Amunts i avalls de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València (II)

Continue en aquest article la crònica que, sobre l’IES Sant Vicent Ferrer de València, vaig encetar el mes passat. En el primer, parlava dels seus orígens i desenvolupament al llarg de la II República. En aquest segon, de la seua  “llarga vida” sota la dictadura.

Amb el franquisme, s’enceta una tradició educativa encara no resolta satisfactòriament: els nostres Plans d’Estudis canvien quan canvia el partit en el poder. El primer a encetar aquest desgavell fou Pedro Sainz Rodríguez, que n’implantà un de molt radical el 1938 i que anul·lava tot el que hi havia fet la República.

Al llarg dels 40, les conseqüències directes de la dictadura hi van caure com una llosa: professorat mal pagat i pèrdua progressiva d’alumnes. Endemés, el règim va potenciar un augment considerable de les activitats religioses, com ara exercicis espirituals, l’entronització del Sagrat Cor, el vot assumpcionista, la benedicció de la capella i la seua declaració com a Oratori semipúblic i les misses oficiades pel bisbe auxiliar. Per la seua banda, la Falange va enviar de visita Pilar Primo de Rivera el 1946 i la dona del governador civil i l’exèrcit, el general Sáenz de Buruaga. Ideològicament, la personalitat es formava a partir de l’ideari religiós, patriòtic i humanístic del feixisme franquista i es valorava molt més l’adquisició de coneixements que no pas els aspectes formatius.

La Llei educativa de Ruiz-Jiménez, el 1953, canvià una mica les coses i s’establí un Batxillerat Elemental i un de Superior. És en aquesta nova dècada quan augmenta el nombre d’alumnes al centre. El curs 1959-60 ja n’hi havia matriculades 934 d’oficials, 2.918 de lliures i 3.989 de col·legiades. Conseqüències positives en foren: la implantació del Servei Mèdic Escolar, la creació d’una Associació d’Antigues Alumnes, la introducció d’alguns cicles de conferències i el desenvolupament d’una certa activitat esportiva.

Al llarg dels seixanta, quan jo hi vaig entrar, s’agreuja el problema de massificació. Essent director Ramiro Pedrós, catedràtic de Dibuix, l’edifici és enderrocat i substituït per l’actual. El creixement en dictà l’estructura de la nova construcció: se sacrificà la resolució de problemes educatius davant una pretesa “funcionalitat”.

El primer pas fou la compra per l’estat del “Asilo de San Joaquín” (1962) per 23.265.321,30 pessetes. El problema del lloc quedava solucionat. No pas el de la ingent matrícula i la manca d’aules adequades, laboratoris i eines pedagògiques necessàries. El director d’aleshores, Aguilar, en va demanar una ampliació i es va decidir la reconstrucció total per etapes, que jo hi vaig patir com a alumna. Un dels que més hi va insistir fou Roberto Feo, catedràtic de Física i Química i oncle de Julio Feo, assessor de Felipe González.

El projecte quedà fixat en 16 milions de pessetes. La primera etapa constructiva va començar el 1966 i les alumnes ocupàrem l’ala no enderrocada. Per no interrompre les classes, es fixaren torns de matí i vesprada. Augmentà el nombre d’aules i triomfà la concepció “cientifista” dels tècnics del Ministeri, amb la instal·lació de laboratoris. El gran error arquitectònic fou la mala ubicació de les aules i la Biblioteca i la pèrdua d’un edifici modernista emblemàtic. Les reixes foren traslladades a Sant Miquel dels Reis i les palmeres als jardinets de El Palleter. Ja no hi queda res de la magnífica arbreda. Alguns mobles i objectes del patronat quedaren al centre, desaparició inclosa d’uns quants en mans de desaprensius.

El curs 1968-69 ja estava el centre en marxa. Hi havia matriculades 1.862 xiques. Agregades les Seccions Delegades, Filials, Col·legiades i Lliures, comprenia un total de 14.946 alumnes dependents del centre. A més, s’establiren els Estudis Nocturns, primordials per a les xiques que treballaven.

La complexitat que va existir des del primer moment quedà agreujada per les limitacions amb què els arquitectes municipals havien concebut el nou edifici i es posà de manifest ràpidament. Encara està per resoldre.

Quant als professors, hi havia els afectes al règim i aquells que, expedientats en acabar la guerra, s’havien reincorporat. Fou el cas de Desiderio Sirvent i Manuel Sanchis Guarner, qui va encetar classes de Valencià a més del Francès obligatori que ja hi impartia.

En els setanta, quan jo vaig deixar el centre, es fan ben patents les errades estructurals, al costat del plantejament de problemes generals en l’ordre educatiu i professional. S’havia iniciat llavors l’ambiciosa reforma tecnocràtica de la Llei d’Educació de 1970 (Llei Villar) que va significar una degradació dels aspectes propis de l’Ensenyament Mitjà que suscitaren problemes acadèmics i professionals. És el que va ocórrer quan es pretenia una funció selectiva subordinada a l’accés a la Universitat, cosa a la qual el claustre es va oposar enèrgicament.

Això no obstant, va haver-hi activitats interessants, como els cors dirigits per Lola Palau, professora meua i després companya, que va obtenir diversos premis nacionals, la continuació dels èxits esportius i, en l’àmbit acadèmic, l’alt nivell general amb força premis extraordinaris al final del batxillerat.

Tanmateix, les mancances materials i instrumentals eren cada vegada més serioses: dificultats en l’emplaçament de la Biblioteca (catalogada pel prestigiós bibliotecari Abelardo Palanca), instal·lacions insuficients per a aules i departaments educatius i impossibilitat d’incorporar un menjador escolar. De fet, Ramiro Pedrós va haver de fer importants modificacions per encabir-ho tot.

Queda per a un tercer i darrer article, la història actual de l’IES Sant Vicent Ferrer.