I els valencians xalaren: premsa en valencià i valencianista durant la Segona República

I

La premsa en valencià esdevingué de masses abans de la Segona República. Grans tiratges, un llenguatge popular, una forta dosi d’espectacularitat. Eixa era la recepta del setmanari més llegit de tots els temps. Si no es deia La Traca era perquè no podia. Durant la dictadura, per la seua afició sicalíptica, desvergonyida, i pels seus afanys anticlericals, havia canviat de nom: primer La Sombra, després La Chala. Les metamorfosis de La Traca eren el parany de la seua subsistència i ampliaven el cercle dels traquers, una massa social que s’escampava per les ciutats i pobles del País Valencià i més enllà. A Alacant potser no tant, perquè ací hi havia El Tio Cuc. El seu director, Josep Coloma, havia adoptat l’estil traquer, però l’accent alacantí. Com a bon republicà –igual que Vicent Miguel Carceller des de La Traca–, havia entés que la llengua emprada per un periòdic era un instrument de mobilització. Els traquers i els cuquers intervenien en la societat civil i, per això, calia orientar-los. La Traca-La Sombra-La Xala era un expert en assumptes fallers; El Tio Cuc sabia més que ningú de la festa que havia contribuït a fundar en 1928: les Fogueres de Sant Joan.

Tot plegat, l’humor, la sàtira, era la bandera que empraven les classes mitges i populars per desplegar una agressivitat indolora –però no per això menys intencional– contra allò existent: la monarquia corrupta i intervencionista, l’enorme influència eclesiàstica en la societat civil i en la trama política, el caciquisme solapat al si d’una dictadura que havia fet bandera de la seua eradicació, l’escassa voluntat reformista dels poders públics, l’afany desmesurat de guany dels terratinents i els industrials a canvi de salaris baixos i males condicions de treball, etc. La Chala i El Tio Cuc, quan no podien parlar perquè la censura prèvia els mirava de prop, jugaven al gat i al ratolí amb la moral. La moral no és una broma, perquè és el territori privilegiat de la lluita per l’hegemonia cultural. Moralitzar és esculpir l’ànima. Menystenir les publicacions satíriques com un àmbit menor del periodisme és un error per tres raons: perquè es tracta de les publicacions més llegides i, en conseqüència, més influents; perquè van ser les úniques que es barrejaren amb la cultura popular, incidint sobre ella, fins i tot modificant-la.

La Chala i, en molta menor mesura, El Tio Cuc, van ser la representació de la premsa de masses a la València dels anys 30 del segle XX. Ni l’una ni l’altra eren publicacions nacionalistes, en el sentit polític fort del terme: no representaven opcions ideològiques o polítiques que volien fer congruent una presumpta nació valenciana amb un presumpte Estat valencià. Eren publicacions valencianistes i contundentment republicanes, inserides en la tradició blasquista, en la tradició del demorepublicanisme mobilitzador i engrescador.

II

Durant la Segona República, que al País Valencià va durar de l’abril de 1931 a l’abril de 1939, es van publicar 35 periòdics en valencià: deu vinculats a festes, art i tradicions (El Poble Fallero, El Fallero Republicano, La Semana Fallera, El Micalet, La Cremà, La Despertà, Valencia Antiga y Moderna, Ribalta, Lo Nostre, Ateneu Popular Valencià), cinc a qüestions educatives (Ibèria, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, Gent Menuda, La Gavina i Sombra), quatre satírics (Pim, Pam, Pum; La Barraca, La Tralla i El Tio Nelo), un d’informació general (Llevant, d’Algemesí), quatre literaris (Comèdies Valencianes, La República de les Lletres, Lletres Valencianes, Nova Cultura i El Vérs Valensiá) i deu d’informació política, més o menys vinculats a les formacions polítiques de l’època (El Camí, Acció, Esquerra, Full de Propaganda-AVR, La Bandera Federal, El País Valencià, Timó, El Popular, L’Hora i Avant).

Cap dels periòdics esmentats, cap, és rellevant des del punt de vista del tiratge. Poden tindre i tenen interés per altres qüestions, però no per la seua incidència ciutadana. Només hi ha dos exemples de periòdics que intentaren –i potser siga una paraula excessiva– imitar la gran premsa de masses. En l’àmbit dels diaris, u i l’únic: L’Hora. En l’àmbit de les revistes d’informació general, una revisteta algemesinenca, Llevant. Detenint-nos en les dues.

