I per què no s’ha fet res? El negacionisme del canvi climàtic

24/07/2020

Vam veure en el primer article que els efectes dels gasos d’hivernacle (GEH) en l’escalfament global eren coneguts fa més de 40 anys. Hem vist en el segon article que hi ha mesures factibles per a mitigar el canvi climàtic. Aleshores, per què no s’ha fet res?

Com s’ha pogut veure en la Cimera del Clima de Madrid del 2019, alguns dels països que més GEH produeixen, com els Estats Units, la Xina, Rússia, lʼÍndia, el Brasil o el Regne Unit, ni tan sols han fet acte de presència. Trump està fent que els EUA deixen els acords de París, dient que això entrebanca el seu creixement i que la Xina contamina més, la qual cosa és certa ja que amb un 29,5 % del total de les emissions anuals supera els EUA amb un 14,3 %. Estan seguits per l’Índia (6,8 %), Rússia (4,9 %), el Japó (3,5 %), Alemanya (2,2 %), lʼIran (1,8 %), Corea del Sud (1,7 %), el Canadà (1,5 %) i lʼAràbia (1,4 %). Però quan la Xina parla de les tones (t) de CO₂ per capita, les coses canvien: EUA, 16,1 t; Aràbia, 16 t; Canadà, 15,5 t; Rússia, 12,3 t; Corea del Sud, 12,3 t; Japó, 9,9 t; Alemanya, 9,6 t; Iran, 8 t; Xina, 7,7 t; Índia, 1,9 t. Per això, els països del tercer món es neguen a reduir les emissions de GEH atés que això pot dificultar el seu desenvolupament i que la responsabilitat dels països rics és major. I així, entre uns i altres, es juguen el futur de la Terra. Però si mirem el percentatge de CO₂ acumulat des del començament de la industrialització en 1850 (EUA, 28,5 %; Xina, 9,4 %; Rússia, 8 %; Alemanya, 6,8 %; Regne Unit, 5,7 %; Japó, 3,9 %; França, 2,7 %; l’Índia, 2,2 % i Canadà, 2,2 %), es pot veure clarament qui té una major responsabilitat.

És cert que ha augmentat el coneixement individual del canvi climàtic i de l’amenaça que representa, i que en el nostre país és del 81 %, prou superior a la mitjana. Però com molt bé sabem els qui ens dediquem a l’educació, que hi haja coneixement no és suficient, perquè podem trobar-nos amb actituds d’indiferència (un 49 %), els qui diuen que la cosa no va amb ells o que la solució no està en les seues mans, sinó en les de l’Estat o les empreses. I si no hi ha actituds d’interés, és difícil passar a l’activitat, com a consumidor (reduint els vols, el transport privat, la calefacció i la refrigeració, la carn roja, els plàstics…, reciclant, reutilitzant) i com a ciutadà (votant els que volen mitigar l’emergència climàtica, participant en actes de protesta…), i així sols hi ha un 19 % d’activistes.

Una gran responsable de tot això és la indústria del negacionisme, anomenada també indústria del dubte, que tan bons resultats va tenir en negar les proves científiques sobre la connexió entre tabac i càncer i que ara veiem aplicar al canvi climàtic, al glifosat, etc. Utilitzen estratègies com la teoria de la conspiració, segons la qual un determinat grup de científics s’ha posat d’acord per presentar uns resultats comuns; apel·len a falsos experts, amb opinions totalment inconsistents amb el coneixement científic o a la utilització de documents aïllats que desafien el consens assolit per la comunitat científica, o destaquen els defectes d’algun document que dona suport a aquest consens, com un mitjà per a desacreditar tot el camp, per mostrar que no hi ha un consens científic, tot generant dubtes i produint ignorància. Per això, ara moltes revistes demanen que s’expliciten els conflictes d’interés, és a dir, el finançador, ja que pot haver-se produït una captura de l’investigador mitjançant mecanismes legals (llocs de treball, premis, ajudes) o il·legals (tràfic d’influències, compartició de secrets, portes giratòries) o amb programes de beques o subvencions per a promoure estudis favorables a les corporacions (o minimitzar aquells desfavorables).

També s’ha volgut negar l’autoritat dels científics desfavorables i/o complicar-los la vida. Els defensors d’aquesta veritat incòmoda, que és el paper dels combustibles fòssils en el canvi climàtic, han patit molts conflictes amb el poder. La Comissió Global 2000, nomenada pel president Carter per tal dʼestudiar les perspectives del planeta per a l’any 2000, va ser dissolta pel govern de Reagan en emetre un informe en què plantejava seriosos problemes a mitjà termini si no s’interrompia el deteriorament ambiental. Una comissió de científics va trobar la censura del govern de George Bush quan va intentar fer públic un informe en què donava per cert l’escalfament atmosfèric a causa de l’increment de CO₂. George W. Bush va apartar Robert Watson de la presidència del Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) en 2002 per la campanya de la indústria del petroli que havia començat uns dies després de la seua presa de possessió al gener de 2001, amb un memoràndum a la Casa Blanca de la petroliera ExxonMobil. James Hansen, que en 1988 va denunciar els efectes dels GEH en un comité del Congrés dels Estats Units, ha estat detingut diverses vegades pel seu activisme en aquest tema. L’anomenat Climagate es va utilitzar en 2009 per atacar l’IPCC. Molt recentment, Trump ha retallat el finançament de l’Agència de Protecció Mediambiental i li ha prohibit informar la premsa.

La indústria negacionista ha estat promoguda durant anys pels principals productors de combustibles fòssils ExxonMobile, l’American Petroleum Institute, l’energètica Southern Company, Industrias Koch, etc. Un bon exemple de porta giratòria en l’altre sentit és Rex Tillerson, president d’ExxonMobile entre 2006 i 2016 (cobra uns 100.000 $ diaris) i exsecretari d’Estat de Trump. Ha rebut diverses demandes en els tribunals d’accionistes, treballadors i comunitats locals acusant-lo d’un «esforç coordinat per ocultar i negar el seu propi coneixement d’aquestes amenaces».

El negacionisme clàssic sobre el canvi climàtic ha anat passant per diverses fases: assegurar que no hi havia tal fenomen; no negar-ho, però afirmar que no implicava cap problema; admetre el problema, però atribuir-lo a causes naturals, mai a l’acció humana, i assegurar que la solució no estava en mans de la humanitat. L’aclaparadora quantitat d’evidències científiques que deixava sense sentit aquesta campanya ha donat pas a altres modalitats com polititzar el tema, com si no fos un problema de tota la humanitat, dient que és una conspiració d’esquerres per a canviar el sistema i ho han aconseguit, i ara el 83 % del votants demòcrates dels EUA el consideren una gran amenaça enfront del 27 % dels republicans. A Europa la diferència no és tan gran, amb un 80 % dels votants d’esquerra i un 60 % de dreta. També s’han fet propostes de geoenginyeria, com la utilització d’aerosols estratosfèrics, és a dir, mitjançant la introducció de compostos com el triòxid de sofre i l’àcid sulfúric, per a reduir la radiació solar que arriba a la superfície, cosa que no està clar que siga una solució i que podria produir pluja àcida. Tot excepte reduir la producció de combustibles fòssils i els beneficis que comporta a les empreses.