Tens 0 productes a la teua cistella
Les identitats, com qualsevol altre element cultural, estan històricament determinades. I sempre en funció d’un enemic comú que opera de catalitzador del grup i d’una visió nostàlgica del passat que activa els sentiments de pertinença. La identificació d’eixe enemic pot ser resultat directe de la mateixa experiència de les persones, necessitades sempre d’un responsable a qui assenyalar, però també de la creació literària i pictòrica dels mitjans de difusió cultural. Escriptors diversos, mestres i professors, músics, pintors i una llarga llista de persones que podríem entrar en la categoria gramsciana d’intel·lectuals orgànics, aniran donant consistència en forma de relats, d’imatges, de símbols, d’himnes, de tradicions i de somnis al conjunt que anomenen identitat.
Aquest procés és inseparable de la lluita ideològica per imposar les hegemonies de classe. Per dir-ho en clau històrica, abans de l’inici de la contemporaneïtat, de 1808, l’intel·lectual orgànic que imposa l’hegemonia cultural, ideològica i, en conseqüència, identitària, és l’Església amb la seua teoria dels tres ordres socials i la coartada de ser intermediària entre la vida i el més enllà. I la construcció-identificació d’aquesta visió del món la donarà cada rector en cada parròquia i en cada celebració.
A partir de 1808, amb la primera situació revolucionària contra eixe ordre feudal que qualla en la Constitució de 1812, s’inicia alhora un procés de substitució d’identitats: els antics súbdits, ovelles del ramat del senyor, passen a ser ciutadans d’un poble que afirma posseir la sobirania. En aquesta nova fase històrica, la identitat de poble espanyol començarà a perfilar-se en els primers periòdics que naixen al caliu del debat parlamentari constituent, vehicles difusors d’idees i de vincles amb els acabats de crear partits polítics. Però, la qüestió és: quina identitat es donarà a eixe nou poble espanyol que acaba de nàixer? Perquè, tal com destaca el professor Juan Pro, la revolució passa tant sí com no per un model centralista i centralitzador. El centralisme era condició bàsica de la revolució antifeudal.
Després de les frustracions de 1814 i 1823, la revolució burgesa serà definitiva a partir de 1834. El nou Estat, amb la seua estructura jurídica nova, aguditzarà la lluita entre els que reclamen una identitat democràtica del poble espanyol (que, entre altres objectius, implicava canviar el sistema polític i cultural, però no l’econòmic) i una burgesia que construeix la teoria elitista que sols els creadors de treball i riquesa tenien capacitat i dret de representar i dirigir a eixe poble. De nou, la premsa ens apareix com a mitjà de confrontació més adient en aquesta pugna, amb una novetat interessant pel que fa a la democràtica: es tracta de l’ús de les llengües autòctones i de periòdics en clau d’humor (satírics) per a fer propaganda. L’explicació de per què passa això és molt senzilla: simplement, utilitzen la llengua del poble i els recursos més persuasius com som els poemes, les caricatures i les descripcions costumistes per tal de garantir un major grau de comunicació, és a dir, un major èxit del missatge. En el cas valencià, l’exemple més representatiu és el setmanari El Mole, redactat per l’advocat demòcrata Josep Maria Bonilla des de 1837 fins a 1870 amb nombrosos parèntesis de silenci. Bonilla en les pàgines d’El Mole es converteix en Nap i Col, un home més del poble que, en companyia de Borinot, Titot, Panerot, Tramús, Margalló, Mosca, Gafarró, Sambomba… avaluen cada setmana la política des de la cambra de la barraca.
La revolució democràtica, plantejada en primera instància en 1854 i de forma més contundent a partir de setembre de 1868, provocà un augment de publicacions en valencià seguint el motle d’El Mole. Però, hi insistim, recorrent a la llengua pròpia perquè és la que parla la gent a la qual s’estan dirigint.
El colp d’estat de Sagunt de desembre de 1874 no sols posarà fi a l’intent democràtic; significarà també la superació del debat identitari mantingut fins a eixos moments entre monarquia i república, és a dir, entre elitisme o democràcia. Ara, a partir de 1875 i en plena restauració monàrquica, s’obri pas un nou protagonista: el proletariat. La identitat de classe, forjada en els lligams socials de les fàbriques que proliferen o experimentada en la condició de jornaler que viuen antics agricultors expulsats de la terra, es manifesta en forma de partits obrers que fan de la propaganda oral i escrita una de les estratègies de supervivència. És el moment dels primers partits de masses, del socialisme i de l’anarquisme en bona part d’Espanya, del blasquisme en el cas valencià i de l’inici del nacionalisme en les potències europees. I és el moment que irromprà la premsa de masses amb estratègies de vendes que estan en funció d’augmentar l’oferta d’entreteniment, d’evasió i d’identificació.
