Identitats en la cruïlla

Imagineu-vos que voleu que una persona sàpiga el màxim de vosaltres donant-li com a pista una única paraula. Per quin terme optaríeu? És el fet de ser home o dona el que més informació aporta sobre vosaltres? Potser siga la qualitat d’escriptora, professor, agricultora, obrer, metgessa o sabater? O la d’exercir com a advocat, periodista o infermer? De segur que moltes persones triarien la seua ocupació abans que qualsevol altre tret característic. De fet, fins a fa no tant, el treball era un dels elements identitaris més potents, però amb la globalització i la precarització de l’ocupació, la possibilitat de forjar una identitat sòlida al voltant d’una realitat en permanent canvi resulta bastant complicada. Tanmateix, el context on ens trobem a l’hora de respondre la pregunta seria fonamental per a decidir la pista que donaríem al nostre interlocutor. Segurament, si ens trobem a l’estranger optaríem per la nostra identitat nacional: soc valencià, o espanyol o qualsevol altra variant, confessaríem. Si estem en terres valencianes, potser ens decantaríem per la nostra comarca, barri o poble.

Quantes identitats pot tindre una persona? Doncs, diríem que tantes com de grups socials en forme part. El psicòleg social Henri Tajfel teoritzava sobre les identitats socials, així, en plural, i ens feia reflexionar al voltant de com ens presentaríem a nosaltres mateixos davant de persones desconegudes, és a dir, com diríem a una altra persona qui som. I és que, formar part d’un grup provoca en l’ésser humà tota una sèrie de conseqüències en funció del grau d’implicació i d’identificació grupal amb els valors o els objectius del col·lectiu. Les persones tendim a emocionar-nos, a alegrar-nos, a enfadar-nos, a divertir-nos o a entristir-nos segons el què ocórrega en algun dels grups dels quals formem part. Un exemple clar el trobem a l’àmbit de l’esport on podem celebrar i abraçar-nos a gent desconeguda pel triomf del nostre equip o podem sentir-nos fotuts l’endemà d’una derrota. Però això també ocorre en molts altres àmbits de la vida social, com pot ser dintre d’una família, d’un partit polític, d’una organització empresarial, en el grup de treball de l’oficina, en l’equip de redacció d’un periòdic, en una associació o en un moviment social. I per descomptat, també ho veiem en les identitats nacionals. Els èxits o fracassos de la nació són celebrats o lamentats per les persones que s’identifiquen amb eixe país i ho fan amb major o menor ímpetu segons el seu grau de nacionalisme.

Les identitats nacionals, però, també són compatibles. Sentir-se valencià i espanyol al mateix temps és possible i, de fet, és la forma en la qual la majoria de valencians i valencianes (53,5 %) se senten, segons els últims estudis del CIS. Sentir-se més valencià que espanyol rondava en 2017 el 14 % de la població valenciana mentre que considerar-se més espanyol que valencià era l’opció preferida per a quasi el 8 % dels valencians. També, però, hi ha sentiments de pertinença incompatibles com ara bé el 7,9 % dels valencians que només se sentien espanyols o el 2,5 % que només es consideraven valencians.

Parlem, per tant, d’una cruïlla identitària en la qual no pot faltar la política. Contràriament al que moltes persones podrien pensar, les emocions juguen un paper fonamental en el camp polític i electoral. La teoria de l’elecció racional, emprada tant en l’àmbit de l’economia com de la ciència política, considera que l’individu tendeix a maximitzar el seu benefici i a reduir els costos i els riscos. Per eixa regla de tres, davant d’una situació determinada on calga decidir entre diverses opcions possibles, ens aturaríem, reflexionaríem sobre els pros i els contres, avaluaríem els nostres guanys o pèrdues segons l’opció triada i, finalment, emprendríem una acció que podria anar des d’obrir un negoci de muntanyisme en la comarca de l’Alcoià o votar a un partit polític segons les seues propostes econòmiques. Seguint la lògica de l’elecció racional, el negoci per a vendre roba i equipament de senderisme l’obriríem en una regió on prèviament hi haguérem detectat una demanda i una geografia que ens portara a pensar que parlem d’un territori amb suficients rutes i senders. El mateix ocorreria en el camp electoral. Una treballadora assalariada, en vista a unes eleccions generals, revisaria les votacions dels partits polítics al Congrés dels Diputats i els seus programes electorals per avaluar quina normativa laboral podria beneficiar-li més o menys. Però, la realitat és que la cosa no funciona exactament així. Els éssers humans ens deixem guiar moltes vegades per les emocions, pel que sentim o per un simple pressentiment. El botiguer podria haver considerat el seu gust per la muntanya o haver-se deixat emportar per l’emoció de viure en la zona on va créixer quan era un xiquet. L’assalariada, per la seua banda, podria votar primant la seua identitat nacional per sobre de la seua identitat com a treballadora i decantar el sentit del seu vot per por a una suposada invasió de persones no-nacionals o per l’empipament que va sentir quan una regió va desafiar la unitat del seu país. En termes electorals, la cruïlla identitària acaba resolent-se segons quina identitat siga activada en el moment clau de la presa de la decisió. Al capdavall, només es pot depositar una papereta en l’urna.

