La revista degana en valencià

S’hauria d’il·legalitzar el partit podrit

Quan llegirà aquesta peça opinativa, hauran passat hores, si no dies, des que valencianes i valencians hem ignorat la data de publicació del nostre primer text de l’Estatut d’Autonomia; aquell que l’1 de juliol de 1982, donava el tret d’eixida a una situació que restà ancorada pels mateixos dies de juliol però de l’any 1936.

Ara, 35 anys després, cap institució, grup o entitat, ha mogut ni un pèl per recordar aquell moment. Vivim tan atrafegades totes les persones amb la marxa de la política actual, que ni tan sols a les efemèrides dels diaris que tenen costum de publicar dates i fets, se n’ha fet menció. S’ha de dir, però, que dissortadament, els diaris valencians tenen a bé informar-nos sobre fets i dates ocorreguts al món, que no als de la nostra terra.

Doncs bé; durant aquests trenta-cinc anys que van des del primer text fins ara, el permanent degoteig de casos de corrupció, no paren de confirmar que el govern de l’Estat espanyol ha estat i continua en males mans. El darrer informe del Banc d’Espanya i la recent sentència del Tribunal Constitucional contra l’amnistia fiscal, demostren que en matèria econòmica encara ens trobem pitjor.

Bé que ho ha dit per activa i per passiva el conseller Soler i que no para de denunciar-ho davant la cambra legislativa estatal, el diputat Baldoví, però dissortadament, des de fa trenta-cinc anys, si més no, que Madrid no escolta els valencians. Allà encara hi ha massa gent que ens té concebuts com a vençuts per partida doble i, és per això que, ens utilitzen com a colònia d’estiu, com a balneari de descans. Aquesta situació la patim des que l’imperi romà va veure en Valentia, el punt de descans dels seus centurions i generals.

El govern de Madrid (com aconsella Suay que denominem l’executiu central) havia assegurat que les ajudes per evitar el col·lapse del sistema no costarien ni un cèntim a les arques públiques i, ara resulta que hi ha  seixanta mil milions que es poden donar per perduts. Ho ha certificat el Banc d’Espanya, segons el qual el 80% dels diners procedents de l’Estat, són irrecuperables.

Una vegada més, la improvisació, la mala fe o la incompetència dels que havia de donar llum, la tornem a pagar els de baix i molt m’equivocaré si no ho acabarem pagant els valencians i valencianes en major mesura. Som els pitjors atesos de tot el mapa peninsular, tenim els sous més baixos del conjunt de l’espectre laboral i, a més, ens hem trobat massa anys totalment desprotegits.

A més d’aquesta irregularitat social, patim al País Valencià, una formació política que no para de delinquir i que ha estat qualificada per la fiscalia com a organització delictiva. Durant el temps que han fet de manifassers a les nostres institucions, han sumat als delictes econòmics greus, el blanqueig de diners, el “pitufeig” o el  tràfic d’obres d’art.

Afortunadament, ja hi ha  jurisprudència de condemnes per corrupció administrativa en què es parla d’associació il·lícita i, encara més: ordre d’empresonament contra els detinguts i als que ja s’hi troben a la presó de Picassent o a qualsevol altra del conjunt de l’Estat,  els imputa el delicte de pertinença a organització criminal.

Al País Valencià i al conjunt de l’Estat, hi ha un partit polític, el PP, que té a hores d’ara un bon grapat de membres (massa en qualsevol cas) condemnats o imputats per corrupció. Gürtel, Púnica, Auditorio, Imelsa, Emarsa, Fórmula 1… són alguns dels sumaris que ocupen minuts als informatius de ràdio o televisió i espais a les pàgines dels diaris d’ací i d’allà.

La llei de partits polítics del 2002, diu que es podran dissoldre o suspendre judicialment aquelles formacions que incorren en supòsits tipificats com a associació il·lícita en el Codi Penal. En dret, es denomina associació il·lícita un grup d’individus constituïts amb l’objectiu de cometre actes contraris a la llei, ja siguen delictes civils com penals.

Així les coses, cal o no demanar ja la il·legalització d’aquesta organització delictiva?