Identitat productiva que crea identitat laboral: el nostre mercat laboral és com és perquè el nostre model productiu és el que és

Com en qualsevol document d’identitat, només amb la fotografia que ens aporten les estadístiques més recents no tindrem prou criteri per fer-nos una idea exacta de com és realment aquest personatge que volem conèixer: el mercat laboral valencià. Caldrà que considerem també la seua trajectòria al llarg de les darreres dècades per mirar de fer-nos una idea més clara de com és la seua identitat.

El primer que ens crida l’atenció d’aquesta evolució són els problemes amb el nivell d’ocupació. Una taxa d’atur persistentment elevada des de fa més de quatre dècades, fins i tot fora de moments de crisi, i que continuadament se situa per sobre del conjunt de l’Estat. L’altra cara d’aquesta realitat és que la taxa d’ocupació (persones ocupades de totes les que per edat podrien estar-ho) ha sigut continuadament inferior a la de l’Estat i sobretot significativament més baixa que la del conjunt de la UE.

I no es tracta només del vessant quantitatiu de l’ocupació, sinó també de la seua qualitat, una perspectiva en què la realitat valenciana també presenta trets preocupants. El més important, l’elevada incidència de la precarietat laboral en les seues diverses formes; la més estesa, la temporalitat, però també el treball a temps parcial (ben sovint involuntari) així com el fals treball autònom i assenyaladament l’economia informal. Precarietat de la qual podem trobar les principals causes en el model productiu i les pràctiques empresarials de gestió del treball i no tan sols en la lògica flexibilitzadora seguida per la legislació laboral.

Cal destacar també la persistència d’uns salaris més baixos en l’economia valenciana que al conjunt de l’Estat, tant globalment com en els diferents sectors i en tots els segments d’ocupació (alta, mitjana i baixa). Una realitat salarial que no s’explica tan sols per l’especialització de l’economia valenciana (què es produeix), sinó també per les estratègies empresarials de gestió laboral i de competitivitat (com es produeix), on encara predomina l’opció per preus baixos, fonamentada en reducció de costos, particularment els laborals. Una conseqüència important d’aquesta realitat salarial és que la proporció de treballadors pobres és important, per la qual cosa l’accés a l’ocupació no és per si mateix cap garantia suficient per a eixir del risc de pobresa, a causa de la precarietat i els baixos salaris. No pot sorprendre, per tant, que desigualtat i pobresa siguen dos problemes recurrents de la nostra economia.

I tot això sense oblidar que aquests problemes laborals no són neutres, ja que alguns col·lectius (dones, immigrants, joves…), que podem qualificar de laboralment vulnerables, solen presentar amb més incidència condicions laborals negatives.

Un altre element remarcable de la nostra identitat laboral és la relativa als requeriments de qualificació que fa el nostre sistema productiu. Hi ha hagut un augment de les ocupacions tècniques i professionals, però alhora no hi ha hagut una reducció de les de baixa qualificació. S’ha produït, per tant, una major polarització de les qualificacions, realitat que es fa encara més evident si la comparem amb la de l’economia espanyola: la presència de les ocupacions tècniques i professionals és inferior en el cas valencià, i les de baixa qualificació hi tenen una importància major.

Per què la nostra realitat laboral presenta aquests trets identificatius? La resposta és ben evident: el nostre mercat laboral és com és en bona mesura perquè el nostre model productiu és el que és. Només una constatació, a tall d’exemple: en les dues darreres crisis (la que va començar en 2008 i la derivada de la covid), la taxa d’atur valenciana es va situar clarament per damunt de la mitjana estatal i especialment de la d’algunes comunitats amb models productius més allunyats de les activitats que estaven al nucli d’aquestes crisis. La nostra especialització en construcció, en un cas, i en turisme, en l’altre, varen tenir molt a veure amb aquests forts increments de la desocupació. No era en les diferències (inexistents) en la legislació laboral, ni en els nostres majors salaris (al contrari) on podíem trobar les explicacions d’aquestes disparitats.

Com és el nostre model productiu? Un model que ha canviat al llarg dels darrers anys i s’ha fet encara més terciari (més turístic i amb més serveis públics i tècnics) i menys agrari i industrial (amb pèrdua de pes de la indústria manufacturera i avanç d’activitats més intensives en capital). I a hores d’ara? En comparació amb el conjunt de l’Estat, l’economia valenciana és menys agrària, més industrial, més especialitzada en construcció, comerç i hostaleria i amb una certa convergència en les activitats del terciari vinculades al sector públic. Pel que fa més específicament als serveis, continuem sent una economia que pivota al voltant del turisme i en la qual l’hostaleria i el comerç tenen un paper molt destacat. El model turístic valencià es fonamenta en bona mesura en una explotació intensiva de la mà d’obra i en unes polítiques urbanístiques que tenen un impacte molt negatiu en l’entorn, la qual cosa planteja, més enllà de bons resultats conjunturals, importants interrogants sobre la seua evolució futura.

