I terra

Buenos Aires, 24 d’abril de 2003, Manel Rodríguez-Castelló.

Rere l’aire de la capital argentina i l’aigua de la selva subtropical d’Iguazú, els viatgers completen el seu periple amb la visita a la ciutat i província de Mendoza, als peus de la serralada dels Andes, espina dorsal de l’Amèrica Llatina, arruga abrupta d’infinituds geològiques on la mare terra s’entreté en abismes. Dels quatre elements primordials, doncs, només el foc dels territoris més australs restarà al marge d’aquest recorregut, velant el secret d’incerts camins futurs.

Mendoza, al vessant oriental de la gran serralada, és una terra àrida, gairebé un desert que la mà de l’home, enginyant un complicat sistema de canals i séquies que s’alimenten del curs torrencial del riu Mendoza, ha transformat en un verger on es produeixen els millors vins de l’Argentina. Els brous negres de la varietat Malbec i els blancs torrontés no tenen res a envejar als millors vins europeus i són d’una solidesa i finor capaces de satisfer els paladars més exigents. La mateixa aigua que rega els immensos camps de vinyes de la regió (un dels quals pertany a la firma Codorniu, ves per on) és la responsable de la proliferació d’arbres i jardins a la capital, ciutat que sembla submergida en un bosc d’ensomni. La tardor austral, amb la delicada policromia de grocs i ocres de les vinyes i dels grans àlbers que flanquegen, per protegir-los dels vents andins, els conreus, és ací potser l’estació més bella de l’any. Aliada amb l’excel·lent oratge d’aquests dies, ofereix als viatgers una excursió inoblidable que els durà a més de quatre mil metres d’altitud, a les envistes de l’Aconcagua, el déu venerat i temut dels quítxues, que vetla des de la seua solitud imponent el misteri de la terra i que sembla repetir com un eco la lletania d’aquests versos de mon pare que recorden el Che: “Y es simiente de auroras tu simiente”.