L’Hora és l’únic diari valencià escrit en català fins al 1939. El seu director era Emili Cebrián Navarro, que en 1923 havia sigut nomenat president de les Joventut de Lo Rat Penat i amb la proclamació de la República esdevingué president del Centre d’Actuació Valencianista; va ser signatari de les Normes Ortogràfiques de Castelló i, a continuació, esdevingué secretari de la Unió Valencianista, partit conservador, vinculat a la Lliga Catalana, a Francesc Cambó i als banquers i empresaris Ignasi Villalonga Villalba i Joaquim Reig. El diari aparegué el 7 de juny de 1936 i només llançà tres números (Gómez Mompart, 1992). El seu fracàs era el del partit al qual estava adscrit. La Dreta Regional Valenciana, que formava part de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), era el partit rotundament hegemònic en el camp conservador i el seu discurs regionalista satisfeia la major part del valencianisme dretà. La Unió Valencianista, transformada en Acció Nacionalista Valenciana (partit fundat en 1933 que aglutinava també el sector més nacionalista valencià de la Dreta Regional Valenciana), inspirava aleshores un altre periòdic, Acció: periòdic setmanal al servici de la Pàtria Valenciana, fundat en març de 1934 i que aleshores construïa un discurs ben proper al colpisme, afirmant, el 18 de juliol de 1936, que després de sis mesos de poder de l’esquerra en Espanya, la situació s’assemblava als «moments prerevolucionaris de Rússia» perquè «perilla l’existència de tota una civilisació de tipus occidental que en realitat no vol dir sinó cristiana» (Acció, any 3, núm. 112, 18/7/1936).

Llevant és quasi una anomalia. Dels 35 periòdics apareguts en valencià al País Valencià en el període que tractem, només cinc no van ser editats a la ciutat de València. El primer va ser Llevant, d’Algemesí, una iniciativa de Martí Domínguez Barberà, que pretenia donar informació local i regional, però que indefectiblement estava lligada a la ideologia del seu director, home vinculat a la Dreta Regional Valenciana. A més, només entre un 15 i un 20 % de la publicació estava redactada en valencià (Escartí, 2015). Els 10 números de Llevant són interessants com a prehistòria periodística del que després seria director de Las Provincias, però poc més. L’únic intent de publicar una revista d’informació general de volada va ser Semana Gráfica, editada a València entre 1926 i 1936. Editada íntegrament en castellà, no va poder véncer la penetració de les revistes d’informació general editades a Madrid, com ara Estampa, Crónica o Blanco y Negro.

III

Ni premsa diària, ni revistes generalistes en valencià que pogueren aproximar-se a allò que conceptuem com a premsa de masses. Això ens du a dues conclusions. En primer lloc, el valencianisme polític no va tindre l’empenta suficient com per a crear una onada favorable a la premsa escrita en valencià. En 1930 aparegué Acció Valenciana, «revista escrita per elements universitaris valencianistes» que mostrava com les restriccions a les llengües autòctones durant la dictadura de Primo de Rivera havia servit per acostar els diferents sectors ideològics del valencianisme (Perucho, 1934; Vallés, 2008). Va ser un miratge. En proclamar-se la República, el valencianisme polític va tornar a compartimentar-se. Sorgí, per l’esquerra, una Agrupació Valencianista Republicana (1930) que va evolucionar envers el Partit Valencianista d’Esquerra (1935) i un Partit d’Esquerra Republicana del País Valencià (1934), que finalment va convergir amb altres grupuscles en Esquerra Valenciana (1934, que també aglutinava el sector més valencianista i esquerrà del PURA blasquista); i una Acció Nacionalista Valenciana (1933), per la dreta, seguint el model democristià. Un valencianisme tan esmicolat a tort i a dret difícilment podia donar fruits poderosos. Diguem-ne que, com a molt, cal veure’l fixant algunes bases d’expansió cultural valencianista a través del Centre d’Actuació Valencianista, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o de l’Agrupació Valencianista Escolar. És cert que va sorgir un periòdic, El Camí (1932-1934), que va fer una aposta per vincular les diferents tendències del valencianisme i que va ser rellevant a l’hora, per exemple, de difondre les Normes de Castelló, però que va fracassar en l’impuls que va pretendre donar a la consecució de l’Estatut d’Autonomia.

