I com de lluny queda Alacant?

A les acaballes del 2022, any Joan Fuster, el novelder Antoni Rico (1979) ens ha delectat amb el seu llibre Alacant queda molt lluny! Joan Fuster i el sud d’Alacant (Ed. Llibres de Frontera, 2022). Rico, historiador i antropòleg de formació, forma part de la nissaga d’excel·lents lectors de Fuster, amb contribucions que han ajudat a fer una revisió crítica dels conceptes principals del nacionalisme valencià.

L’edició eixuta del llibre, que entenem que respon a limitacions econòmiques i temporals —per a arribar a temps de l’efemèride de l’any Joan Fuster— li dóna un aspecte casolà al text, que no obstant és d’un gran interés, qualitat i rigor. Com el mateix autor indica, l’obra és el resultat d’un treball que planteja radiografiar la relació de Fuster amb Alacant, tant com a persona com a ideòleg, a partir de la tasca que ja havia dut a terme el recentment desaparegut —en 2018— periodista i militant valencianista alacantí Ismael Belda.

El pròleg, escrit per l’exconseller i històric militant d’EUPV Manuel Alcaraz (Alacant, 1958), confirma la perspectiva que té la societat alacantina políticament conscient de la figura de Fuster: Alacant va ser una pedra en la sabata del projecte nacional fusterià, bastit en elements històrics i, sobretot, lingüístics en un moment (l’Alacant de 1940 en endavant) que la ciutat pareixia trobar-se allunyat del seu passat i la seua llengua.

Joan Fuster va tindre el seu primer contacte amb la ciutat d’Alacant a través del seu amic José Albi. Son pare, Francisco Albi, va ser un polític dretà durant la República que, gràcies als seus mèrits militars durant la Guerra Civil, va ascendir promptament en l’escala funcionarial franquista. Després de ser destinat a Bilbao, passà a formar part de la Diputació d’Alacant. José Albi es traslladà a la ciutat i aprofità la posició paterna per a publicar —imprimir— una revista literària, Verbo, des de la qual es pretenia difondre literatura catalana al territori valencià.

Si el relat iniciàtic de Fuster i Alacant comença amb una amistat, és encara més determinant per al desenvolupament d’aquesta història l’enemistat amb Vicente Ramos (Guardamar del Segura, 1911-2011). Vicente Ramos va ser deixeble de l’historiador i arqueòleg Francisco Figueras Pacheco i va ser el gran tòtem de la cultura oficial del règim a la ciutat. Per cert, Vicente Ramos possiblement fon l’alacantí més destacat al partit Unió Valenciana, i arribarà a ser diputat al Congrés per la circumscripció alacantina entre 1982 i 1983, quan va abandonar l’organització.

L’enemistat personal va mudar en una enemistat de caràcter polític. Ramos tenia una personalitat megalòmana, que va acabar al final de la seua vida consumit pel seu propi èxit, fins al nivell de ser censurat en el diari Información: capçalera principal de la ciutat encara als nostres dies, antic organisme d’informació de la Falange. Ramos va articular l’oposició més descarnada contra l’autor en la versió local del blaverisme a la ciutat: el sudestisme.

La intenció de Ramos era fer de Verbo una revista més «alacantina» segons els seus criteris. Era cert que la relació de Verbo amb Alacant era més tost circumstancial. Però les exigències de Vicente Ramos suposaven cessar la publicació de literatura en català i, en fi, assimilar-se al discurs cultural del règim franquista, elements inacceptables per a Fuster. L’enemistat entre aquests dos tòtems culturals va ser constant, virulenta i vocal fins que tant Fuster com Ramos van desaparéixer de l’escena pública a finals dels anys 80.

Més enllà de l’enemistat, la retirada dels Albi d’Alacant i el desenvolupament del pensament de Fuster en els elements culturals i històrics va fer que aquesta ciutat s’allunyara més i més de l’imaginari de país que ell volia construir. El llibre analitza el Misteri d’Elx com a contrapunt necessari a l’hostilitat que exercien Alacant i, sobretot, Oriola i el Baix Segura: Fuster, gramscià empedreït, quedava embadalit per aquell caramelet de religiositat popular, llengua i una tradició ancestral; en termes sociològics, identitat, tradició i sentiment comunitari al sud.

