I ara, què?

I ara, què?

Són tantes les realitats polítiques que han canviat en els últims trenta dies que resulta molt complicat fer-ne una anàlisi exhaustiva, que ja en tindrem temps. Però, la realitat, ens agrade o no, és clara: al País Valencià tenim un govern de la Generalitat presidit pel Molt Honorable Carlos Mazón, amb una presidenta de les Corts de l’extrema, extrema dreta, amb totes les grans institucions valencianes i ajuntaments grans en mans del PP. És la democràcia.

Ara bé, tenim motius per a estar preocupats els que estimem el País Valencià i la seua llengua? Els tenim tots, perquè els anuncis i les accions que ja han començat a fer són dels que fan feredat, i no cal citar-les perquè ens les sabem.

I què podem esperar i fer? El dia 23 de juliol va haver-hi eleccions generals a Espanya, i es poden tindre dos pensaments: el govern valencià ha dit i ha fet el que volia, sense pensar en elles, en les eleccions. Els resultats poden fer reflexionar, i tal vegada aturar una miqueta la barbàrie amb què havien començat. També podria augmentar-la, i esperem que no. El més important seria que el trellat començara a substituir l’ímpetu irracional i la burrera acientífica que han caracteritzat les primeres setmanes dels nous governs, i si pot ser que deixen el valencià en pau, que no l’utilitzen, com sempre han fet, com a arma llançada a la intel·ligència dels qui no pensen com ells. Confiem…

 

23 de juliol
Feijóo guanya les eleccions, però les perd. Pedro Sánchez perd les eleccions, però les guanya. Abascal perd per golejada. Sumar està i, malgrat tot, podria ser que el govern continuara en mans del PSOE. I, això, ningú no s’ho podia imaginar.

Amb la que ens estava caient, amb una festa de la dreta i de l’extrema dreta, amb pensaments que els feia dir que estaven molt a prop de la majoria absoluta i que no els faria falta ni els del senyor Abascal, la realitat els ha colpejat de tal forma que encara estan recuperant-se. Novament, Pedro Sánchez ha demostrat que no és un corredor de fons, sinó un supervivent polític que va ser capaç de veure que l’avançament electoral podia ser una bona salvació, i ho ha tornat a aconseguir. Ha passat de ser un cadàver polític que sols calia soterrar a estar en condicions –molt difícils, però en condicions– de poder tornar a governar.

Aquestes eleccions han servit també per a aturar, d’una manera radical, la realitat de l’extrema dreta, que ha obtingut uns resultats molt, molt baixos, que ni ells mateixos es podien imaginar, més encara quan a Europa hi ha un revifament dels governs ultra, i això està molt bé per a la democràcia.

I per acabar d’arreglar-li-ho a Feijóo, just quan estava al balcó de la Calle Génova, els militants concentrats comencen a cantar «Ayuuuso, Ayuuuso». La carussa del senyor gallec era una radiografia del sentiment general del PP: han guanyat per poc més de 230.000 vots, però la desfeta ha estat bestial. I sí, les espases estaran ja esmolant-les.

Tornant a casa nostra, tal vegada el senyor Mazón, amb sols 73.000 vots més a la comunitat autònoma, analitze els resultats i no oblide que ell també té persones «de la seua màxima confiança» que tenen els ganivets esmolats? Serà possible aturar la burrera i la irracionalitat?

Editorial del número de juliol 2023 nº493