Identitat

Sembla que la paraula identitat no té molt bona premsa darrerament, i alguns pensadors l’ubiquen en l’origen dels moviments polítics xenòfobs i reaccionaris. Com sempre, però, la qüestió és molt més complexa i molt rellevant des del punt de vista de l’articulació social i té efectes considerables en el funcionament de les comunitats i en el benestar de l’individu. Té tanta rellevància que fins i tot premis Nobel d’Economia com George A. Akerlof afirmen sense dubtar que la incorporació del concepte d’identitat pot ser rellevant per a molts successos que l’economia convencional no pot explicar adequadament. «L’elecció d’una identitat determinada pot ser la decisió ‘econòmica’ més important», deia Castells.

Més encara, com que la identitat és fonamental per a explicar el comportament d’un individu, i probablement és un dels factors en les societats occidentals que millor explica els nivells de benestar, la identitat genera compromís amb una determinada comunitat i atorga sentit i significat a moltes de les accions quotidianes. La identitat facilita el reconeixement pels parells i té efectes mesurables en la valoració dels altres de la mateixa classe. L’autoestima, sentir-se volgut pels altres, el sentit de pertinença a un grup, són factors essencials en la percepció subjectiva de benestar i a més té efectes clars en l’entorn material de l’individu. Probablement, quan pitjor són les condicions materials d’un individu més important és la identitat per a embastar la seua felicitat. També resulta plausible la hipòtesi que, a més grau de formació, el factor identitari, per a la construcció de la personalitat i el desenvolupament integral, siga menor.

Ara bé, mesurar la quantitat d’identitat acumulada i quina és la identitat rellevant per a un individu no és una tasca senzilla. Tampoc està clar quanta identitat fa falta per a ser feliç. Si mirem les dades del CIS, els valencians passem de més del 93 % d’enquestats molt o bastant orgullosos de ser espanyols en el 1996 a baixar al 85 % en el 2012, que és quan acaba la sèrie. La identitat dominant declarada pels valencians en 2015 és que es senten tan espanyols com valencians (57 %), enfront dels qui es declaren únicament o més valencians que espanyols (7,4 %) o únicament espanyols o més espanyols que valencians (30,5 %).

Aquesta darrera manera de preguntar per la identitat no és la més adequada, però. Per una banda, redueix els matisos (més valencià que espanyol…, però quant més?) i per una altra ja implica un cert biaix perquè suposa que per a algunes persones les opcions estan enfrontades.

Nosaltres hem fet un experiment i hem preguntat a més de 300 habitants de Benimaclet com es senten, en una escala de l’1 al 10: de Benimaclet, de València ciutat, del País València, d’Espanya, d’Europa i de la Mediterrània. Els resultats confirmen que a major nivell d’estudis, menys sentiment d’identitat…, si exceptuem aquelles identitats no necessàriament connectades amb espais politicoadministratius, que sobtosament mostren un grau d’identificació major.

Amb aquestes dades, la nostra recepta per a la felicitat és que bastim la nostra identitat (i, en conseqüència, el nostre benestar) a partir del sentiment mediterrani, que és molt elevat, transversal socialment i no conflictiu. Jo sóc mediterrani i vull ser feliç.