L’hort dels cirerers

Sant Jordi ens sorprén enguany a Barcelona. La coincidència de la diada amb la Pasqua en què Alcoi celebra també la seua particular Glòria deu haver produït més d’un desajustament en el rellotge biologicofestiu de la població, esperem que sense conseqüències greus ni irreversibles. A nosaltres l’atzar del calendari ens envolta de llibres i roses santjordianes a cada cantonada, sardanes a la catedral i un parell d’espectacles teatrals de molt bona factura: L’hort dels cirerers, de Txèkhov, pel Teatre Lliure sota la direcció de Lluís Pasqual, i el musical T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré! al Poliorama. En tots dos muntatges hi participen actors alcoians -Pep Cortés i Xavi Mira, respectivament-, excusa perfecta per reunir-nos a l’eixida del teatre i estirar la nit en animada conversa al cafè-restaurant Raval, molt a prop de les Rambles. Si quan dos bascos es reuneixen el primer que fan és cantar, una colla d’alcoians a Barcelona, i més en dia de Sant Jordi, difícilment es sostrauran a la temptació d’entonar una oda a la pàtria que en ocasions pot transformar-se en una elegia d’exili, a pesar que la salsa humana es complementa amb una violinista brasilera, una psiquiatra de l’Empordà i una poeta saguntina ja avesada a la topografia de la saudade alcoiana, paraula que malgrat tot convenim a considerar com a intraduïble.

Amb L’hort dels cirerers hem assistit a un d’eixos raríssims moments d’autèntica màgia en què l’universal de la pèrdua i del trànsit incert, nascuts de la ploma del gran autor rus, s’agermana amb el particular de la situació d’un grup teatral i el seu espai físic, el Lliure, instal·lats al cor del barri de Gràcia des de fa un grapat d’anys, i que han propiciat alguns dels moments més brillants del teatre català contemporani, avui embarcats en un procés de transformació que no s’acaba de concretar. Per qui ha pogut veure la pel·lícula de Louis Malle Vània al carrer 42, aquesta peça del Lliure, servida en safata de plata per una incommensurable Anna Lizaran i una posada en escena i una direcció impecables, és una aventura difícil d’oblidar. De la proposta polifònica de Txèkhov i el seu delicadíssim retrat d’una societat i una forma de vida que es transformen i van deixant en els dits dels seus protagonistes el polsim alhora amarg i dolç de les papallones, la colla d’alcoians en “exili”, i amb la humil saviesa que donen les distàncies, pot extraure’n el suc preciat de la tragèdia i la comèdia, sense que entre l’una i l’altra s’hi establesca una frontera nítida, i traduir-lo a les peripècies per què ara mateix navega el vaixell de la seua ciutat, empetitida i definida amb contorns molt més precisos des d’aquesta altra ciutat germana, vertiginosa i heterogènia, que també fa de Sant Jordi del Drac una excusa que es vist amb pètals de rosa i de lletra impresa, de teatre amb entrada a mig preu, de diada grossa. I sentir que un hort de cirerers que floreix cada primavera pot transformar-se en un solar ple d’edificacions anodines. Com la vida mateixa, insondable, plena d’adéus i de troballes.

25 d’abril de 2000.