Hooligans de la política

«Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics»

Joan Fuster

En aquestes pàgines hem repassat alguns dels personatges més menyspreables del panorama polític valencià. Ens hem parat a pensar per què teníem un Cotino dansant per les Corts, com pot ser consellera una persona que demana perdó per parlar en valencià, de quina matèria està feta la pell i les entranyes d’algú com Rafael Blasco. Atacar l’enemic comú genera un cert consens arran de l’esquerra òrfena i desarrelada del País Valencià, que encara va a les palpentes, imaginant un futur impossible amb els ulls embenats. I si ens posem per fi davant l’espill?

Abans, però, haurem de fer una reflexió. De la mateixa manera que Fabra no levita i necessita un sòl i un lloc on recolzar-se –per molt insubstancial que siga, per molt que tinga el pes d’una ploma a Madrid–, a Rita Barberá o Alfonso Rus no els aclamen riures enllaunats d’estudi de televisió: hi ha gent allà. Hi ha persones de carn, i ossos, i cabells i suor i brutícia sota les ungles que no només els voten, sinó que fan d’obedients i molt insistents altaveus, que es transmuten en megàfons sense llavis ni ulls, tan sols amb una coda apresa a còpia d’argumentaris precuinats. Que no aplaudeixen idees sinó persones, que s’alcen per a animar el seu equip, uns molt definits colors. El Partit Popular, d’això hem parlat moltes vegades, no governa per imposició divina, sinó per mandat terrenal: els nostres conciutadans –potser fins i tot vosté– l’han votat. Però més important encara que les urnes ha sigut l’ecosistema de hooligans de la política que han possibilitat aquesta pervivència, aquesta mirada acrítica i gens valenciana sobre els estralls de la marea blava al nostre país. Una volta, a Twitter, vaig llegir a Feliu Ventura que «El problema de molts partits polítics és que no tenen militants, tenen fans». No podria estar-hi més d’acord. Més enllà del debat propi de la ciència política –per què donem suport a la possibilitat del dissens dins dels partits, però reprovem el fet que hi haja desacords públics dins la mateixa formació?–, caldria preguntar-se: són els únics fans radicals aquells qui trobem a l’altra bancada? Tornem a l’espill.

A l’horitzó s’albira el canvi. És ja una cosa tangible, amb olor de taronja madura, d’aquelles que queden al camp després d’haver collit les dels arbres. Una flaire de cosa sabuda, de cosa esperada, que hem deixat podrir fins que el moment –de menjar-nos la fruita, de canviar les cadires institucionals– pareixia ja inevitable. Ho tenim tan a l’abast de la mà que ni tan sols considerem la possibilitat de no pegar-li mos.

I tanmateix, l’espill ens diu que hi ha molts hooligans que no van vestits de blau. Que hi haurà galtades per menjar-se un galló de taronja en descomposició. El 2015 és un any de canvis, i això ningú no ho pot negar –perquè fins i tot l’immobilisme seria un canvi. El que cal, però, és entendre que compartim tics, defectes, rancúnies i miopia amb la nostra Nèmesi política. Que la il·lusió de la lluita conjunta és un miratge. Que caldrà generositat, saber veure més enllà, empatia a cabassos, però també un molt esmolat bisturí per a dissecar-nos davant de l’espill. Que tot el que fem no pot ser fantàstic, sideral, meravellós i transparent com l’aigua d’una font. I que, tot i això –o potser justament per això‒ hem de mirar més enllà i saber que estem al mateix costat.

Fa un temps, en una d’aquelles converses 2.0 que s’allarguen durant hores, algú qui sempre havia dansat al voltant de la difusa línia que separa els amics i els coneguts –això és: que no era ni una cosa ni l’altra‒ em va dir, quan vaig intentar tancar la conversa apel·lant que compartíem objectius i valors: «Andreu, recorda que tu i jo no estem del mateix costat». Em vaig quedar glaçat. Ens havíem allunyat en la vida i en la política, i no sabria dir qui s’havia desplaçat més; és possible que fóra jo. Però, al meu entendre, continuàvem estant en allò que se’n diu «la mateixa banda», i és que volíem les mateixes coses en un ordre lleugerament distint, aconseguir-ho transitant per dos camins paral·lels que, això sí, arribaven a la mateixa destinació. Així ho entenia i així ho entenc, i potser, que sempre existeix eixa possibilitat, era jo qui estava equivocat.

Mai no ens han calgut, però en 2015 els hooligans de la política seran més sobrers que mai. Ens caldrà interioritzar el pensament crític i fer molta, moltíssima autocrítica; canviar-nos les cadires, seure en una habitació plena d’espills i llançar ben lluny el megàfon. Estrenar un bloc on anotar tot el que volem canviar, el perquè de tot plegat. I escriure amb un llapis, que sempre podrem esborrar allò que havíem subratllat com a grans veritats.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 401, corresponent a febrer de 2015