I el teatre?

A finals del mes de juny escrivia en Fiestacultura que em trobava raonablement esperançat perquè el resultat electoral obria unes noves expectatives en la vida teatral valenciana. Recomanava fugir de la impaciència (comprensible després de vint anys de govern del PP) i deixar treballar els nous gestors. Ara, a les darreries d’agost, no és que haja canviat de parer, el que passa és que hi comence a tenir algun dubte. Espere, de tot cor, que no tinguen ja raó de ser quan aquest número arribe als quioscs. Per si de cas, i no trair-me a mi mateix, els expose ara, amb la confiança que no tinguen en realitat altra base sinó la meua tendència natural a l’escepticisme.

Els primers d’ells giren al voltant dels terminis i procediments per a la renovació tan delerada de les institucions culturals; el segon, sobre els equips humans. No cal dir que els primers són per a mi els fonamentals, encara que –com veurem– tots estan relacionats. Sobre aquells, em preocupa que a les portes de la nova temporada les coses estiguen, si fa no fa, com les van deixar els gestors del PP. Pot ser que la fórmula emprada per l’Ajuntament d’Alacant per a gestionar el Principal d’aquella ciutat (nomenament directe del gestor) siga millorable, però almenys la persona responsable té un inequívoc tarannà progressista (Francesc Sanguino) i uns grans coneixement sobre la vida teatral del nostre País, no sols d’Alacant. I una notable experiència. Tindrà temps, a més, per reorientar la programació i respondre a les necessitats del nostre teatre i la nostra cultura.

Al costat d’això em resulta força preocupant que continuem sense saber el destí d’eixe bunyol anomenat CulturArts; no fa res que, com desitge, es redacte un codi de bones pràctiques i s’assegure que les places de direcció artística seran cobertes mitjançant els corresponents concursos oberts de mèrits. I és que, mentre això no arribe, s’hauria d’haver deixat un missatge inequívoc de canvi; per exemple, amb la substitució immediata del seu director, nomenat pel PP. No és cap bajanada: perquè aquest continuisme (ara per ara) em fa preguntar-me per les programacions dels teatres de la Generalitat la propera temporada: ¿qui les ha confeccionades, com i per què? ¿Retornaran al setembre els exiliats del món del teatre valencià (ai, les llistes negres d’Inmaculada Gil Lázaro) o continuaran copant-les directors i autors amigables encara que alguns d’ells s’hagen apressat a canviar de jaqueta? En qualsevol cas, ¿quin missatge de canvi transmetrem amb aquestes programacions i amb aquesta manca de nous gestors? Cap, em fa l’efecte.

Dubtes, per cert, que no tinc més remei que fer extensius a l’equip polític encarregat de pilotar els canvis. Em sorprén, en efecte, que quan encara continuen en actiu alguns dels millors elements de l’equip de cultura que va posar dempeus durant els huitanta i primers noranta els governs socialistes, no s’haja recorregut a ells: d’experiència, en tenen a dojo i a molts nivells, no sols en l’àmbit local. I potser això és el que es necessita en la Direcció General de Cultura, i més encara quan la cultura serà un dels camps on plantarà batalla la dreta. De moment, la forma com des d’aquesta Direcció s’està gestionant el tema del Museu Sant Pius V deixa molt a desitjar… I això és, sens dubte, un símptoma preocupant.

Josep Lluís Sirera. Catedràtic d’Història del Teatre Espanyol a la UV

Article publicat al nº 407, corresponent a setembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar