Amunts i avalls de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València

La història de l’IES Sant Vicent Ferrer de València té una llarga tirada. Dissortadament negativa des que van abatre el primer edifici i n’aixecaren el segon, que continua vigent per a vergonya dels valencians de la capital.

Pensàrem que el canvi de govern al País Valencià allà pels volts dels vuitanta, amb l’ascensió del PSOE, aturaria el seu procés de decadència. Jo n’hi era, llavors, professora de Valencià. Una ben minsa operació de cirurgia estètica que no va resoldre gairebé res hi va ser el resultat.

Ja aleshores manaven a la Conselleria alguns capitosts que ara mateixa són els homes de confiança de Ximo Puig. Ni en aquell moment ni ara, no sols no han fet res, sinó que estan posant-hi tots els entrebancs que poden.

Em vaig jubilar uns mesos després de pujar al poder al País Valencià una coalició de COMPROMÍS i PSOE. Crèiem algunes i alguns de forma il·lusa que, amb el canvi de govern, la situació es resoldria definitivament: a favor de l’ensenyament públic, dels seus usuaris i del centre mateix. Després de tots els obstacles que hi havia posat el PP regional durant anys i panys. I això que ara ens ix el González Pons amb el fet que no obrim una televisió valenciana, sinó que destinem els diners a la sanitat i l’ensenyament. Cal ser-ne, de cínics!

No ha estat així, però. De moment, sols tenim promeses, tret característic dels polítics de tots els colors. I això que hem fet arribar a través de la Plataforma Russsafa les nostres queixes on pertocava; fins i tot a l’alcalde actual de la ciutat. En aquesta lluita ens han ajudat mitjans com LEVANTE o Ràdio Klara, que se n’han fet ressò a bastament.

La insistència per recuperar-ne la seua dignitat ha estat constant per part d’alumnes, famílies, un grapat de professors i, majoritàriament, el barri de Russafa, que creu en l’ensenyament públic i exigeix un centre públic de secundària, perquè no en té. Això sí: n’estem voltats per concertats religiosos (Dominics, Loreto, Maristes) i laics (Artesans).

Un dels capitosts de l’actual Conselleria d’Educació ha arribat a dir-nos, al mateix centre i en veure en quines condicions està, que per a què necessitem un centre públic si ja tenim al costat el Col·legi dels Dominics i és molt bo. També ha dit davant nostre que l’ensenyament concertat és necessari al nostre país. Hi afegiré que primer va pertànyer al PC, després a CCOO i, de moment, al PSOE. No sé si no acabarà al PP abans de jubilar-se, perquè està a punt d’arribar-hi i el PSOE de desaparèixer del mapa polític…

Voldria fer una mica d’història* que explique, encara que mínimament, què fou i què és l’IES Sant Vicent Ferrer de València.

L’edifici originari –jo vaig arribar a conèixer-lo perquè vaig ser-n’hi alumna fa ja una pila d’anys– era una bella i interessant construcció voltada per un jardí pletòric.

El projecte (1918) era obra de l’arquitecte Demetrio Ribas, un dels iniciadors de l’arquitectura modernista valenciana a principis del segle XX. Va ser-hi l’introductor i difusor de l’ús del formigó armat i la seua creació més coneguda ha estat l’Estació del Nord.

La construcció del nostre Institut al carrer Almirall Cadarso era un exemple de neogòtic, com també o era la reixa que voltava el seu jardí. Els materials eren el maó i la pedra artificial. La porta principal tenia al seu damunt l’escut heràldic amb lleons sostenidors i una imatge corpòria del sant titular, Sant Joaquim. Encara en recorde les decoracions policromes esgrafiades a l’exterior i els dos patis interiors que rodejaven l’església, al seu bell mig.

La propietària de l’edifici era la “Fundación Instituto-Asilo de San Joaquín”, creada per Filomena Tamarit i Ibarra, marquesa de San Joaquín. Estava pensada com a institució benèfica destinada a “educar a jóvenes cuyos padres hubieran disfrutado de rentas, sueldos o pensiones, con los que educarlas e instruirlas en la forma que corresponde a una señorita de buena posición”.

Malgrat ser una obra benèfica a favor de xiques òrfenes, com que la seua finalitat era docent, durant la Segona República va passar a dependre del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts el 1935.

En realitat, el Patronat d’aqueixa “obra pia de cultura” havia decidit de construir un altre edifici per servir als seus objectius i havia ofert l’immoble del carrer Almirall Cadarso en lloguer a l’estat. El Ministeri va autoritzar a la Fundació que l’arrendés per 42.000 pessetes anuals.

Aquest atractiu indret, que fou més endavant i fins ara seu de l’IES Sant Vicent Ferrer, seria llavors l’Institut Blasco Ibáñez. L’1 de juliol de 1936, 16 dies abans de l’aixecament feixista espanyol, es va encetar la seua instal·lació. Gràcies a la tasca duta a terme per l’alumnat de llavors i estimulat amb entusiasme pel senyor Desiderio Sirvent, catedràtic de matemàtiques llavors i que havia tornat a ser-ho quan jo hi vaig ser alumna seua.

L’esclat de la Guerra Civil en va truncar totes les esperances i objectius. Per una banda, el professorat jove va ser mobilitzat militarment. Per l’altra, va haver-hi entitats que volgueren fer-ne ús de les seues instal·lacions i material. El 25 de novembre s’hi va instal·lar un hospital infantil.

El 1937, el govern va voler que en recuperés la “normalitat” educativa i va fer tornar els professors del front, però el “Blasco Ibáñez” va passar a ocupar part de les dependències del Col·legi San José dels jesuïtes, ordre que havia estat expulsada, on ja estava instal·lat l’Institut Escola. També ocuparen l’espai l’Institut Obrer i el grup escolar “Luis Bello”. Quant al professorat, n’hi havia un nombre important procedent d’altres regions i, fins i tot, de la universitat.

En acabar la guerra, el mateix 1939 passà a dir-se “Instituto de Enseñanza Media San Vicente Ferrer” i esdevingué exclusivament femení. La depuració política va recaure de forma insidiosa sobre el seu professorat (Sirvent, López Ferrándiz, Tonico Ballester, Gaos…). Alguns dels que hi arribaren llavors, “adscrits al règim”, van ser també professors meus (Aranegui i Ferreres) i el quadre pedagògic va experimentar una pregona renovació, com l’experimentada pel país en general i per a pitjor. Com també un canvi substanciós quant al Pla d’Estudis.

Però la Postguerra ja són figues d’un altre paner i ho deixaré per al pròxim article.

 

*La informació està presa de: http://mestreacasa.gva.es/web/iessanvicenteferrer/2