El debat fusterià del sud se centrava al voltant de la legitimitat de la participació d’una regió aparentment hostil al projecte nacional. El suecà era plenament conscient que el País Valencià no es podia construir sobre la base de la imposició del projecte polític. Si bé de vegades podia pecar d’essencialista, basant la nació en la revellida estructura de nació-llengua i nació-història, mai no va ser imperialista, com se’l va acusar des de l’espanyolisme. Estava disposat a renunciar d’un tros del país si això suposava salvar la part més «fidel».

Aquest, realment, va ser el problema de Fuster. El sentiment de renúncia, d’apèndix. Si Alacant era incòmoda de renunciar, ja que el seu passat més immediat permetia retrobar-se amb la seua «essència», Oriola era poca cosa més que una erupció cutània, una cosa que estava allí i que més valia llevar-se-la d’enmig. D’aquest sentiment de renúncia s’alimentà el discurs originari de Fuster sobre Alacant. La renúncia, a més, no naixia de l’amistat i la comprensió, sinó de l’antipatia.

Antoni Rico constata que l’antipatia per Alacant (i, en general, el sud valencià) en l’autor suecà veritablement existia, i era visible a les seues obres com El País Valenciano (1960) o la posterior guia Alicante y la Costa Blanca (1965), monogràfic de la zona prou menys conegut. Però també destaca que aquesta antipatia venia alimentada per dos factors.

D’una banda, la desconeixença sobre la història profunda del sud valencià, sobre la qual la història oficial havia imposat un únic relat, parcial i afí als interessos del discurs unionista (és a dir, castellanista: l’èmfasi desmesurat en la conquesta d’Alfons X hi jugava, per exemple, un element essencial). És cert que calia encara arribar a 1997, per exemple, perquè el professor Brauli Montoya publicara el seu treball essencial Alacant: la llengua interrompuda. Una obra fonamental que va trencar amb la lectura essencialista del trencament de la transmissió lingüística a la ciutat, que va començar molt abans de l’arribada de la immigració massiva, en la dècada de 1870.

Així, el discurs fusterià exagerava la importància de fets històrics com l’annexió de Villena —ignora sempre Saix— a posteriori a la província d’Alacant, quan van ser aquests municipis qui motu propio van decidir-la per la seua relació comercial secular amb la vall de Biar; o qüestionaven la valencianitat («catalanitat») d’Oriola o els illots lingüístics d’Asp, Monfort del Cid o Elda, tot desconeixent que històricament —fins al segle XVIII— parlaven valencià. Tots dos són exemples de les limitacions de basar la nació en un relat historicista i lingüístic: la falta de maduresa dels estudis històrics del poble valencià.

El segon factor són les enemistats personals. Una personalitat com Fuster atreia personatges i els repel·lia amb la mateixa força i violència. És una qüestió de física, allò de les forces centrípetes i centrífugues. Cada vegada es reconeix més el paper de les qüestions personals en el conflicte establert entre Xavier Casp i Fuster —hom parla, fins i tot, de despit amorós—. En concret, l’enemistat personal i mútua amb Vicente Ramos va servir com a catalitzador del conflicte ideològic i territorial que cadascú defensava, impedint un debat productiu sobre la qüestió.

Hem destacat el més essencial del contingut del llibre entre els capítols primer a cinqué. Aquesta part del llibre exerceix de visió panoràmica del pensament de Fuster d’Alacant i el sud en Joan Fuster com a individu. L’antipatia no impedirà Fuster d’interessar-se per les polèmiques locals, com ho demostra la correspondència amb la cèl·lula valencianista alacantina posterior. Aquest sisé capítol forma aproximadament la mitja part del llibre més interessant: la relació entre Fuster, Ramos i un nucli de valencianistes establert a la ciutat.

Mentrestant, aquesta primera part del llibre serveix per a confirmar la idea de l’antipatia de Fuster cap al sud valencià (no exempta d’alguna contradicció, com l’admiració fusteriana per Azorín). En la pròxima part del llibre, no obstant això, se’ns mostra que Fuster no va renunciar a la batalla al sud, malgrat la seua posterior derrota. El fracàs del moviment valencianista a Alacant té molt a veure, com observarem, amb les circumstàncies sociopolítiques de la ciutat: la desarticulació d’un teixit social que ja havia sigut feble durant l’època del liberalisme, l’estructura oligàrquica del poder i la desorganització política i ideològica d’uns elements que si bé destacaven pel seu convenciment, també patien d’una inadequada visió estratègica.

