La revista degana en valencià

Igualtat de gènere per un altre model de societat

Es podria esperar que davant la major disponibilitat de temps dels homes, com a efecte de la destrucció d’ocupació masculina, hi haguera una major dedicació d’ells al treball de cura familiar, sobretot en aquests anys de retallades en els serveis públics destinats a l’atenció infantil i a la dependència. Però això no és el que mostren les estadístiques.

Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les dones dediquen 4:04 hores a tasques domèstiques i familiars (manteniment de la llar, compres, atenció de fills/filles i persones ascendents) com a mitjana en un dia, cosa que representa 2:15 hores més del que dediquen els homes al mateix treball (la dedicació només ha augmentat 45 minuts en els últims set anys).[1] Si ampliem el zoom als països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), els resultats són molt similars.

Efectivament, com mostra la gràfica, la major bretxa de gènere existeix respecte del treball no remunerat i sobretot quan hi ha fills/filles, que és quan es dóna la major especialització de les dones en el treball domèstic i en l’atenció de familiars.

Hi ha una relació directa entre la persistència de la bretxa de gènere en el treball no remunerat i la persistència de les bretxes de gènere en l’ocupació (treball remunerat), de manera que la primera delimita les possibilitats reals de les dones en l’accés a la faena remunerada, així com, en gran manera, les condicions laborals a què poden optar. Aquesta relació perversa s’intensifica encara més davant l’absència de serveis públics destinats a la cura de persones dependents, menors i persones adultes.

L’evolució de les taxes d’atur a Espanya durant el període 2007-2012 són també molt il·lustratives al respecte, i mostren algunes característiques ben definides:

  1. Fort creixement de la desocupació masculina durant els primers anys.
  2. Preeminència de la desocupació femenina durant tot el període fins a l’actualitat (26,6 % de desocupació femenina el 2012 respecte del 25,6 % de desocupació masculina).
  3. Estretiment de la distància entre les taxes d’atur masculina i femenina, cosa que no implica que la situació de les dones haja millorat.

 

El resultat de tot això és que subsisteixen les diferències de gènere també en l’ocupació (treball remunerat) i que, encara que s’escurcen distàncies, no es pot concloure que això signifique una millora en la situació de la població femenina, sinó que més aviat passa tot el contrari.

Sabem que en el llarg termini hi ha una relació directa entre la igualtat, el desenvolupament i la sostenibilitat de la vida. I és per això que la igualtat no hauria de ser relegada ni considerada com una cosa subsidiària a un altre tipus d’objectius socials o econòmics, sinó integrada com el principi ètic i polític que garantisca que el necessari canvi de model de desenvolupament econòmic i social responga al principi horitzontal d’equitat. També sabem que fins i tot a curt termini la reorientació de les polítiques públiques cap a la igualtat efectiva tindria resultats tangibles, tant en el PIB com en els indicadors de benestar i desenvolupament que resulten més rellevants.[2]

El principal canvi vindria de la comesa pròpia del model de desenvolupament; l’orientació cap al creixement econòmic (monetitzat) per se se substituiria per un triple objectiu:

  1. La consideració de les atencions com una necessitat social.
  2. L’establiment de l’equilibri en les relacions des de la equivalència humana.
  3. La reducció màxima de la petjada ecològica que generem a través dels nostres comportaments, individuals i col·lectius.

I tot això sustentat en una nova escala de valors: l’autonomia personal i comunitària, el reconeixement, la interdependència, la reciprocitat, la sobirania, la solidaritat i la cooperació són el paquet bàsic de principis que fonamenten l’alternativa d’una economia feminista, una economia per a la igualtat.

La qüestió clau a resoldre és, al meu parer, si es pot canviar la consideració social del treball d’atenció, així com les condicions de vida de les persones que el realitzen, mentre el mantinguem reduït a l’àmbit familiar i mentre siga patrimoni exclusiu de les dones.

Passar de considerar les atencions com una responsabilitat que es resol en els entorns familiars a considerar que és una responsabilitat social, col·lectiva, comuna i pública, significa situar-se en una altra lògica, no mercantilitzada, de la vida, en la qual les qüestions relatives a la subsistència, la solidaritat, l’altruisme, la reciprocitat, els afectes i la sostenibilitat de la vida no estiguen supeditades a l’acumulació de capital, sinó al benestar global. Per això, seria imprescindible, d’una banda, desmuntar la desvalorització de tot el que té a veure amb la reproducció social i les asimetries construïdes al voltant de la divisió sexual del treball. I, d’altra banda, considerar que tant els processos de producció com els de reproducció social són indissociables i que és precisament la seua interacció que genera valor social i, per tant, també riquesa.

Hi ha propostes que ens podrien facilitar la incorporació de la cura com a necessitat social en l’agenda política i econòmica, amb un valor estratègic i un abast multiplicador. A continuació es comenten tres possibilitats que podrien influir en la reorganització social dels temps i en la redistribució equitativa de la faena.

  1. Reducció del temps de treball remunerat: permetria repartir el recurs (escàs) de l’ocupació, de manera que homes i dones accedirien en condicions d’igualtat al desenvolupament professional i a la generació d’ingressos amb què gestionar els seus projectes de vida. També permetria fer un repartiment més equitatiu dels temps de vida, dedicant cadascú, per exemple, 5 o 6 hores diàries màximes al treball remunerat, i disposant de temps de qualitat per atendre altres camps d’interés sociopersonal (relacions socials i d’afectivitat, creixement personal, polítiques i activitats comunitàries, etc.).

