tota la seua família i amistats, per una trajectòria tan pròxima, tan exemplar i tan fecunda.