La revista degana en valencià

I L’ESCOLA QUÈ?

23/04/2020

Veus autoritzades i de procedències diverses –docents, psicòlegs, informadors…-, en reflexionar sobre el “confinament” que ens assetja i com “ocupar” als menuts -i no tan menuts-, dins de casa i durant tantes hores, deriven en consideracions envers el què cal i què es pot fer, per tal de “substituir” un espai i activitat insubstituïble, com l’escola:

  1. Que si amb el treball personal –“regirant” en el cas dels menuts i “recercant” en el cas dels no tan menuts- i, en qualsevol, cas posant-se a “pensar”;
  2. O compartint –treball-, amb els iguals –germans- o amb els pares o adults de la casa –també en la modalitat “on line”, els qui ja “teclegen”;
  3. També llegint –sobre paper o en pantalla-, activitat poc freqüent en la vida escolar ordinària, tot s’ha de dir;
  4. Preguntant –a uns i altres i a les pàgines de l’“ordenata”, que esdevé qui més sap de tots…
  5. I fent més coses que aparentment –només aparentment- no té res a veure amb la cosa escolar, com ara: “disciplinant-se” –o intentant-ho, si més no- en hàbits saludables, en el decurs del dia, com alçar-se a una hora prudent, atendre a la higiene personal amb més cura –ara que tenim tot el temps- i durant el dia, mans i rostre; acurant les formes a la taula, en gastar els coberts, les estovalles, mastegar bé, desparar taula, ordenar la nevera, “ajudar” a la mare a la cuina, col·laborar en la neteja de la casa, especialment en què l’habitacle de cadascú o l’espai d’estudi estiga presentable –el qui en tinga-…I tot un seguit de conductes relacionals, prou més complicades que d’ordinari, per la concurrència “amuntonada” dels habitants de la casa: deixar passar i no “ocupar” els espais i mobles quedant-se els altres “fora”; parlar moderadament i en veu audible, sense escridassar-se; escoltar i atendre els requeriments dels altres; no envair espais personals ni “agredir” amb sorolls ni músiques; compartir informacions o programes i dialogar amb la calma possible; ajudar i ser servicials en tot el que es puga… És a dir, afegir la dimensió afectiva a l’aprenentatge convencional d’assimilar només coneixements. Si, a més, s’ha hagut de lamentar alguna pèrdua familiar, normalment avis- pel coronavirus, encara se sumaria una dura experiència vital –i el subsegüent aprenentatge-, a les que vivim aquests dies, que també pot resultar altament instructiva.

O siga que del que es tracta és d’aprofitar –per allò de què “no hay mal que por bien no venga”- la complicada situació per la qual estem passant, per practicar –i aprendre- a viure i conviure, que potser hauria de ser l’objectiu principal de l’escola –i de l’institut i la universitat, òbviament-. Fa això, però, l’escola –i l’institut i la universitat- o prioritza els curricula i prou?

Aleshores el retorn a l’escola –que alguns pensem que s’ha de fer un esforç per aconseguir-ho, si les condicions de salut ho permeten, abans d’acabar el curs[1]– no serà fàcil, doncs la dinàmica –i les “coses” que s’han aprés durant el “confinament”- no acabaran d’“encaixar” en la mecànica habitual de l’escola, majoritàriament instructivista, més que no promotora d’actituds i hàbits formatius, de reflexió i de convivència.

Conte, doncs, en tornar a l’escola i posar-la en marxa, amb les mateixes rutines de sempre!

 

[1] Encara que això seria objecte d’un altre debat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top