Identitat valenciana i mitjans de comunicació als 40 anys de la LUEV

 

Una de les preocupacions de Joan Fuster va ser avaluar el paper que havia jugat històricament el periodisme en el ressorgiment i la normalització de la llengua catalana. L’assagista afirmava que la literatura per si sola no pot salvar la llengua; veia la literatura com un element de distinció de minories cultes, per la qual cosa defensava la construcció d’una cultura de masses, popular i en català a través dels mitjans de comunicació, tant de premsa com de ràdio i televisió, mitjans que per a l’escriptor havien de tindre un paper fonamental en la creació d’una identitat col·lectiva moderna.

Però, en el cas valencià, durant els darrers 40 anys, amb l’inici de l’autonomia, ¿han afavorit els mitjans el redreçament de la llengua després de 300 anys de marginació? ¿Han construït una base sòlida d’audiència de masses en valencià, capaç de recrear una identitat col·lectiva valenciana homogènia? ¿De quin model d’identitat col·lectiva estem parlant? Són preguntes que no tenen respostes unívoques atés que el concepte d’identitat nacional té moltes interpretacions teòriques i polítiques.

Identitat col·lectiva suposa la consecució d’una consciència compartida distintiva entorn d’uns trets marcadors. En el cas valencià, almenys, hi ha dos elements diferencials sobre els quals hi ha un cert consens: una entitat política territorial amb institucions pròpies que comença amb la fundació del Regne de València per Jaume I al segle XIII i l’existència d’una llengua pròpia –el valencià– que serà desplaçada progressivament pel castellà dels espais de poder i de cultura a partir de 1707 –desfeta d’Almansa i abolició dels Furs de València–, fins a convertir-se en un idioma subaltern i minoritzat enfront una llengua castellana dominant.

Tot i això, la identitat no és idènticament igual al llarg de la història dels pobles, no hi ha una transmissió hereditària de la identitat. La identitat és una construcció humana que es manifesta d’una manera canviant en diferents èpoques dins d’una dialèctica entre els individus i el context social, polític i econòmic que els envolta.

La teorització de Joan Fuster sobre la qüestió nacional, plasmada sobretot en Nosaltres, els valencians, marca un abans i un després sobre la identitat valenciana. El tardofranquisme i la transició a la democràcia va ser un període decisiu en l’expansió del nou valencianisme fusterià, però també de reafirmació d’altres models identitaris contraposats, principalment el blaverisme. Si prenem com a punt de partida les fites decisives de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) de 1983, no trobem des d’aquell temps ençà una identitat col·lectiva homogènia sinó diverses versions d’identitats parcials, encara que una d’elles puga resultar hegemònica.

 Adscripció nacional

Quaranta anys després, diversos models d’identitat són presents en la vida valenciana. D’acord amb els criteris fixats per Ismael Vallès i Joaquín Martín, prenent com a base el sentiment d’adscripció nacional dels valencians, hi conviuen cinc models nacional-identitaris que citem tot seguit.

1. Fusterianisme clàssic: el País Valencià és part de la «nació catalana» i es pot integrar en el projecte polític dels Països Catalans.
2. Tercera via: el País Valencià és un projecte nacional propi, però amb una adscripció cultural i lingüística bàsicament catalana.
3. Estatutari estricte: el País Valencià i/o Comunitat Valenciana és una comunitat autònoma espanyola, caracteritzada per una història institucional diferenciada, amb llengua pròpia però no secessionista respecte del català.
4. Blaverisme: el Regne de València i/o Comunitat Valenciana com a projecte regional-nacional propi, amb una llengua secessionista diferent de la catalana.
5. Espanyolisme uniformista: la Regió Valenciana o Llevant com a part de la nació espanyola que participa essencialment de la cultura castellana amb manifestacions valencianes secundàries.

Totes les versions, excepte l’espanyolisme uniformista, es corresponen amb un nacionalisme reivindicatiu propi de nacions sense Estat, concepte que menciona entre altres Montserrat Gibernau en La identidad de las naciones. I cal afegir que tots els models, excepte el fusterianisme clàssic, accepten l’adscripció del País Valencià a Espanya. D’aquestes cinc versions, el model hegemònic és l’estatuari estricte, i així es reflecteix en les successives eleccions autonòmiques. Aquesta concepció identitària preval també en la majoria de mitjans de comunicació valencians, amb matisos editorials diferents, tant els que empren el valencià com el castellà, llevat d’una minoria de mitjans –com el setmanari El Temps, per exemple– més pròxims al fusterianisme clàssic.

