La revista degana en valencià

I ara, què fem?

26/09/2022

Estem vivint una situació molt complexa, i sovint la sensació és que anem cap a un abisme. Centrant-nos en l’àmbit econòmic, portem tres crisi encadenades: la de 2008, la de la covid-19 i l’actual, en la que estem entrant. Cadascuna diferent de l’anterior. L’actual no sabem com anirà, però tot apunta a una transformació estructural i possiblement un nou model d’acumulació, amb equilibris encara per definir.

La situació és nova i no tenim un model clar de resposta, però una lliçó de les dues crisi més recents és que, i així ho constaten diferents estudis de l’OIT, la recuperació no ha tingut la mateixa intensitat en tots els països i darrere d’aquesta evolució diferencial en part està l’estructura productiva i en part les polítiques aplicades. Els països que varen optar per una gestió més activa de les crisi isqueren millor i més ràpidament de la situació. Dit d’una altra manera, confiar en el mercat i l’austeritat com a solució als desequilibris no s’ha mostrat eficient, sinó que cal incidir sobre l’estructura productiva i fer un ús intens de la política pública. La situació actual no és igual, però sí que podem apuntar algunes idees temptatives a partir d’aquesta reflexió per obrir el debat de què podem fer.

En primer lloc, l’escenari actual és molt incert i això genera dos perills. Un, la passivitat o mirar a receptes anteriors com a solució; l’altre, tindre actuacions erràtiques en funció de com canvien les circumstàncies. Ara es fa més necessari que qualsevol política tinga uns objectius a mitjà i llarg termini clars. El debat no és sols a escala nacional, sinó que el territori ha de jugar un paper clau, posicionar-se. Per exemple, ara per ara les ajudes europees no estan acompanyades d’un pla estratègic global a mitjà i llarg termini definit territorialment.

En segon lloc, la covid-19 i la guerra d’Ucraïna han posat de manifest la vulnerabilitat de les economies europees. Crec que això és una oportunitat per a reconduir el model cap a dins i posar en aquest canvi el treball i la sostenibilitat ambiental en el centre. No és sols crear ocupació, sinó que siga de qualitat, i la sostenibilitat no pot ser sols reduir el consum de combustibles fòssils sinó replantejar tot el model productiu i la vida quotidiana. Tot aquest canvi, a més, hauria de ser des del territori i amb diàleg social. Al respecte hi ha coses que no podem oblidar. A saber: la sortida de la crisi no pot ser guiada pel mercat i dissenyada sols per les empreses independentment de la societat. Canvi de model productiu no és només canvi sectorial i productivitat; també és canvi de rendes i millora de condicions de treball i de vida. Estructura productiva no és només indústria; també terciari i sobretot de cures. Aquest camp d’acció és clau, tant per a la creació d’ocupació com per a la millora social.

Els temps actuals semblen la fi del món, però la realitat que vivim no és impossible de modificar. La situació actual ens està mostrant els límits d’un model que possiblement ja estava caducat i no ens n’havíem adonat. Agafem els límits i pensem el que en economia s’ha dit moltes vegades: les crisi són les grans oportunitats de transformació. Això sí, fem política perquè siga per a millor.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top