La segona conclusió redunda en la idea força d’aquest article: l’univers de La Traca, tant en l’àmbit periodístic com en l’àmbit del valencianisme popular, va ser el vertader (i únic) impuls massiu durant la Segona República (Laguna i Martínez, 2016 i 2019). Vicent Miguel Carceller (Laguna, 2015), que en 1931 va decidir publicar La Traca en castellà i aconseguí conquerir el mercat espanyol, llançant, en algun número, més de mig milió d’exemplars, va mantenir el seu tarannà valencianista a través de La Chala: semanari festiu, se publica tots els disaptes (1926-1935), setmanari de gran tiratge. Però Carceller no només era premsa satírica d’audiències descomunals; era també una editorial (Editorial Carceller) disposada a donar la batalla cultural i una sèrie d’iniciatives convergents que construïen una cultura republicana, popular i mobilitzada, en valencià. De l’Editorial Carceller era la revista setmanal Nostre Teatro, que des de 1921 publicava sainets i obretes en valencià, en l’estela del mestre vuitcentista Escalante, i que eren les més representades en els escenaris valencians. Les taules parlaven valencià gràcies a aquesta iniciativa i d’altres de semblants, i cal tenir en compte que, amb els bous, el teatre era el principal entreteniment dels valencians dels anys 30. Encara que ja no es publicava, a Carceller havia pertangut, entre 1914 i 1921, El Cuento del Dumenche/El Cuento del Dumenge, un altre setmanari que publicava novel·les curtes en valencià, amb un impuls notable a una literatura inexistent fins aleshores en aquest gènere. Durant la Segona República, imitant El Cuento del Dumenge, es publicaren també algunes revistes literàries i les primeres de crítica literària (La República de les Lletres, Lletres Valencianes). Carceller, sempre a punt de noves iniciatives, va obrir un teatre al carrer de Pi i Margall: inicialment, en 1934, es va dir Nostre Teatre per raons òbvies, i en 1935 canvià de nom a Teatre Serrano.

Que la cultura del valencianisme republicà que va encarnar Carceller s’expressés, quasi sempre, en valencià gens normatiu, molt proper a la parla popular, li ha restat consideració. Els acadèmics i lletraferits han llançat aquesta fabulosa producció –l’única premsa de masses en valencià que ha existit mai– al calaix del popularisme i d’allò que el valencianisme postfranquista havia de superar. Potser no han entés allò que Bonilla o Bernat i Baldoví ensenyaren a Carceller: que si vols una cultura democràtica no pots allunyar-te massa d’allò més democràtic que hi ha, la llengua parlada, ni de l’esbarjo, que és un temps furtat al treball al si de les classes populars. I que, com feren Enric Valor a El Tio Cuc, o Carceller en El Cuento del Dumenge, sense una base educativa poderosa en llengua pròpia (que no n’hi havia), qualsevol intent de normativització ortogràfica s’ho havia de prendre amb serenitat i sense fer passar l’elefant a la terrisseria.

Bibliografia citada

Escartí Carrasco, Lluís (2015): «El català en la premsa local del primer terç del segle XX. El cas d’Algemesí», Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 6, 136-151. Doi: 10.7203/SCRIPTA.6.7826

Gómez Mompart, Josep Lluís (1992): «L’Hora: l’únic diari valencià en català», en Laguna, A. i López, A., Dos-cents anys de premsa valenciana. València: Generalitat Valenciana, p. 975-984.

Laguna Platero, Antonio (2015): Vicente Miguel Carceller. El éxito trágico del editor de ‘La Traca’. València: El Nadir.

Laguna, Antonio i Martínez Gallego, Francesc-Andreu (2016): La Traca: la transgressió com a norma. València: PUV.

Laguna, Antonio i Martínez Gallego, Francesc-Andreu (2019): «The satirical press and the struggle for cultural hegemony in Spain: a case study on La Traca, 1884-1938», Culture & History Digital Journal,  8 (1), 183-194. Doi: https://doi.org/10.3989/chdj.2019.015

Perucho, Artur (1934): «Els valencianistes republicans», La Rambla. Setmanari d’esports i d’actualitat, núm. 54, 6/04/1934.

Vallés Casanova, Santi (2008): ‘Acció Valenciana’ (1930-1931). La consciència desvetllada. València: AVL.