Aquesta reforma permetria eliminar el doble mecanisme d’inserció laboral actual, pel qual es facilita als qui no poden dedicar-se plenament al treball productiu, la via de poder incorporar a temps parcial per a complementar els ingressos aconseguits per altres membres de la unitat de la unitat familiar.

Hi ha un parell d’experiències a considerar per orientar el procés d’aquest tipus de reforma. D’una banda, tenim l’aprenentatge de la reducció de la jornada setmanal a 35 hores de França, i, d’altra banda, les lliçons extretes de Finlàndia i la reducció a 6 hores màximes diàries. Qualsevol de les dues opcions, amb les seues llums i ombres, transmetria un missatge més coherent amb la sostenibilitat de la vida en totes les seues dimensions, eliminant la centralitat del treball mercantilitzat en la vida de les persones, dones i homes per igual. I generant, a més, un canvi en el plantejament del sistema de protecció social i en la definició d’estàndards mínims de qualitat de vida com a part dels drets bàsics de ciutadania.

  1. Reforma del sistema de permisos per naixement (iguals, intransferibles i remunerats al 100 % de la base salarial). És important esmentar que existeix ja una proposta de reforma legislativa[3] i que les evidències empíriques[4] suggereixen que podria tindre un efecte favorable sobre la fecunditat, el benestar, el desenvolupament cognitiu de les xiquetes i xiquets i la coresponsabilitat.

La introducció d’un sistema de permisos per naixement iguals, intransferibles i ben pagats posa el centre d’atenció (en un primer moment) en la necessitat d’equiparar el permís que tenen els pares al que ja existeix per a les mares (a Espanya, implicaria augmentar les dues setmanes del permís de paternitat a les 16 setmanes de maternitat). L’anàlisi comparada a escala europea facilita el coneixement de com hauria de ser la configuració del sistema de permisos per naixement per tal d’incidir i modificar de manera efectiva la norma social que defineix la pauta de comportament masculina: intransferibles (és a dir, que si el titular del dret no l’utilitza, ningú més no pot fer-ho) i remunerats al 100 % de la base salarial (a Espanya és el criteri de remuneració existent per a l’actual permís de paternitat i també per al permís de maternitat).

Es tracta d’una reforma estratègica per la coresponsabilitat, però, les polítiques d’ajust adoptades hi estan renunciant completament (amb l’excepció d’Islàndia, que ha aprovat l’ampliació a 5 mesos de permís intransferibles i ben remunerats per a cada progenitor/a, i altres 2 mesos transferibles). A Espanya s’ha ajornat per tercer any consecutiu l’ampliació a 4 setmanes del permís de paternitat i també el debat polític sobre la proposició de llei per a l’equiparació dels permisos per naixement, malgrat l’escàs pressupost que comportaria aquesta reforma.[5]

 

Que els homes s’absenten del seu lloc de treball, com les dones, quan són pares, per cuidar la seua criatura té múltiples efectes beneficiosos: d’una banda, facilita establir llaços afectius amb els seus fills/filles des del principi, desenvolupar el potencial cuidador afectiu i la generació d’altres models de paternitat i masculinitat diferents de l’estàndard patriarcal i establir també un repartiment igualitari de temps i funcions en l’àmbit familiar. D’altra banda, contribuirà a eliminar la percepció de risc de contractació de dones i minorarà la penalització que la maternitat continua tenint sobre l’ocupació femenina i els seus respectius salaris.

 

  1. Serveis públics de cura externs a l’àmbit familiar. Aquesta proposta, a més d’incidir en la reorganització social dels temps de vida, és una proposta bàsica de dret de ciutadania, molt important, sobretot, per a la universalització dels drets d’infància.

 

Davant les crítiques que parlen del risc de mercantilitzar la provisió de les atencions quan es realitzen fora de les famílies, convindria recordar que és en els països on s’ha tret de la llar la cura per satisfer les necessitats bàsiques a través del sector públic, que hi ha una proporció més gran de persones que s’ocupen dels seus familiars (Islàndia, Suècia o Noruega), respecte dels països de models familiaristes com Espanya. La diferència és el temps de qualitat prestat.[6]

[1] INE: Enquesta d’Ocupació del Temps 2009-2010.

[2] Vegeu Löfström, Assa (2009) “Gender Equality, economic growth and employment”. Swedish Ministry of Integration and Gender Equality.

[3] Vegeu la proposició de reforma legislativa elaborada per la PPiiNA i registrada al juny de 2012 al Congrés.

[4] Vegeu Castro, C. i Pazos, M. (2012): “Permisos por nacimiento e igualdad de género: ¿cómo diseñar los permisos de maternidad, paternidad y parentales para conseguir un comportamiento corresponsable?”,  PT núm. 9/12 de l’Institut d’Estudis Fiscals. Accessible en http://www.ief.es/documentos/recursos/publicaciones/papeles_trabajo/2012_09.pdf

[5] Vegeu Castro, C. (2013): “Las cuentas claras: #SisePuede invertir en igualdad equiparando los permisos por nacimiento” en http://www.igualeseintransferibles.org

[6] Vegeu Esping-Andersen, Gosta (2008): “Un nuevo contrato de género”, en María Pazos-Morán (ed.): Economía e igualdad de género: retos de la hacienda pública en el siglo XXI. Institut d’Estudis Fiscals.

 

Article publicat al nª 380, corresponent a març de 2013

Inscriu-te al nostre butlletí

Top