En la part anterior de la ressenya observàvem la radiografia del pensament de Fuster pel que fa al tema de la «qüestió d’Alacant». La fermesa del pensament suecà, fruit més de la reacció que de l’afirmació, va solidificar-se al conjunt dels Països Catalans l’estructura mental de la nació com a element històric i lingüístic: el pes d’unes tradicions que a Alacant apareixien, com a molt, esborronades, com a restes melancòliques del passat, el record llunyà com a lligam feble amb la nació possible.

Però a la ciutat vivien diversos elements que, amb graus diferents d’implicació, se situaven dins l’òrbita fusteriana. Aquestes persones, a través de la correspondència, comunicaven a Fuster els vaivens de la política cultural i «nacional» d’Alacant, les polèmiques que Vicente Ramos protagonitzava al diari Información, els moviments del sud-estisme… Aquesta relació teledirigida de Fuster els va valdre l’epítet «Fuster & Co» per part de Vicente Ramos, un apel·latiu que apareix moltes vegades als llibres.

La nòmina de noms que apareixen esmentats al llibre és extensa: Enric Valor, Bernat Capó, Vicent Gonzàlvez Montoro, José Vicente Mateo, Jordi Valor, Emili Rodríguez-Bernabéu, Lluís Alpera… una llista de personalitats que, amb major o menor freqüència, van mantenir una certa correspondència i un contacte amb l’escriptor. Algun d’aquests personatges establiren una correspondència en un principi de fort caràcter, diguem-ne, «barraquer», colpejant en la premsa i les tertúlies locals amb més força que cap.

José Vicente Mateo, Emili Rodríguez-Bernabéu i Lluís Alpera, en canvi, serien els principals elements amb un impacte més profund a la ciutat, si és que aquell reduït nucli, aquella cèl·lula revoltada, podia influir gaire en la diminuta i corcada estructura cultural alacantina. Persones amb una certa inquietud literària i cultural, que havien tingut accés a la literatura en català i que volien participar en el debat territorial i identitari d’Alacant.

José Vicente Mateo (Jumilla, 1931-2001) va ser un treballador de banca murcià que es va traslladar a Alacant per motius estrictament comercials. Pot resultar estranya la contribució al fusterianisme d’un murcià que es menejava pels mateixos àmbits bancaris que bressolaven i alimentaven les idees sudestistes. L’interés literat de José Vicente el va dur a ressenyar negativament El País Valenciano (1960), tot adduint que l’etiqueta de «català» no feia cap favor a cap construcció útil a Alacant, i encomanant Fuster que abandonara aquesta direcció.

Malgrat aquesta inicial direcció a favor dels interessos de Ramos, Fuster va quedar seduït per l’enginy del jumellà i anà a visitar-lo a sa casa, quedant sorprès en trobar entre les seues lectures alguns clàssics de la literatura catalana, fet que el va sorprendre positivament. José Vicente Mateo també va entrar en conflicte amb Vicente Ramos: primer pel talant autoritari d’una persona que considerava superficial; després, per la seua influència gegantina en l’àmbit literari alacantí, que arribà al punt àlgid en un moment en què Ramos va rebre un premi literari per una investigació que José Vicente considerava plagiada de Francisco Figueras Pacheco.

La visió política de Mateo va anar a poc a poc impregnant-se de la imatgeria fusteriana, si bé ell sempre desconfià de la recepta. Foraster i oriünd alhora, li permetia extraure unes anàlisis sucoses de la societat alacantina: per exemple, encertà en concloure que Alacant patia un esquifiment cultural transversal, fruit de l’estructura social oligàrquica de la ciutat: els governants municipals es conformen d’una nissaga de comerciants i botiguers més preocupats de la qüestió dels diners que la dels llibres.

Aleshores, l’alcalde era Agatángelo Soler Llorca, farmacèutic i nebot de José Soler, el «Catedràtic Soler» que feu una xicoteta fortuna a través d’investigacions químiques arreu d’Espanya, i que participà en l’empresa de construcció del barri de Benalua. Però no només els alcaldes franquistes participaren d’aquesta endogàmia de mercaders: fins i tot l’esquerrà Llorenç Carbonell formava part d’aquesta petita burgesia menestral. O, segles ençà, la família Escorcia feia saltar pels aires el món polític de l’època foral, quan es converteix en la primera família d’origen foraster, naviliers genovesos residents a la ciutat, en assolir la batlia municipal.