El millor exponent d’aquesta nova fase pot ser Vicent Miguel Carceller, el major editor i promotor de publicacions en valencià de la nostra història. Carceller va començar a publicar el seu primer periòdic en valencià, La Traca, en 1909 quan només tenia 19 anys i la burgesia valenciana estava fent la seua particular demostració de poder en l’Exposició que va organitzar Tomás Trenor. Una exposició que, no ho oblidem, va començar declarant Teodor Llorente com a màxim exponent de les lletres valencianes. És a dir, l’antic empleat del marqués de Campo, l’advocat director de Las Provincias, promotor del colp d’estat de Sagunt i líder del Partit Conservador local, era elevat a la categoria d’icona de la identitat valenciana. Carceller hauria apostat per evocar el llegat de Constantí Llombart o, encara més, per Blasco Ibáñez.
En aquells anys previs a la Gran Guerra, en el jove Carceller conviuen dues ànimes que no casen massa bé: la del republicanisme federal que representa el republicanisme blasquista i la del valencianisme cultural que encapçala Lo Rat Penat. Ambdues lliuren una guerra sense descans. Pel bàndol blasquista, Azzati declarà que el valencianisme que defensava Lo Rat Penat és resultat de capellans i carlistes, tant valencians com catalans, que proposen una llengua –el llemosí– allunyada de la parla valenciana. Una acusació que pujarà de to quan en 1907 aparega en el panorama polític Solidaritat Valenciana, intentant reproduir ací l’èxit electoral aconseguit per Solidaritat Catalana allà. Azzati, de la mateixa manera que havia declarat el clericalisme com a enemic bàsic del poble, ho farà també ara amb el catalanisme, catalogant-lo com l’enemic més gran del poble valencià. Per tant, ser republicà i valencianista passaven a ser dues coses incompatibles. Això mateix és el que li va passar a Carceller quan des de La Traca va reclamar en 1918 donar suport a la Declaració Valencianista que publicarà La Correspondencia de Valencia que dirigia l’antic carlista Maximilià Thous, i que donarà lloc al partit d’Unió Valencianista Regional. Arran d’aquest posicionament, Carceller serà expulsat del Casino La Democràcia i, per tant, del partit de la Unión Republicana Autonomista que fundà Blasco. La conclusió, per a un Carceller que no pot de cap manera perdre el públic que compra les seues publicacions, serà reivindicar l’únic valencianisme popular que accepta el blasquisme, el valencianisme de festa, d’humor, d’erotisme i de denúncia als poders que ostenten l’hegemonia cultural: l’Església i la burgesia conservadora.
Resultat d’aquesta incompatibilitat a l’hora d’entendre la identitat valenciana –entre republicana o valencianista clerical– serà la diferència entre l’oferta i l’audiència dels mitjans escrits en valencià en el primer quart del segle XX. Mentre els que continuen en la línia del nacionalisme elitista o «de guant» que en diria Sanchis Guarner, com Pàtria Nova (1915), El Poble Valencià (1917) o El Crit de la Muntanya (1922) a penes superen l’any de vida o el miler de lectors, les publicacions festives, eròtiques i anticlericals de Carceller se situen en valors deu vegades més elevats. La dimensió popular de La Traca, el seu èxit fins al final de la Guerra Civil i la convicció que la llengua era tan sols un mitjà per a comunicar-se amb la gent del poble –per això la seua obsessió d’escriure tal com es parlava– provoquen un nou resultat quan el 14 d’abril es proclame la II República i, amb ella, la possibilitat de formalitzar l’autonomia valenciana.
La identitat valenciana mai serà superior a la republicana i, fins i tot, a la revolucionària dels partits obrers. Traduït en nombre de periòdics, organitzacions, manifestacions, actes culturals i tota mena de mitjans de difusió, en els anys vint, abans que valencians eren republicans, socialistes o anarquistes.
