L’homilia de la Transició

L’homilia del cardenal Tarancón el 27 de novembre de 1975, en l’entronització de Joan Carles com a rei d’Espanya, va ser un text basat en la reconciliació i en la defensa dels drets humans, enfront de la imposició de la dictadura. Un text obertament aperturista que, com no podia ser d’una altra manera, va molestar el règim franquista i els sectors més immobilistes de la societat per les al·lusions de Tarancón als drets humans i a la llibertat. En el seu text, va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la paraula pau i tres la paraula justícia.

Amb la seua homilia, el cardenal Tarancón s’avançà a la Constitució en l’aspecte fonamental de la no-confessionalitat de l’Estat i del pluralisme i l’autonomia en les relacions Església-Estat, que al llarg del franquisme havien estat unes relacions indivisibles i asfixiants per a l’Església. Amb aquella predicació, Tarancón tancava l’etapa negra del nacionalcatolicisme i deixava ben clar que l’Església exigia a les autoritats que estigueren «al servei de la comunitat», que promogueren «els drets humans», que enfortiren «les llibertats» i que ajudaren «a promoure les causes de la pau i de la justícia».

Cinquanta anys més tard, el text de Tarancón és com una declaració programàtica d’allò que el poble espanyol anhelava en la història que s’obria després de quaranta anys de dictadura. Tarancón exigia, sense més excuses, l’inici d’una etapa democràtica «justa socialment i equilibrada econòmicament». Havia arribat l’hora, com demanà Tarancón, d’obrir un nou camí, en el qual «cap forma d’opressió no esclavitze a ningú», en un Estat en què «tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes». Aquestes paraules de Tarancón, plenes de saviesa i de visió de futur, volien animar el rei perquè acabara amb un uniformisme estèril i empobridor.

Tarancón acabà l’homilia demanant una «autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau àmplia i fecunda en la qual tots puguen créixer i progressar». Tarancón, que volia que la política no fora només per a alguns, demanà la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i sindicats i la implicació de tothom en la vida del país. També demanà fomentar el pensament crític que s’expressara en una pluralitat que havia de ser acceptada.

Amb el seu exemple, el cardenal Tarancón demostrà que un cristià podia ser-ho, sense ser necessàriament de dretes, i que, per tant, un creient podia ser d’esquerres, cosa que no va admetre mai el nacionalcatolicisme. Fa cinquanta anys, amb la seua homilia, aquell cardenal valencià obrí una nova etapa en la història d’Espanya i en la de l’Església, per posar fi a l’asfixiant nacionalcatolicisme.

Revista Saó Núm.518, pàg.8. Novembre 2025.