Una especialització productiva en activitats intensives en mà d’obra –que creen més ocupació en les fases expansives– i que presenten sovint problemes de competitivitat a escala internacional. Això es tradueix en una menor solidesa d’una part significativa del teixit productiu i en una major sensibilitat d’aquest als cicles econòmics, en particular durant les fases recessives.

Cal subratllar particularment que es manté tot un seguit de problemes del teixit productiu que han esdevingut crònics. Alguns fins i tot són encara els mateixos o semblants als que ja es detectaven fa dècades, la qual cosa significa que no s’ha fet prou per superar-los, ni des de la política econòmica ni des de les estratègies empresarials.

Alguns dels problemes del sistema productiu que es mantenen al llarg del temps, encara que en alguns casos han modificat la seua incidència, són: l’elevada presència d’empreses de reduïda dimensió (amb les limitacions que això comporta en aspectes clau com la productivitat, la capacitat innovadora, la posició en les cadenes de valor o la competitivitat); una menor productivitat (causada per l’especialització sectorial i per les característiques i estratègies empresarials predominants); un insuficient esforç inversor (i una insuficient inversió productiva, desplaçada per l’orientada a altres destinacions més especulatives); una inversió en R+D que, encara que ha avançat significativament, presenta uns nivells insuficients (particularment preocupants en el teixit empresarial) o unes importants febleses en la competitivitat del teixit productiu (entre la inviabilitat del model tradicional de competència via preus i l’insuficient desenvolupament d’estratègies fonamentades en la innovació, la qualificació de la mà d’obra, la diferenciació dels productes o l’augment de valor afegit).

Això sí, cal no simplificar ni generalitzar tots aquests trets en un sistema productiu caracteritzat per un elevat grau de dualisme, amb una forta diversitat entre uns sectors i altres quant a la dinàmica innovadora i les estratègies de competitivitat. A més a més, aquest dualisme intersectorial es trasllada també al si de cada sector. Mentre que algunes empreses han optat per estratègies progressives per fer front a les noves condicions de l’entorn, una part important del teixit empresarial insisteix a tractar de mantenir una estratègia basada en uns menors preus gràcies a la contracció de costos, sobretot els laborals, unit a un empobriment qualitatiu dels llocs de treball.

Una dinàmica productiva que cal emmarcar en un context mediambiental en què perviuen problemes tradicionals (aigua, depredació del territori, efectes del turisme i de l’expansió immobiliària, residus, desertificació, incendis forestals, contaminació…) i a hores d’ara s’afegeixen i ocupen una posició central l’escassesa d’energia (en particular la d’origen fòssil) i el canvi climàtic. Problemes que no són conjunturals, que exigeixen canvis en profunditat del model de producció i de consum i que han de plantejar-se en un procés de transició justa perquè han de ser també socialment sostenibles.

Caracteritzades les identitats laboral i productiva valenciana, cal que ens preguntem si ens trobem o no davant d’identitats permanents (som genèticament així i, per tant, ho continuarem sent). Com tota realitat social (i l’econòmica ho és), també aquesta és canviant i pot ser modificada… a millor o a pitjor. A la vista de les importants deficiències i mancances que presenta aquesta identitat nostra, resulta ben evident que calen modificacions substancials que no es produiran espontàniament, la qual cosa ens porta a dues reflexions finals.

La primera, que durant dècades no s’ha fet el que calia (o no tot) per resoldre els problemes. Hi ha hagut alguns intents, és cert, però massa tímids en uns casos i parcials en altres. Podem trobar, d’una banda, mancances de les polítiques públiques, sobretot de les econòmiques, que evidencien febleses de l’autonomia en recursos financers, però també en voluntat d’incidir activament en el model econòmic, confiant fonamentalment en el mercat i fent ús del pressupost per a transferir recursos públics al sector privat. D’una altra, i de forma destacada, mancances de les estratègies empresarials (productives, tecnològiques, comercials, laborals…), massa sovint centrades en perspectives i resultats a curt termini.

La segona és que no s’hauria de reincidir en les estratègies del passat per a resoldre els problemes del present i dissenyar el futur. No s’hauria de repetir la pràctica, ben habitual en el passat, d’intentar eixir de les crisis per les mateixes portes per les quals s’hi ha entrat. Els darrers episodis recessius han estat molt significatius en la insistència de mantenir algunes tendències que havien estat a la base de les crisis precedents: especialització productiva, precarietat laboral, devaluació salarial, deslocalització de la producció, preeminència del turisme, impactes mediambientals, potenciació de produccions i de models de consum incompatibles amb la reducció d’emissions, insistència en pràctiques consumidores d’energia… Allò que són problemes, no poden ser solucions. Un bon exemple de la insuficiència d’aquestes lectures conjunturalistes: la qüestió central no és substituir els vehicles convencionals pels elèctrics o reutilitzar els residus, sinó el canvi de model (producció, consum, transport…) i el qüestionament en profunditat de l’objectiu del creixement econòmic i de la seua identificació amb el benestar. Davant problemes i reptes estructurals, calen estratègies i polítiques estructurals, de manera decidida i amb continuïtat.