I el guanyador és…

Ai, quins nervis, quina emoció, quant que tarden a obrir el sobre, quant que m’ha costat aplegar fins ací, hauran pogut apreciar la meua feina, qui serà… serè jo? Supose que coses així passen pel cap de les dones que opten a premis d’aquells que tenen candidatures proposades i nominacions prèvies. Segons que es fan eterns i un nuc a la panxa que condensa mesos, anys, dècades d’esforç en un camp on se’n veuen poques, de dones.

Tot és molt difícil. Primer que res, cal ser suficientment cabuda com per a no perdre la il·lusió infantil de ser, per exemple, astronauta. Eixe dibuix en últim curs de preescolar –que se’n deia abans– que et retratava sobre fons negre tacat de llumenetes, amb un somriure d’orella a orella, els braços i cames tan oberts com els ulls, amb el trage complet, amb casc esfèric i un tub que t’unia a una nau que no es veia i que t’assegurava la tornada a l’altra esfera de la imatge, més blava que verda. Ara que el mires d’adulta et resulta agredolç. Estaves feliç, sola, allà dalt, flotant, la teua cara recognoscible dins d’un cos que et recorda el ninot de Michelin; més prim, això sí. Somrius per contagi. Quina gràcia. I, de seguida, quina ocurrència. Com se li passava pel cap a una xiqueta de poble que podria arribar tan lluny? El teu gest canvia. El somriure gira cap avall. El teu cervell torna on estava, bruscament.

Es lligen, per fi, els noms. El teu no. Ni tampoc el de cap de les altres dones que s’hi havien presentat. El nuc de la panxa passa a la gola. Però te l’empasses com pots. De fet, no tenies massa clar que posseïres prou mèrits com per a rebre el guardó. Potser siga cert això de la impostora: no que siga una síndrome, no, sinó que siga real. Centenars, milions de dones en tot el món fingint saber coses que no sabem, fingint fer feines que realment no sabem fem (com som capaces de fer coses sense saber fer-les?). Parlant foradat, que diem al meu poble, per no callar, sense saber ni el que estem dient. Opinant sense tindre ni tan sols una opinió, per absurda o rocambolesca o maldestra que siga.

En tot aquest temps has perseverat en aquelles il·lusions infantils, però només en part. La carrera que vas triar et podia haver portat a les estrelles, però vas optar per continuar investigant; una eixida molt més pragmàtica i realista, més factible per a tu. La mirada a l’univers, però amb bata blanca, digerint a poc a poc l’amarga nostàlgia d’un lloc on no has estat mai en un intent de transformar-la en alguna cosa de profit. Qui ha dit que descobrir coses en un laboratori sota terra no pot ser igual d’emocionant que eixir propulsada fora de l’atmosfera en una missió internacional? Tenies la meta clara des de xicoteta, però finalment decidires deixar la cursa abans d’hora. No m’estranya, bonica: el teu somni, més que cursa, era una marató amb obstacles. Molts, i molt alts. Del primer d’ells, no eres ni conscient quan vas acabar la carrera.

Aquell 29 de juny del 2008 ho vas veure clar, mentre et feies el cafenet per iniciar el final del cap de setmana. La revista dominical et va pegar una bona bufetada i sense avís previ. «El primer hombre en la Luna pudo ser una mujer», escrivia Jordi Soler a El País Semanal. De pasta de moniato. Les millors qualificacions en les proves físiques i psicològiques, el millor currículum, la millor persona possible per a l’expedició del Mercury 7 era una dona, Geraldine Cobb. Però la junta directiva de la NASA la va descartar a ella i a les altres dones que va proposar l’aleshores director de l’àrea científica, Randolph Lovelace. Al remat, sis homes de sis llocs disponibles. Com és que no n’havies sentit parlar fins aquell moment?

No és la primera volta que passa. Ni en una expedició espacial ni en uns premis. Ple al mascle. El 100 % de la quota, com diria Amparo Mañés. Les xifres són ben eloqüents. La teua candidatura es va presentar a uns premis que es lliuren des de l’any 1989. De les 35 edicions, 21 no han tingut cap dona guardonada, com enguany. Dels 186 premis donats, 165 han estat a homes, 26 a dones i 1 a una entitat. La primera no va aplegar fins al 1994. En dues ocasions hi ha hagut el mateix nombre de premiats que de premiades, i només en un cas hem tingut més dones que homes: el 2017. Amb tot, això fa que el percentatge de dones que han rebut un d’aquests premis és el 16,67 %. Totes les altres candidates serien també impostores, igual que tu? A més, el president del jurat ja ha dit que se n’haurien de presentar més, que no en sou suficients.

A l’Estat espanyol, les dones constitueixen, aproximadament, el 50,7 % de la població. Segons un estudi d’ESADE amb suport del Santander (dues institucions que no són precisament bolivarianes), la presència de les dones en els àmbits d’STEM (és a dir, ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s’ha reduït en els darrers anys de manera molt preocupant. Si la bretxa ja era significativa als anys 90, ara és, en alguns casos, encara pitjor. En 2024 –sí, 2024–, les xiquetes de 4t de primària se senten menys bones o que aprenen més lentament o que disfruten menys en matemàtiques, tot i traure millors notes en les proves d’accés a la universitat. En alguns graus, el percentatge d’estudiantes ha baixat considerablement; en d’altres ha augmentat, però la xifra total és menor. Sagnant és el cas d’Informàtica, la disciplina que probablement més marca el present i el futur: del 27 % hem passat al 13 %. Al món del treball, només el 5,5 % de dones treballa en aquests sectors, enfront del 13 % d’homes. Els estereotips de gènere es reforcen.

El jurat eren tots homes. Molts d’ells receptors d’un premis fundats en 1901 i que, de 965, han guardonat a 64 dones. És a dir, el 6,6 %. Encara podem donar-hi gràcies. Aleshores ho veus clar. Si et serveix de consol, quan he analitzat els guardons d’eixe premi que no t’han donat per escriure aquest article, només em sonaven els noms d’algunes dones. Feminisme poètic.

 

Revista número 594, pàgs. 48-49. Juny 2024.