Doncs bé, en aquest punt és on entra l’extrema dreta i un dels seus trets més distintius com és l’ultranacionalisme i l’explotació d’una identitat fins als seus màxims, en aquest cas l’espanyola. Hem de pensar en la identitat nacional com un camp de batalla, un espai en constant disputa per la seua definició i representació, ja que parlem d’un element de poder capaç de mobilitzar a les persones en molts aspectes, no només en el vot, sinó també a l’hora de triar la llengua que s’utilitza en el dia a dia o fins i tot determinar els gustos, interessos i preferències esportives, musicals, cinematogràfiques i culturals de tota classe. La identitat és, al mateix temps, un component fonamental per a la cohesió social i política d’un país. En les identitats, però, té igual o més pes l’alteritat, és a dir, els altres. Soc home perquè no soc dona, soc llogater perquè no soc propietari, soc classe treballadora perquè no soc elit econòmica, soc espanyol perquè no soc francés, ni portugués ni alemany; o soc valencià perquè no soc català, ni andalús ni castellà.

En eixa disputa per definir què és ser espanyol o valencià, podem trobar tres batalles històriques en l’època recent on l’extrema dreta va tindre una forta presència. La primera la ubicaríem durant la primera democràcia espanyola, als anys trenta del segle passat. Acompanyant el fervor democràtic de la Segona República s’hi produïren una sèrie de moviments de les identitats perifèriques que havien estat latents durant segles com és el cas de la identitat basca, catalana, gallega, andalusa o fins i tot valenciana. Els avanços en el reconeixement estatal, però també en l’autoreconeixement per part d’alguns d’aquests subjectes polítics, foren determinants junt amb altres factors de classe, perquè l’extrema dreta espanyola, amb el suport de l’alemanya i la italiana, perpetraren el colp d’estat del 18 de juliol del 1936 contra el govern republicà.

La següent batalla, però amb un pes entre contrincants repartit de forma totalment desigual, es lliuraria durant el franquisme on les subcultures –enteses com els col·lectius de persones amb comportaments i creences diferents de la cultura dominant de la qual formen part– contràries a l’ultranacionalisme espanyol, prou feren amb sobreviure en l’exili o en la clandestinitat. Eixa llavor que plantaren durant la República i custodiaren durant quaranta anys de dictadura serviria per a donar una tercera batalla en termes identitaris durant la Transició.

Amb la mort del dictador i el procés de transició cap a la monarquia parlamentària, les forces democràtiques valencianes ressuscitaren la identitat del poble valencià i buscaren dotar-la de símbols que trencaren amb el passat franquista. Ja sabem que l’Estatut va arribar al Congrés amb la plasmació d’unes reivindicacions valencianes i valencianistes com ara bé el terme País Valencià i que va tornar amb imposicions centralistes que ara per ara encara no s’accepten per part de molts segments de la població. Amb tot, l’extrema dreta dels anys setanta i principis dels vuitanta, conscient què es lliurava una disputa que marcaria el futur de les properes dècades, va posar tota la carn a la brasa i no va dubtar a l’hora de recórrer a la violència.

L’historiador valencià Borja Ribera descriu la Transició com una història de violència, però també d’impunitat. En la seua tesi doctoral eleva els actes violents a un millar –el 73 % respondrien a atacs de l’extrema dreta o grups anticatalanistes– i 13 víctimes mortals. En la memòria col·lectiva dels valencians i valencianes sempre quedaran guardats els atemptats terroristes contra les cases dels intel·lectuals Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Tanmateix, el xoc es va produir sobretot entre dos tipus d’identitats oposades, la valencianista que bevia de les tesis fusterianes, i la blavera que defensava tesis més folklòriques que no pas emancipadores. Mentre que als primers se li uniren sectors d’esquerres i antifranquistes, els segons van rebre el suport dels sectors més conservadors, retrògrads i ultres. El resultat de l’anomenada Batalla de València ja el coneixem.

Amb tot, sabem que els processos històrics mai no són lineals ni definitius. El sociòleg Daniel Bell destacava que en un món globalitzat també es poden donar fenòmens de replegament comunitari, això és, de retrobament amb els ancoratges culturals de la vida quotidiana, del dia a dia en els nostres pobles i comarques. Al capdavall, com déiem, en una mateixa persona poden conviure més d’una identitat. La clau està en activar alguna d’elles en els moments importants. Els demòcrates compten amb un avantatge i és saber que l’extrema dreta sempre juga la mateixa, única i excloent carta identitària.

Revista número 489. Març 2023.