Amunts i avalls de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València (III)

Acaben en aquest article els “amunts i avalls de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València”. En el primer, en parlava d’orígens i història sota la Segona República. En el segon, del seu esdevenir durant el franquisme; període en què fou enderrocat el bell edifici modernista originari i substituït per una autèntica berruga arquitectònica; insuficient, sens cap mena de dubte, abans i tot d’ésser inaugurat.

Com ja vaig escriure, en vaig ésser alumna. Fins als 17 anys. Pensava que mai més no hi tornaria, perquè l’ambient a les darreries de la dictadura continuava essent irrespirable políticament. Les prohibicions per realitzar-hi qualsevol activitat cultural mínimament acceptable i digna eren implacables i la “governació” del centre continuava en mans dels incondicionals del règim. Com a anècdota, durant els mesos de l’any 1969, en què el dictador va decretar l’Estat d’Excepció, va servir d’aixopluc secret una nit d’un conegut advocat laboralista, perseguit de forma pertinaç pel règim i defensor d’esquerrans (en aquella època) com l’artista Manolo Valdés. N’estàvem assabentades unes quantes alumnes. No sé si també alguns professors…

L’atzar –o caldria dir la fatalitat?– m’hi dugué novament, aquesta vegada com a professora, l’any 1986. El “corpus” professoral continuava essent en gran mesura d’extrema dreta. A més a més, 15 anys més tard, vaig poder comprovar que l’edifici estava força deteriorat, així com el mobiliari, que era el mateix. I, quan parle de mobiliari, no sols em referesc a taules i cadires. Hi entren estris de qualsevol mena, llevat dels ordinadors… A hores d’ara, 2017, la situació no ha canviat. Ha pogut i tot amb la mateixa democràcia!

Uns pocs anys després de la meua arribada, no recorde exactament quan, va haver-hi una “reforma” dels elements més deficitaris de l’edifici sota el manament del PSOE. Ni tan sols en fou un “maquillatge reparador”, escassament eficaç per cert. I, en alguns casos, sense tenir-ne en compte aspectes que atemptaven contra la nostra seguretat, com l’ascensor. Unes quantes vegades va caure des de la segona planta amb persones a dintre. Arribàrem al punt d’evitar fer-ne ús i prohibírem l’alumnat que en fes si no era acompanyat per nosaltres. Actualment, el mateix ascensor continua pujant i baixant sense denunciar el perill a la Conselleria d’Indústria per part de la Conselleria d’Educació…

A les primeries de 2010, un grup de professors i l’AMPA, preocupats per l’estat del centre i la manca creixent d’espai, van requerir la presència dels sindicats per tal que en feren un informe de la situació. Després de la petició, CCOO es va dirigir al Servei de Prevenció del sindicat, amb data d’entrada del 16 d’abril del mateix any. S’hi presentava un escrit que contenia un informe del Sindicat amb la intenció de realitzar-ne una avaluació i un dossier de les deficiències i riscs detectats. Les conclusions no pogueren ser més depriments i concloents. Calia una reforma integral ja.

En aquell moment, el PP era amo i senyor de la vida valenciana i no hi van fer absolutament res. Això sí, ampliaren a cor què vols, cor què desitges totes les concertacions amb els centres privats que tan alegrement havia encetat el PSOE quan va estar en el poder. I que continuen mantenint, al País Valencià, llevat de ben minses excepcions. Aquesta vegada amb el vistiplau de Compromís. Dissortadament.

El 2013, la Plataforma Russafa, associació que lluita pel benestar i la dignitat del seu barri, creà una Comissió per la Reforma Integral de l’Institut Sant Vicent Ferrer. Estava assessorada per especialistes. En aquell moment, n’era Presidenta Imma Bauset, ensenyant de l’escola pública, que ja hi duia lluitant 11 anys per aconseguir una escola pública de Primària per al barri; la que primer fou coneguda com “Escola Puerto Rico”, perquè està al carrer del mateix nom, i hui “Escola Pública Alejandra Soler”. Si no van encetar abans la lluita per un institut d’educació secundària públic per al barri és perquè totes les energies estaven centrades en l’Escola Alejandra Soler. Objectiu en què el PP va posar tots els entrebancs que va poder.

A partir del 2013, un cop lliures de la primera demanda, exigiren un institut públic de secundària per a l’Eixample i Russafa. No n’hi ha cap altre més que el nostre i en condicions cada cop més deplorables. La situació “en peu de guerra” va durar mentre el PP va estar en el poder.

Les esperances de la Comunitat Escolar d’ambdós barris defensora de l’ensenyament públic arribaren quan el govern va canviar al País Valencià el 2015. La realitat, però, l’ha desenganyada, però no vençuda. Fins ara, sols hi ha hagut bones paraules i boiroses promeses i pocs  compromisos reals per part dels que tenen la paella pel mànec. La millor solució per al centre en seria l’enderrocament. Però resultaria massa car. La segona millor, la rehabilitació integral. Els responsables de la Conselleria d’Educació que hi van anar a inspeccionar el centre (un d’ells ja formava part de l’anterior equip del PSOE, abans de l’arribada del PP) van dir que no consideraven necessària la rehabilitació integral. Un d’ells arribà a dir que la concertació era una bona mesura. No són, per suposat, experts en la matèria, però sí “opinadors”. Al servei de quins interessos?

La reflexió que ens fem és: com pot omplir-se’ls la boca defensant allò públic, com és l’ensenyament, però donar suport a allò privat, com és l’ensenyament privat concertat?

Quant de temps necessitarem els valencians de l’Eixample i Russafa defensors d’un centre d’ensenyament de secundària públic per a rebre una resposta honesta de l’administració dels que diuen que són, no dic ja “d’esquerres”, sinó progressistes?