Una nova premsa identitària

Això no obstant, entre 1958 i 1987 va haver-hi un esclat d’una nova premsa valenciana (126 revistes) alternativa a l’uniformisme espanyol dels diaris en castellà —afermats en el franquisme—, la qual va conformar un discurs identitari propi. La immensa majoria d’aquestes publicacions (el 95,5 %) adopta la normativa unitària de les Normes de Castelló de 1932 i un discurs compromés amb el redreçament cultural i lingüístic del País Valencià partint del nou valencianisme fusterià. I diem partint del fusterianisme i no d’acord totalment amb ell perquè no trobem en aquestes publicacions un projecte nacionalitari únic, ja que es mouen entre el fusterianisme clàssic, la tercera via i l’estatuari estricte. Per contra, sols el 4,4 % assumeixen les tesis del blaverisme.

Revistes que assentaren els pilars de la premsa en valencià de la democràcia, com ara Saó, Dos y Dos, L’Espill, All-i-oli, Cal Dir, Generalitat, Valencia Semanal, Lluita, La Causa del Poble, Trellat i Camp Valencià. I també Cairell, Daina i El Temps o les comarcals L’Horta, La Veu de Xàtiva, Benicadell i El Poble, entre altres. Es tracta d’una nova premsa, majorment progressista, que assumeix d’una manera heterodoxa els plantejaments identitaris del nou valencianisme.

Aquest esclat fusterià reivindica drets nacionals, com ara la recuperació de l’autogovern i la normalització del valencià, concebuts com a eines per a superar segles de centralisme i castellanització. Tot i això, no va ser una premsa de masses capaç d’articular una identitat col·lectiva valenciana moderna, en part pel fet de no editar-se cap diari en valencià i per l’hegemonia indiscutible des del segle XVIII de la premsa en castellà, a la qual s’afegirà posteriorment la ràdio i la televisió també en castellà.

Modesta normalització

L’Estatut d’Autonomia i la LUEV no han aconseguit superar segles de castellanització mediàtica. Tot i la creació de RTVV en 1989 (À Punt a partir de 2018), l’únic mitjà de masses que actualment vertebra comunicativament el País Valencià, hi persisteix una situació extremadament fragmentària i minoritària dels mitjans en valencià. Dels 851 mitjans existents al País Valencià en 2017 –últimes dades disponibles–, sols 91 empren íntegrament el valencià, és dir el 10,7 %, que abracen els sectors de premsa, ràdio, televisió, agències d’informació i mitjans digitals, als quals cal afegir 64 revistes impreses i quatre digitals especialitzades de temàtica diversa. Els mitjans en valencià, tot i la seua qualitat i la seua modesta contribució a la normalització de la llengua, són precaris i fluctuants. Predominen, doncs, els mitjans monolingües en castellà (605, el 71 %) i els bilingües en castellà (94, l’11,04 %) que empren el valencià en seccions concretes, als quals cal afegir 33 mitjans en llengües estrangeres.

Des de la Generalitat Valenciana no s’ha apostat de valent per potenciar un sistema mediàtic en valencià fort. La política comunicativa s’ha centrat bàsicament en el desenvolupament de la radiotelevisió pública i la concessió de subvencions per l’ús del valencià. La resta s’ha deixat en mans de les lleis del mercat i de la política sucursalista. Els governs autonòmics, tant del PSOE com del PP, han afavorit la castellanització de l’espai audiovisual valencià mitjançant l’assignació de llicències de ràdio FM i TDT locals a grans grups estatals de comunicació en castellà.

En el sector de la premsa de paper i digital continuen sent hegemònics els diaris editats a Alacant, Castelló i València, amb un mercat majoritàriament provincial. Llevat d’escasses excepcions –Diari La Veu del País Valencià, Saó o El Temps, per exemple– no s’ha configurat una premsa informativa valenciana amb veu pròpia deslligada dels corrents d’opinió i dels poders de Madrid. Hi perviu un model hegemònic de mitjans comercials en castellà subalterns i dòcils a Madrid que, en el millor dels casos, empren un tímid regionalisme reivindicatiu.

El mateix passa amb la ràdio i la televisió comercial. El mercat és dependent de les grans cadenes estatals radicades a Madrid amb edicions locals i/o autonòmiques que tampoc informen en clau valenciana. La dependència externa és palpable. Amb un ecosistema mediàtic com aquest, la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana es difumina, i en algunes comarques i ciutats és pràcticament invisible. A això s’afegeix la imposició de Madrid –amb l’acceptació submisa del Consell– per a impedir la creació d’un espai català de comunicació mitjançant la reciprocitat dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya, Balears i el País Valencià.

Comptat i debatut, els valencians encara tenim el repte d’articular un mercat cultural i de comunicació propi connectat a la comunitat lingüística catalana. Sens dubte, identitat i mitjans de comunicació van de la mà.