Tens 0 productes a la teua cistella
Un dels motius recurrents de les meues columnes és la insistència en el necessari reconeixement que al nostre País hauria de tenir el «teatre infantil», concepte equívoc que a hores d’ara ha de ser reemplaçat pel més correcte de «teatre per a públic familiar». Una prova d’això és l’escàs ressò que les activitats d’aquesta mena de teatre tenen als mitjans de comunicació. No fa res, per exemple, que es tracte de muntatges no sols entretinguts i engrescadors, sinó també reeixits en tots els sentits. Tampoc no que el teatre infantil valencià siga, des dels ja llunyans anys de la Transició, dels més renovelladors i interessants que es fan a l’Estat espanyol. O que l’Escalante siga una de les sales de referència dins el panorama teatral del nostre País… Potser, pense jo, no hi ajuda gens la manca d’una crítica teatral especialitzada en un teatre que, contra el que hom pot suposar, té requisits tècnics molt exigents.
Per què aquestes reflexions? Perquè, si fa no fa, són les mateixes que em venien al cap mentre es desenrotllava l’emotiu acte d’homenatge a Rosa Navarro, del grup Lluerna Teatre, traspassada ara fa un any. Una pèrdua dolorosa en plena maduresa creativa i quan Rosa i Josep Maria Beltran (Lluerna, al capdavall) acabaven de fer realitat el seu somni de disposar d’un local propi d’exhibició d’espectacles, fonamentalment de titelles (el gènere que conrea Lluerna), al barri de Benimaclet. I és que, amb independència de l’innegable afecte que els seus companys de treball van manifestar amb la seua assistència l’acte, potser la societat valenciana també podia haver-s’hi fet més present: al capdavall, aquesta companyia fa una tasca no sols teatral sinó també educativa ben important, tot defensant en els seus espectacles els valors de tolerància i comprensió, i també la nostra llengua i cultura.
Més enllà de l’emoció que va surar en tot el transcurs de l’acte, celebrat a la Sala Escalante, va deixar-nos mostres del bon treball que fan titellaires com Edu Borja, Carles Cañellas o el mateix Josep Maria Beltran, així com una esplèndida intervenció pictòrica de Gianni Franceschini. Pilar Almeria i Francesc Alegre van llegir-nos fragments del llibre Ara que fa vint anys, del 2009, en el qual Rosa Navarro parlava de la trajectòria del grup. Clímaxs emotius, i ensems declaracions de principis, van ser la interpretació i dansa de la cançó «M’aclame a tu» del nostre Ovidi a càrrec d’Alícia, Mario i Marina, i sobretot el recitat, per part de Francesc Alegre, carregat de força del poema «La rosa de paper» de Vicent Andrés Estellés.
Un homenatge senzill, sens dubte, però que –parafrasejant el que va dir Vicent Vila en presentar l’acte– no és sinó una forma de refermar-nos en el fet que la segona (i més terrible) mort de tot ésser viu, la de l’oblit, no es produirà en aquest cas perquè Rosa és part de la nostra història teatral. Per això, mentre el teatre valencià existisca, ella continuarà entre nosaltres.
Josep Lluís Sirera. Catedràtic d’Història del Teatre Espanyol a la UV