Davant aquesta barreja d’ingenuïtat i alhora coneixença, Fuster pensà que Mateo és l’home ideal per a escriure un llibre sobre la qüestió alacantina, que nasquera des del «terreno». Buscava un document legitimista. El llibre, Alacant a banda (1966) va ser publicat a una editorial creada ad hoc, anomenada Edicions d’Aportació Catalana. Si la publicació de l’opuscle va ser rebuda amb satisfacció, l’anàlisi i les conclusions van ser un gerro d’aigua freda damunt de les pretensions fusterianes, perquè Mateo va ser cru en l’anàlisi i les conclusions que n’extreia.

Fuster es va haver d’engolir la fel de l’assumpte, no sense abans desfogar-se en un pròleg tan cruel que el propi Mateo (i la seua amistat, Manuel Badenes) van haver de censurar per excessiu. Davant d’aquesta decepció, la relació entre José Vicente Mateo i Fuster es va refredar amb el pas dels anys. José Vicente Mateo va quedar defensant des del PCE, en un destacable exercici de coherència, les tesis fusterianes oposant-se a l’aprovació de l’article 143. Però la figura de José Vicente Mateo resta encara per assimilar en tota la seua profunditat.

Les altres dos figures cabdals del fusterianisme alacantí són Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant, 1940) i Lluís Alpera (València, 1938 – 2018), que van desenvolupar una gran part de la seua acció política en els anys de la transició, i van ser artífexs de l’intent de represa lingüística i cultural a la ciutat d’Alacant durant l’època de la Transició, a l’Ajuntament d’Alacant dirigit pel socialista Lassaletta. També van ser clau en la formació d’una càtedra de català al Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant, futura llavor de l’actual departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.

Malgrat l’escàs ressò dels esforços de Fuster, l’autor de Sueca sempre va intentar portar endavant polítiques culturals al sud; sense que això suposara un matís en la seua postura de llunyania i desànim pel tot el que aquest representava. Fuster va exhaurir les seues últimes forces, per exemple, en un premi Arniches de teatre en valencià que va quedar desert en la seua primera edició; antecessor de l’actual Premi Evarist García de Teatre Breu promogut per la Diputació. D’aquesta època tenim també altres èxits com la dessús dita facultat.

El caràcter fragmentari i cel·lular del col·lectiu valencianista a Alacant impediren generar una transformació més profunda de la realitat de la ciutat; però val a dir que tot no va ser culpa d’aquest grup —si bé tampoc seria just exonerar Fuster d’una falta d’estratègia més enllà de pegar pals de cec allà on podien—. D’una banda, la victòria de l’espanyolisme en la Batalla de València va suposar la desfeta dels elements més fusterians al Congrés i a les Corts Valencianes, primer amb la maniobra d’UCD i després amb la del PSOE nomenant Joan Lerma —un fusterià de formació que, en el moment de la veritat, va escorar-se cap a posicions més moderades.

D’altra banda, Lassaletta formava part d’una d’aquelles famílies de propietaris d’Alacant que havien mantingut el poder secularment. L’aforisme de Fuster que diu que «el poder canvia de mans, però rarament vacil·la» es feia realitat: amb l’alcalde Lassaletta no es va produir cap canvi de profunditat en el teixit social alacantí, fet que va aigualir qualsevol intent de política lingüística seriosa a la ciutat ja des del començament. Tot plegat, les propostes polítiques fusterianes, si benintencionades, suposaven una planificació política massa avançada en una ciutat excessivament endarrerida en aquestes qüestions.

Amb un capítol que clou amb la figura d’Antoni Bru i Gómez (València, 1917 – Elx, 1981), advocat valencià d’ascendència il·licitana que va ser el principal artífex de la represa lingüística, cultural i nacional a Elx, el llibre finalitza amb un breu pròleg de Marina Macià, activista a aquesta ciutat del sud.

Malgrat l’escàs ressò dels esforços de Fuster, l’autor de Sueca sempre va
intentar portar endavant polítiques culturals al sud; sense que això
suposara un matís en la seua postura de llunyania i desànim pel tot el que
aquest representava. Fuster va exhaurir les seues últimes forces, per
exemple, en un premi Arniches de teatre en valencià que va quedar desert en
la seua primera edició; antecessor de l’actual Premi Evarist García de
Teatre Breu promogut per la Diputació; així com l’actual Departament de
Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, de referència en l’àmbit
actual de la catalanística.