Un (altre) homenatge a Ovidi Montllor

Carles Fenollosa. Filòleg

Potser fóra una reiteració dir que vivim un temps de llepaculs. Perquè sempre ha sigut així, si ens posem cendrosos. La franquesa és antipàtica i el Poder sempre ha demanat adulació a canvi d’ascens. Són coses sabudes, al capdavall. És per això que m’agraden els personatges com Ovidi Montllor, eternament irreverents, i per això m’agraden també els homenatges que més enllà de recordar les seues ocurrències i tòpics –les “vacances”, per exemple–, ens retornen els seus exabruptes dignes i insubornables. Ve de publicar-se A Ovidi Montllor, un humil i interessant volumet col·lectiu que arreplega textos diversos sobre l’artista, coordinats per Clara González Collantes i que, precisament, ens posa damunt la taula el compromís de tota una obra: classe i país –ara, per cert, que aquestes dos paraules han deixat pas a unes altres més transversals com gent, els de baix, poble i tot allò de què saben molt els polítics. En fi.

Perquè si alguna cosa destaca entre les pàgines del llibret, més enllà de les inevitables i de vegades reiterades dades biogràfiques, és l’Ovidi proletari, conscient del seu lloc i del joc de poder, construït a través dels records de qui el van conèixer. Ell, que va deixar escrit que “no interessa qui no llepa amb paciència”, i que va viure en pròpia carn l’ostracisme provocat per l’honestedat. No callà mai. “Li havien ofert un càrrec polític i no va voler”, recorda el seu germà en un dels articles. Són les veus amb qui va conviure: la família, els amics –Miró, especialment– i que retornen un artista polivalent, eclèctic, autodidacta i impulsiu.

No hi ha només això, clar, però almenys és el que més llueix en un recull de pinzellades que pren el seu màxim interès, ja ho hem dit, quan deixa de banda el panegíric prescindible, en les anècdotes que retraten l’Ovidi més incòmode. Algunes, com la que relata Amàlia Garrigós de la censura del seu doblatge de Sam en Casablanca en la incipient Canal9, simplement rescatades de l’oblit més absolut de molts. Altres, com les que parlen de qui veia ja arribar la mort, més conegudes, retornen igualment, imponents, i el deixen dalt de l’escenari amb un fil de veu. Tot plegat, un llibre lleuger i amable, que ni és el primer ni serà l’últim sobre Montllor. Molt comprensible, de fet, perquè si ho pensem bé i sense optimismes, a 2016 ja fa molts anys no es canten versos com els seus. Però això, que diria aquell, ja es una altra història.

Títol: A Ovidi Montllor, Un temps, una estima una idea

Autora: Clara González Collantes (coord.)

Editorial: Lo Diable Gros

Any: 2016

Article publicat al nº420 (novembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar